dilluns, 31 de desembre del 2007

Compte enrere

Avui és 31 de desembre i és moment de començar el compte enrere. D'aquí un mes torna Lost. Per acabar l'any amb bon gust de boca aquí van els tràilers de la nova temporda.

divendres, 28 de desembre del 2007

dilluns, 24 de desembre del 2007

El CIS valora l’enquesta

S’ha tancat l’enquesta sobre qui eren els personatges que protagonitzen la portada de Nadal de la revista El Jueves. La mostra, representativa de tots els territoris de parla catalana, ha comptat amb la participació de nou persones. Les CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) d’aquest estudi són les següents.

La parella més votada és Artur Mas i Duran Lleida, per tant, la política és el tema que més interessa o que més recels suscita. Un aprofundiment més gran serviria per saber qui és el que dóna i qui el que rep.

A poca distància hi ha el esports amb Ronaldinho i Joan Laporta. El CIS vol especificar que l’enquesta es va tancar abans que es jugués el Barça-Madrid que podria haver alterat aquest resultat.

La veracitat de l’enquesta es demostra en el resultat que obté la parella formada per Magdalena Álvarez i Víctor Morlán que han aconseguit un 11% dels sufragis. Un 11% de Catalunya són 770.000 persones, exactament la xifra de manifestants que van sortir al carrer per culpa de la mala gestió –entre d’altres– d’Álvarez i Morlán.

El més preocupant és que l’acudit de l’enquesta representat per el conjunt musical Pimpinela recull tantes adhesions com la crisi de les infraestructures. Conclusió final: si els Pimpinela se separen 770.000 catalans sortiran al carrer a lamentar-ho.

I Carles Santos, ¿què?

Perdem el cul –amb motiu– quan segresten “El Jueves” però passem de puntetes –ara sense motiu– quan a Carles Santos li censuren part de la seva obra exposada a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. L’exposició mutilada porta per títol “Crits de Crist al Crist de crits” i algunes de les imatges censurades són aquestes:



¿La monarquia i la religió són intocables? En democràcia no haurien de ser-ho. Llavors, ¿en quin règim vivim? No ho sé; només tinc clar que l’imperant cultura de culte al cos ha fet que estiguem permanentment de règim, però que l’únic que hem aconseguit que se’ns aprimi ha estat l’esperit crític.

La censura és censura... aquí i a la Xina Popular.

divendres, 21 de desembre del 2007

Totalment d'acord

¿Y de mí no se acuerda nadie o qué?
Suenan nombres para la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Que si Albert Sáez, que si David Madí... Cuando oí que CiU presentaba al imparcial David Madí, me dio un ataque de risa. Parecía una de esas noticias que se inventan en The Onion. Aún no me había recuperado del impacto cuando van los del PSC y presentan a la igualmente imparcial Anna Balletbò. A partir de ahí los nombres se suceden: Berraondo, Del Pozo, Xavier Guitart, Armand Querol, Fernández Déu... imparciales todos. Al PSC, por cierto, un reproche: a la carta de CiU de prestar a Madí yo hubiese jugado directamente la de José Zaragoza. Pero, vaya, presentar a Anna Balletbò también ha sido divertido.

Y digo yo: ¿por qué nadie piensa en mí? ¿Por qué no me ofrecen ningún puesto? Durante décadas, tanto cuando mandaban los convergentes como ahora que mandan estos, veo que hay escritores que chupan un cargo aquí y luego otro allá... ¿Por qué yo no? Yo sería el candidato perfecto para dirigir incluso la Corporació. De entrada fíjense que digo Corporació y no corpo, en plan coleguilla. Eso significa que tengo un respeto por el organismo. Pero al baza en la que deposito mis esperanzas es que me dan lo mismo unos que otros: no me creo a ninguno, ni tan sólo a aquellos que a veces voto si el exceso de bebida me hace bajar la guardia alguna jornada electoral. Yo sería un director chupi. Aún conservo la corbata que me puse en octubre para leer el discurso de la Feria del Libro de Frankfurt. Y tengo más corbatas, no crean que sólo esa.

Diré algo más a favor de mi propuesta. Cuando el tripartito formó su primer gobierno tardaron muchísimo en nombrar a los directores de la Corporació, de TV3 y de Catalunya Ràdio. Estuvieron mareando la perdiz durante meses. En aquel entonces yo colaboraba en el programa de Antoni Bassas, y una y otra vez presentaba en antena mi candidatura a director de la Corporació. Y nada. No me hacían caso. Supongo que creían que era broma. Me pasa a menudo. A veces la gente no cree que lo que digo lo diga de verdad. Y pasó lo que pasó. Maragall telefoneaba a Montserrat Minobis para que hiciese de mensajera entre él y una periodista catalana (de corazón socialista y con carrera en Madrid) y, cuando esta dijo que no, viendo que no conseguía nombrar a nadie, a Maragall se le ocurrió preguntar a quien tenía al teléfono (Minobis) si le apetecía el cargo. El resto es de sobras sabido: ella dijo que sí, para desgracia de Catalunya Ràdio y alegría de RAC1.

Y digo yo: ¿no hubiese sido mejor que me nombrasen a mí? Ahora mismo, ¿no saldríamos todos ganando si me nombrasen ya? Si no lo hacen, luego no se quejen. Y recuerden que el hecho que sea imparcial no quiere decir que sea idiota. Como no tengo fidelidades de partido –como soy realmente ecuánime–, a partir de una cifre interesante puedo negociar con cualquiera; o con todos a la vez.

Quim Monzó (La Vanguardia - 21.12.2007)

dijous, 20 de desembre del 2007

El principi de Peter no és "P"

El principi de Peter és aquell que diu que, en l'àmbit professional, tothom qui demostra vàlua és promogut a una responsabilitat superior fins a arribar a aquella en la qual és incompetent.

dimarts, 18 de desembre del 2007

Escatologia


Els catalans, sobretot els del sud, som força escatològics. El caganer, símbol de l’escatologia nacional –i crosta a pessebres d’arreu del país- no pot faltar als pessebres d’un país que, massa sovint fa cagar.

Espectacular exercici de periodisme d’Albert Om a la contraportada de l’edició d’aquest dimarts del diari Avui. L’Om ha estat nomenat “Caganer de l’any” i ho celebra així de bé:

Aquesta és la història del que passa quan unes línies de Rodalies més velles que el cagar ajupit, amb unes estacions que estan fetes una merda i uns trens que són una caca, coincideixen en el temps amb les obres d'un tren de gran velocitat que ha d'arribar a Barcelona cagant llets. La data límit és el 21 de desembre. Fins que el 20 d'octubre, i a la vista de la primera dotzena d'esvorancs, els tècnics es caguen a les calces i decideixen que a la merda tot: les Rodalies i el TGV. I, aleshores, els pobres usuaris que cada matí s'han de llevar una hora abans per arribar a la feina o queden atrapats en el cul-de-sac en què s'han convertit les carreteres o se'n van a l'estació i, mentre esperen el tren que no vindrà mai, es caguen en tot.

Mentrestant, tots els partits, la societat civil, l'opinió pública, es mobilitzen per engegar la ministra a cagar a la via, però no compten que ella i el president del govern espanyol són cul i merda. Magdalena Álvarez es converteix en el cul d'en Jaumet: ara inaugura un AVE a Valladolid, ara un a Màlaga. Als socialistes catalans els agafa mal de ventre cada vegada que la veuen pilotant un tren, somrient i amb el dit polze enlaire. Víctor Morlán, el virrei de la ministra a Catalunya, va de cul, pobret. Sort en té de tractar amb un conseller -Joaquim Nadal- que té el cul pelat de torejar situacions límit sense que l'esquitxin a ell.

El Patronat de la Sagrada Família repeteix a tothom qui el vol escoltar que si Foment l'ha cagat al Gornal i a Bellvitge la pot tornar a cagar, aquesta vegada, amb el túnel pel centre de Barcelona. Estan cagats de por, uns que no caigui la Sagrada Família i els altres que, amb tot aquest merder, no acabi guanyant el Partit Popular les eleccions del 9 de març.

L'oposició es queixa que tenim un país que fa cagar. Fins i tot, Ronaldinho, el símbol del Barça, ha passat en pocs mesos de Pilota d'Or a Tifa d'Or. Queda clar que, si volem jugar amb un TGV abans d'acabar l'any, haurem de demanar al Tió que ens cagui un Ibertren o un tren Payá. I desitjar molta sort -és a dir, molta merda- per quan l'AVE arribi de veritat a Barcelona. Que espero que sigui durant el 2008, o si no sí que serà per agafar la ministra i, tot imitant el rei, dir-li molt respectuosament: "Escolta, Magdalena, per què no t'hi cagues!".

divendres, 14 de desembre del 2007

Últimament fa fred


Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descomunal, ple de calabruix,
tanta llibertat, tanta magnitud.

Dins aquest iglú – Antònia Font.

dijous, 13 de desembre del 2007

dimecres, 12 de desembre del 2007

Ikea... a Madrid

Durant la meva estada a Madrid es va esdevenir la notícia del pont i va passar allà on jo era. Com la Núria Barcardit amb les Torres Bessones però en una mena d'spanish version. Van robar l'Ikea amb un allunatge. Espectacular. De cine. No el robatori sinó la descripció que en feia en Quim Monzó a La Vanguardia en l'article titulat: "John Dillinger nunca puso los pies en Ikea". Us n'he fet un petit extracte:

Una de las cosas buenas del mes de diciembre es que algunos días festivos - domingos incluidos- los comercios pueden abrir, si les apetece. Por eso el domingo pasado las tiendas Ikea estaban a rebosar. Una de ellas es la denominada Ikea Madrid Este, en el centro comercial La Gavia, en el ensanche de Vallecas. Según las crónicas, a las siete de la tarde de ese día unas dos mil personas deambulaban entre los Hästveda (sillón de ratán: 49,95 euros) y las Värme (tetera de gres y caucho: 7,99 euros) cuando de repente apareció por la calle un Jeep Grand Cherokee y, sin detener la marcha, se empotró contra los cristales.

¿Un accidente? No: un alunizaje. Del coche saltaron inmediatamente unos ladrones encapuchados, fueron hacia las cajas registradoras, encañonaron a los dependientes y empezaron a llevarse el dinero. No mucho: en total, unos cinco mil euros.

(...)

Es que hasta los ladrones han entrado en un espiral de de decadencia, de falta de exigencia (y perdón por la rima). Ya me dirán ustedes si el método del alunizaje –tantas veces descrito con mano maestra en las crónicas de sucesos y en los reportajes, escritos o televisivos –ha de servir ahora para robar en Ikea. Hay que ser muy cutre o haber visto muchas películas de Tarantino sin haber digerido bien ninguna. Un alunizaje para robar sólo cinco mil euros (que ser repartirán entre todos los ladrones, supongo) es una muestra del estado de las cosas en esta sociedad. Si siguen por ese camino, cualquier día de estos harán un butrón para entrar en el supermercado Lidl y llevarse unos cuantos paquetes de gelatina Royal (1,89 euros la unidad).

Jo era a Madrid quan va passar això. De moment no han atrapat als lladres. De fet podria haver estat jo un dels cutre-lladres de l'Ikea... però tinc una coartada. Mentre passava li estava clavant la forquilla a això:

dilluns, 10 de desembre del 2007

Qui s'han cregut que som nosaltres!

Sí, l'enquesta l'ha guanyat "Qui s'han cregut que som nosaltres!" el mític moment de català emprenyat de Jordi Pujol. Ara potser hauríem d'actualitzar-ho i fer una competició entre el "qui s'han cregut..." i el "mecagun cony!" de l'altre dia. Gràcies als que hi heu participat. El segon lloc ha estat pel “Prou!” de Josep Cuní i el “¿Por qué no te callas?” només ha tingut un vot.

Per cert, fent-vos cas aquest pont he anat a Madrid per intentar copsar qui s'han cregut que som nosaltres; els catalans. Ja us ho explicaré... si em ve de gust.

Vinga, una "avanzadilla". A l'FNAC de Callao hi ha una exposició de Reporters sense fronteres. Una imatge val més que mil crostes:

dimarts, 4 de desembre del 2007

La crosta

La crosta només surt quan algú fereix. De la ferida en surt sang. I la sang se solidifica i se'n fa una crosta. Per cert, si arrenques la crosta -i no deixis que caigui sola- deixa marca. No ho dic jo; ho diu la meva àvia

dilluns, 3 de desembre del 2007

La mani... és llarg, aviso.

1. ¿Política o partidisme? En una manifestació de la ciutadania els polítics hi sobren però la pregunta és: ¿Què fan els polítics: política o partidisme? Per si algú -ingènuament- encara ho dubta el conseller Nadal ens ho ha aclarit: Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial, no ho podia dir més clar: si la ministra Magdalena Álvarez no fos del PSOE sinó del PP, probablement participaria en la manifestació: "no ho vull negar", ja que "potser m'hauria de mossegar la llengua", va reconèixer Nadal a TV3.

2. Eufemismes. En una convocatòria on es demana “el dret a decidir” i la gent hi acudeix amb senyeres estelades i cridant “independència” alguna cosa falla. Deixem-nos estar de romanços, traiem-nos la màscara i deixem els eufemismes a casa. Si “dret a decidir” vol dir autodeterminació digue-m’ho amb totes les lletres.

3. Recomptes. La policia compta 200.000 manifestants; mig milió menys que els organitzadors que –segurament– exageren, però potser no tant. Clar que aquesta xifra reduïda la dóna la policia de l’Ajuntament governat pel PSC-PSOE, en una diputació governada pel PSC-PSOE, en un país amb un president del PSC-PSOE en un estat governat pel PSOE. Tenen massa gent per sobre com per jugar-se-la. Ho entenc.

4. El País. El País: diari “abertzale”. Tenint en compte que la paraula en basc simplement vol dir nacionalista, doncs això: el nacionalisme espanyol que mostra el diari des de dissabte fa pensar. L’editorial d’avui no sembla d’esquerres; clar que potser no ens ha d’estranyar tant després de veure que els sindicats CCOO i UGT no van ser a la mani. Quin país!

5. Ninotaires. Com passa massa sovint el millor: els ninotaires. Us en passo unes mostres:






6. I per acabar un acudit tonto: Tot i assumint –a contracor– la participació dels polítics a la manifestació de dissabte, Pasqual Maragall va ser l’únic socialista que es va recordar de quin és el seu país.

dijous, 29 de novembre del 2007

Ahir vaig anar al teatre

Avui en dia anar al teatre és l’oferta cultural més econòmica del país, perquè pel preu d’una representació en tens dues. Un 2x1. Teatre i concert de tos... tot pel mateix preu.

El concert d’ahir va ser d’una varietat espectacular: Vaig poder apreciar tots aquests tipus d’instruments vocals: tos seca, tos dura, tos d’home, tos de dona, tos d’avi i tos d’àvia amb regust a menta, tos que trenca el tel, tos tova, tos molla, tos tímida, tos sense complexos, tos dissimulada amb la tos del veí, tos de refredat, tos de veritat, tos sobreactuada, tos de mal de gola, tos rítmica, tos silenciada amb el palmell de la mà, tos bruta amb retruc de mocs, tos curta, tos amb ressonància i, sobretot, tos perquè sí.

En un teatre hi ha tanta tos que aviat les T de Teatre s’hauran de canviar el nom i dir-se “T de Tos”, perquè en la tos, el teatre, ja hi és implícit.

dimecres, 28 de novembre del 2007

L'acudit del dia

L’acudit del dia començaria dient: “Van un espanyol, un basc i un gallec...” i el remat final seria: “... i la minstra es va salvar.” Pel mig poseu-hi el què volgueu.

PS. El dia també ens deixa dues sigles sobre les que reflexionar. Primera: PSC-PSOE. I segona: Galeusca.

dimarts, 27 de novembre del 2007

Suso

Ni REC, ni Orfanatos ni, molt menys encara, Michael Claytons de torn... la millor pel•lícula en cartellera –almenys a El Vendrell– és “La torre de Suso”. Una peli senzilla i que no enganya ja que el subtítol ja avisa que és una comèdia divertida sobre les coses serioses de la vida.

Rius i plores alhora i, sobretot, et fan veure que val la pena construir una torre per veure les coses des de dalt... o, com diria aquell ruc que surt cada tarda a la ràdio, per canviar la perspectiva de les coses.

dissabte, 24 de novembre del 2007

Ens fan fora

Primer paràgraf de l'article de Salvador Cardús d'ahir divendres a l'AVUI:

A empentes, potser, però a aquest país el faran independentista vulgues que no. I no tant per si els trens s'aturen, els túnels s'enfonsen o ens quedem a les fosques, sinó perquè, a més, se'n foten. Vull dir que el menyspreu pel nostre país s'ha descarat. I tot això no passa per cap descuit innocent. Els tres últims xàfecs de menyspreu -aquí, els vasos ja no vessen per una gota de més, sinó que la desconsideració l'aboquen a raig- els han protagonitzat la ministra Álvarez, el demagog Rajoy i un jutge de l'Audiència Nacional d'aquesta nació veïna que diu que no té nacionalistes. De fa un temps, anem a escandalera diària.

dijous, 22 de novembre del 2007

"Maragal"

Ara no només hem de parlar espanyol sinó que n’hem de conèixer totes les seves variants dialectals. Com diria el Pujol que no porta patilles: “¿Qui s’han cregut que som nosaltres? Tites-tites...”. A més, ¿pot exigir això una persona que diu “Maragal” o “Sabadel”?

dimarts, 20 de novembre del 2007

Nova joia a la corona

Els discos són les joies de la meva corona (o coroneta en el meu cas). Sigui com sigui, val la pena anunciar-vos que l'amo ja té un nou fill preferit. Es diu "Coser i cantar" i és el nou disc dels Antònia Font. Uns grans èxits passats pel sedàs de la reinterpretació amb orquestra. Per això els mallorquins van anar fins a Bratislava per gravar amb l'Orquestra Simfònica de la ciutat. El resultat és espectacular! I si em feu triar un tema escolteu com ha quedat "Alegria".

dissabte, 17 de novembre del 2007

Redescobrint Neil Young

Fa temps que conec la seva música, però massa sovint deixem aparcats grans músics durant massa temps. Aquest cap de setmana estic redescobrint en Neil Young. Heart of gold, en concert l'any 1971 és un "temasso". Gaudiu-lo.

dimecres, 14 de novembre del 2007

Llibertat d'expressió

Multar amb 3.000 euros els autors d’aquesta portada és gairebé una broma de mal gust. Si almenys haguessin rebaixat la multa fins als 2.500 euros, amb sort, i posant-se a la feina aquesta mateixa nit, d’aquí a 9 mesos Zapatero hauria pagat la multa.

Bromes a banda, ¿realment creieu que hem superat el període franquista quan en una societat, presumptament democràtica i lliure, cada dia s’emeten desenes d’hores de televisió amb presumptes periodistes esquitxant interioritats de persones privades i quan una publicació satírica fa una portada “tocant” la casa reial se’ls gira el món en contra? ¿Per què els “opinadors per la patilla” tenen dret a dir el que vulguin i carregar a tort i a dret -fins i tot contra la monarquia- i no els passa res? ¿Per què cremar una foto del rei és delicte i cremar-ne una de meva no? ¿Per què en Losantos ens insulta dia sí i dia també i a ell no li passa res de res? Si hi ha personatges intocables, no vivim en llibertat. Per això us proposo que em deixeu les vostres injúries, amb o sense fonament (com si fóssiu el Tomate), a la corona.

dimarts, 13 de novembre del 2007

dissabte, 10 de novembre del 2007

Notícia xorres

Per passar el cap de setmana amb bon humor una notícia publicada d'aquelles xorres però que fan gràcia. És el meu regal-humorístic del cap de setmana.

divendres, 9 de novembre del 2007

Guccini

Al post de la cançó del Gerard Quintana la Muntsa va afegir-hi un comentari dient que li recordava a “Cyrano” de Francesco Guccini. ¿Qui és aquest paio?, em vaig preguntar. Ara ja tinc la resposta a la pregunta que em vaig fer i també tinc la cançó. Crític i mordaç; m’ha agradat. Io non perdono, non perdono e tocco

dimarts, 6 de novembre del 2007

Radio Nowhere

This is radio nowhere.
Is there anybody alive out there?


El més nou d'en Bruce és "Magic", un disc totalment recomanable. Per veure el vídeoclip fes clic aquí.

diumenge, 4 de novembre del 2007

Exactament... ¿què diu?

Fills de la Gran Puta, d'ombra allargada i petja diminuta: llenguallargs llepaculs de gasetilla, funcionaris de patilla i de cartilla, tous de carrera i bufats de bandera creuhonorats in pectore o a la pitrera, aprovats purulents i pestilents de nota, putrefactes doctors en bancarrota.

Fills de la Gran Puta, d'ombra allargada i petja diminuta: catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics, torracollons públicament mefítics, àugurs falsaris de sèquits gregaris arraïmats pels lladrucs dels sicaris, cagallons, cagadurs i cagadubtes estupradors de ruïnes abruptes.

Fills de la Gran Puta d'ombra, allargada i petja diminuta: cecs acadèmics, prostàtics i endèmics, i saltimbanquis recontraacadèmics, crítics cretins, crenetistes frenètics, pixatinters d’excessos diurètics, bards neotísics i protorreumàtics més bufanúvols que nefelobàtics.

Fills de la Gran Puta, d'ombra allargada i petja diminuta: comerciants de merda selenita llorejats amb corones d’uralita, alts ocupants de poltrones i càrrecs ben acoflats al tou dels vostres fems, anue's-en tots plegats a fregir espàrrecs, oh pústules de sempre i del meu temps!

divendres, 2 de novembre del 2007

Estat d'ànim

Dedicat a tots els fills de la gran puta d'ombra allargada i petja diminuta.

Gràcies Jordi Cornudella per expressar-ho en paraules i a en Quintana perquè amb música guanya força.

dijous, 1 de novembre del 2007

Tots Sants

Els que ahir vam fer castanyada vam anar contra l'ordre establert. Mantenir el "catalan way of life" en aquesta societat tan americanitzada és anar del revés però sóc tossut. No és fàcil imposar els panellets als caramels, els moniatos als esquelets i la castanyada al Halloween de PortAventura però cal intentar-ho. El dia de festa m'ha servit per navegar per la xarxa i trobar una petita perla. En el dia dels morts; un bloc força negre. M'ha agradat el bloc de l'Antoni Serra.

dimecres, 31 d’octubre del 2007

La miopia és perillosa

Avui us explico la història de “Pancho”, el ximpanzé mort a trets pels Mossos el 20 d'octubre passat a Riudellots de la Selva. Una història que hauria de fer que tractéssiu millor als animals miops... com jo.

“L'agent, un mosso d'esquadra, diu que el ximpanzé el va amenaçar, mentre que els propietaris de l'animal asseguren que el que el mosso va entendre per amenaça era només un símptoma de miopia. ¿Era necessari cosir-lo a trets? Per començar, el policia va tenir la mala fortuna de descarregar la pistola sobre un animal que tenia nom de persona: Pancho. Tot sembla indicar que era un ximpanzé dels bons. Era molt tranquil i famós: un dels seus treballs més sonats va ser un anunci que va fer per a McDonald's. Un animal al qual ningú voldria fer mal.”

(Extracte de la notícia publicada avui pel Periódico de Catalunya)

dimarts, 30 d’octubre del 2007

La llengua

Aquest matí arribo a Barcelona i el mateix noi simpàtic de cada matí em dóna el bon dia i el diari gratuït Què! Una publicació que ha tingut la delicadesa de posar a la capçalera de l’edició Barcelona l’accent obert a la “e”. Bé. però després fan coses com aquest titular de portada d’aquest dimarts.



Quo vadis, Què!
Quo vadis, periodisme.
Quo vadis, català.

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Article publicat

Cap de setmana tranquil i de relax en el que el més destacat és que al Diari del Baix Pendedès em van demanar que els fes un article com a afectat pel caos de Rodalies. L'article feia més o menys així:

Gràcies Renfe.

El món és meravellós i la vida és de color rosa. Tot m’ho prenc amb un somriure a la boca i quan viatjo en tren admiro el treball ben fet que deixo a banda i banda de la via. No, no sóc Magdalena Álvarez; sóc un usuari de Renfe agraït. I és que encara que no ho sembli, la magnífica xarxa de ferrocarrils que tenim treballa per nosaltres, per la nostra felicitat i, fins i tot, pel nostre país. Per això els estic eternament agraït.

Gràcies per fer eterns els viatges a la feina, perquè així llegeixo el doble que abans. Gràcies per fer-me adonar que els diners no fan la felicitat: pago abonament de Regionals i em feu anar en Rodalies. Gràcies per recordar-me que sóc del Penedès: pago per anar per la línia del Garraf, la C2, i em feu anar per la C4. Gràcies per fer-me adonar que faig una vida sedentària i que no em convé seure tant; per això em teniu dret a l’andana esperant un tren que ve tard i ple com un ou, que fa que hagi d’estar-me tot el trajecte de peu. Gràcies per sorprendre’m cada dia amb un nou recorregut, un nou transbord, un nou retard, un nou esvoranc, un nou horari i un tren... vell. Viatjar amb vosaltres és una gimcana i em feu recordar aquells temps a l’esplai Xaloc, gràcies.

Gràcies també per ensenyar-me que la justícia de vegades no és justa; perquè és de justícia que viatjar per la C2 sigui gratuït, però no és una decisió justa que em feu pagar per agafar la C4 com a única alternativa. Gràcies per salvar la vida de parella de tants catalans, que arriben tan tard i cansats a casa, que ja no tenen ni esma per discutir amb la parella. Gràcies per demostrar-nos que en aquest estat quan diuen una setmana són 15 dies. I gràcies per comprovar, una vegada més, que els ciutadans d’aquest país (que no deixeu ser ni tant sols nació) som capaços d’empassar-nos-en una darrera l’altra sense protestar ni aixecar la veu. De veritat, gràcies.


Només una cosa: senyors de Renfe, no sé si podré continuar defensant-vos amb el mateix fervor durant gaire temps. Així que per poder suportar la seva propera “sorpresa” enviïn-me a casa un pot de vaselina... gràcies.

dijous, 25 d’octubre del 2007

En Teo

Aquesta setmana també fa 30 anys en Teo. Sí, el dels contes. Per un moment m'he imaginat què hauria passat si enlloc de Tarradellas hagués estat en Teo qui hagués pujat al balcó del Palau de la Generalitat. Més o menys hauria estat així:

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Ja sóc aquí!

Fa 30 anys que Josep Tarradellas va pujar al balcó del Palau de la Generalitat i va pronunciar una frase per a la història: "Ciutadans de Catalunya... ja sóc aquí!". Tornava de l'exili i aquelles paraules van fer embogir la gent que omplia la plaça Sant Jaume, un indret que fins que el Barça va guanyar la seva primera copa d'Europa no va viure res semblant. En tot cas, jo em pregunto: ¿què diria avui Josep Tarradellas? La meva aposta és la següent: "Ciutadans de Catalunya... ens estan prenent el pèl!".

¿I tu, què en penses? Vinga va, mulla't i deixa-ho escrit en un comentari.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

Lonesome train

Tanco aquesta setmana tan ferroviària amb un somriure a la boca. És el que em provoca la música de Ben Harper. El seu darrer disc "Lifeline" ha acabat dues vegades amb la bateria del meu iPod (per alguna cosa serà). La meva preferida és "Fool for a lonesome train". Me la va recomanar un d'aquells amics que es compten amb els dits d'una mà i s'ha convertit en un tema de capçalera. Fa així:

it's late and i can't sleep
i've made promises that i can't keep
cobblestones and broken bones
has a kingdom but he's got no home
last night is still ringin' in my head
like that lonesome whistle in the rain

lord i'm a fool for a lonesome train
i'm a fool for a lonesome train

the lifetimes we've left behind with strangers
promises and lies both have their dangers
i just can't be wrong enough
and i can't hide for long enough
so far away but i still feel your pain

lord i'm a fool for a lonesome train
lord i'm a fool for a lonesome train
i'd try to say good-bye
but i never got your name
i'm a fool for a lonesome train

dijous, 18 d’octubre del 2007

La culpa deu ser del txa txa txa

Els nous problemes de Renfe es diuen “esvorancs”. De qui és la culpa d’aquests forats al costats de les vies. Renfe diu que és Adif. Adif diu que és l’empresa constructora subcontractada per fer aquest tram d’obres. L’empresa diu que és culpa de les pluges dels darrers dies. I des del col·legi de geòlegs es constata que les pluges d’aquest octubre no són res de l’altre món i que si s’haguessin fet els estudis correctament no hauria de passar res. Al congrés IU diu que la culpa és de les obres de l’Ave i Zp diu que és de la manca d’inversió del PP. I mentre es van passant la patata calenta de les culpes els que continuem patint som els usuaris que ens tocat viure en un país on passa de tot i ningú en té la culpa. Encara espero que algú doni un pas al davant i digui “he estat jo”.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

El nou Pepe Gáfez

El Secretari d’estat d’infraestructures, Víctor Morlán, és gafe. Va venir a arreglar el desgavell de Renfe i porta 20 avaries en 53 dies de feina; amb un rècord de 12 avaries en els últims 15 dies. Tot i això ahir va tenir la barra de dir: “Yo no tengo la sensación de que las cosas hayan ido a peor”. Víctor, ets gafe. Agafa el tren i torna-te’n a casa.







dilluns, 15 d’octubre del 2007

Fira, Pets i descalcificadors

Aquests tres dies de Festa al Vendrell hem celebrat La Fira de Santa Teresa, una bona excusa per oblidar dies de la hispanitat i les guerres per apoderar-se de la bandera presumptament unificadora que fan dos partits nacionalistes espanyols. Per cert, pels que vau visitar els estands: ¿per què hi havia tantes empreses que oferien descalcificadors d’aigua? Hem passat de ser la fira de l’embotit a la fira del descalcificador; ¿us agrada el canvi?

En fi, La Fira és l’excusa per celebrar actes paral·lels que valen la pena. Entre aquests el gran concert d’Els Pets que servia per tancar la gira del seu disc “com anar al cel i tornar”.

Impressionant. En Gavaldà s’ha convertit en un monstre escènic. Domina el que passa sobre l’escenari i el que passa a baix. Ha reinventat el grup. L’ha fet créixer i fins i tot ha aconseguit que m’agradin cançons que tenia avorrides. Aquesta és una foto del moment en que cantava “pantalons curts i els genolls pelats” versió disco 2007.



Concert ple de sorpreses entre ells. Bona resposta del públic i “s’ha acabat” (feia tant que no la sentia en directe i “hospital del mar” una de les meves preferides.

I per canviar de tema, si us agrada llegir, aquí teniu un bon article publicat avui:http://paper.avui.cat/article/ultima/102479/post/festum/pestum.html

dimecres, 10 d’octubre del 2007

La màquina del temps

M’agrada llegir la premsa i, sobretot, buscar els articles d’opinió del dia. Normalment sóc tremendament exigent amb aquests textos i per això en la majoria dels casos no passo del primer paràgraf. Amb sort em llegeixo la meitat del tex i després faig lectura en diagonal fins a la última frase. I només de tant en tant hi ha un article que m’atrapa i em llegeixo de la primera a la última línia. Si, a més a més, el que diu coincideix amb el que penso aquell esdevé un gran dia i avui ho és. Ha estat llegint la contraportada del diari Avui a la secció que ell titulen “pel darrere”. Allà m’he topat amb l’article titulat “Màquina del temps” signat pel Carles Capdevila que us reprodueixo íntegrament:

"I ara resulta que sí, que una fantasia infantil s'ha fet realitat: la màquina del temps existeix, i fa molts dies que els catalans ens hi hem instal·lat. Ho vaig confirmar dilluns. La ràdio em va despertar amb un Felip Puig alarmista: "Els comunistes ens volen prendre els pisos". L'última vegada que hi havia comunistes i aquests parlaven d'expropiar pisos Felip Puig anava en calça curta, de manera que no podíem ser al 2007, segur.

Minuts després, a les tertúlies, el protagonista era Garzón, com abans dels Jocs Olímpics, i el tema era la llei de partits i l'empresonament dels de Batasuna, com en temps d'Aznar. I els arxius de Catalunya a Salamanca continuaven sent a Salamanca, o sigui que érem al segle passat una altra vegada, de forma tan indigna que tornaven a ressuscitar la Comissió de la Dignitat i la cançó protesta de Raimon. Els defensors del rei al·leguen que s'ha guanyat el sou amb l'actuació del 23-F. Si encara li dura el crèdit del 1981 dedueixo que devem haver tornat als anys vuitanta, perquè a Ronaldinho ja l'hem destronat tot i que fa un any i mig que ens va portar a guanyar la Champions.

La màquina del temps ha embogit i no para quieta. I no la tenim transferida, no en som els conductors i no tenim altre remei que anar amunt i avall.

Diumenge el Barça va jugar a les cinc de la tarda, com fa vint anys, i hi havia tres partits a la tele en obert, com fa deu anys, abans que inventessin el futbol de pagament. A la selecció catalana se li acaba de prohibir jugar un trist amistós, com en temps de Franco, i els programes de moda a la tele són Gran Hermano, com l'any 2000, i els matrimonis del José Luis Moreno, com en temps de Noche de fiesta.

Anar en tren de Barcelona a Vilanova pot suposar 4 hores de tren, com als anys cinquanta, i alguns diaris encara discuteixen si la literatura catalana s'escriu en català, de manera que dedueixo que encara no s'han escrit les homilies d'Organyà: ves per on, hem reculat fins al segle XII.

Si algú encara dubta que la màquina del temps no existeix, que posi TV3 aquesta nit a les deu. Veurà com es vivia en una masia l'any 1907, quan a les cases no hi havia electricitat, però tampoc no hi havia rebut de la llum, i no com ara, que sovint tampoc tenim llum però a sobre la paguem."

dimarts, 9 d’octubre del 2007

L’ofici de Kapuscinsky

Lligarem aquest post amb l’anterior. Al principi del concert de Sabina i Serrat a les pantalles gegants hi apareixia Iñaki Gabilondo simulant un informatiu de Cuatro on s’anunciava la suspensió del concert. Tot en conya i tot de conya. Això m’ha fet recuperar una frase que va dir Gabilondo durant la presentació del llibre: “Kapuscinsky, la voz del Otro” a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, la meva. Allà va dir que Aquest comença a no ser l’ofici de Kapuscinsky, és a dir, s’està perdent el periodisme com tantes vegades he denunciat en aquest bloc (i no em cansaré de fer-ho).

Cito textualment un moment del discurs d’en Gabilondo: “S’ha imposat la lògica del gerent, segons la qual tot el que ens ajudi a créixer, a guanyar diners i a tenir notorietat va bé i si s’han de trepitjar cinquanta caps, es trepitgen. El que sigui, de qualsevol forma i qualsevol preu”.

La frase més famosa de Kapuscinksy és: “els cínics no serveixen per a aquest ofici”. I si et pares a pensar, la professió n’està plena. Per sort encara queden “gabilondos”. L’Iñaki ha demostrat que es pot jugar amb el periodisme sense oblidar ni d’on venim ni on anem a parar. L’ofici s’està perdent.

dissabte, 6 d’octubre del 2007

No estan morts



“No estamos muertos estamos de parranda” amb aquesta declaració de principis van arribar a un dels punts culminants del concert. Portaven més d’una hora i mitra dalt de l’escenari passant-s’ho bé i transmetent-ho al públic i ho van escenificar de la millor manera dient-nos que no estaven morts (com havíem pogut comprovar) i que estaven de “parranda” (com també estàvem comprovant). A més a més, van tenir el detall de donar el minut de glòria al creador de l’himne, Peret, que va aparèixer dalt de l’escala central de l’escenari, com si fos un concursant a Lluvia de estrellas o una vedette del Molino, entre els "cutxiviris" de la seva cançó. Gran Peret que va acabar al davant de l’escenari agenollat mentre rebia una ovació de gala i se li escapava una llagrimeta.

El concert havia començat amb un excel·lent “ocupen su localidad” de Joaquín Sabina perfectament mesclada amb “hoy puede ser un gran día” de Serrat. Altres moments a destacar van ser Sabina cantant “contigo” en català (jo no vull un amor civilitzat, amb rebuts i escena del sofà. Jo no vull que viatgis al pasta i tornis del mercat amb ganes de plorar). Brutal. També va ser maco, tot i que previsible, el moment “paraules d’amor” amb tot el Palau cantant alhora una cançó que ja no és cançó perquè és un himne. O el final amb “la del pirata cojo” amb els dos cracks dalt de l’escenari vestits de pirata i obrint-se la casaca i mostrant que a sota portaven la samarreta del Barça en Sabina, i la samarreta de l’Atlético en Serrat.

Total: tres hores de concert amb una posada en escena cuidada i uns textos entre cançó i cançó minuciosament escrits per entretenir i demostrar que, a banda de bons cantants, són uns xoumans. La societat Serrat-Sabina ha fet que el primer sigui cada vegada menys canalla i més poeta i que el segon sigui cada vegada menys hermètic i més persona.

divendres, 5 d’octubre del 2007

Dos ocells d'un tret

Ahir a la nit vaig ser al Palau Sant Jordi al concert de Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina mentre a Sants els "amics" de Renfe tornaven a organitzar un sidral. Ahir vaig matar dos ocells d'un tret: vaig gaudir d'un bon concert i em vaig estalviar el caos ferroviari.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Frases

Frase 1. “Ibarretxe se equivoca de país, de continente y de siglo” no sé si hi heu pensat gaire però us donaré unes pistes. De país no s’equivoca perquè se suposa que l’estat espanyol, Constitució en mà, és un estat plurinacional. De continent, tampoc. ¿O potser aquest no és un continent format per pobles diferents que han reclamat la seva independència? Sinó agafeu un mapa d’Europa de fa 20 anys, compareu-lo amb l’actual i sabreu a què em refereixo. I de segle, potser sí que s’equivoca perquè el segle passat es van crear molts estats nous però si se suposa que anem cap al progrés, la democràcia i les llibertats universals no estaria gens malament que aconseguíssim aquestes fites en els 93 anys que encara queden de segle XXI.

Frase 2. No em puc estar de dir què penso de les paraules de S.A.R. Ja que m’hi he de referir amb tres lletres he buscat què en diu el diari de les tres lletres: l’ABC. Llegeixo: “El rei sale en defensa de la monarquia”. Només faltaria! ¿I això és notícia? Al meu diari això no es mereixeria ni una línia o potser algú titularia mai: “Bin Laden sale en defensa del 11-S” o “Un terrorista sale en defensa del terrorismo”. Això són obvietats i, en tot cas, pura i simple demagògia. Només un petit comentari respecte les paraules de S.A.R. Transcric literalment la definició de monarquia que ha fet: “el periodo más largo de estabilidad y prosperidad”. Jo crec que això no és la monarquia sinó la democràcia. Bona nit i tapa’t.

dilluns, 1 d’octubre del 2007

La solució

Tots tres són mentiders. El primer és Enric Marco (mai va ser a un camp de concentració nazi). La noia del mig és Alícia Esteve, àlies Tania Head (mai va ser a les torres bessones). I el tercer sospitós és José Luís Rodríguez Zapatero (mai va recolzar l’estatut que va sortir del Parlament de Catalunya).

I com diria Xavier Bosch: abans d’acabar posem deures per demà. Avui són deures de llengua i d’història. Analitza la següent frase: “Ibarretxe se equivoca de país, de continente y de siglo”. ¿Què en penseu?

diumenge, 30 de setembre del 2007

Mentides

Tània Head (Alícia Esteve Head pels que la coneixien abans) “és” una de les supervivents dels atemptats de l’11-S. La seva història era bona, digna d’una novel·la. Era al pis 78 de la torre sud, just per sobre d’on va impactar l’avió. Va sortir de l’edifici en flames amb l'ajuda d'un bomber. Pel camí va tenir temps de topar-se amb un home moribund que li va donar el seu anell de boda perquè li fes arribar a la vídua i, per si fos poc, va dir que el seu promès també era a les torres bessones i va morir en l’atemptat. Ningú fins ara havia comprovat que allò fos veritat. Ningú havia preguntat per la història. I això demostra dues coses. 1. La degradació del periodisme i la informació. I 2. Si li poses barra pots arribar molt lluny (altra cosa és que al final t’enganxin o no).

El cas d’Alícia Esteve ens ha fet recordar l’Enric Marco, un català que va ser president d’Amical Mathaussen sense haver estat mai a cap camp de concentració nazi però que ho explicava com si ho hagués viscut en primera persona. Admiro en Marco perquè quan es va descobrir la farsa encara tenia la barra d’encarar-se a la premsa i dir “¿i què, què passa si no vaig ser-hi?”. De fet, si hi pensem, ens adonem que estem rodejats de mentiders. Així que us proposo un joc per afinar la vista i aprendre a detectar els mentiders.

Eus ací el joc. Tres fotografies de tres personatges diferents. Dos homes i una dona. Localitza els mentiders. La resposta del joc: demà (com si fos un mot encreuat).

dijous, 27 de setembre del 2007

Cremant fotos

La crema de fotos deuen ser les postres més indigestes que existeixen avui en dia. Si parlem de crema, jo prefereixo la catalana. I si em deixeu triar: la vull cremada. Quan parlem de la monarquia i de les fotos socarrimades del cap de l’exèrcit espanyol (nomenat a dit cap de l’estat per un dictador que va imposar el seu règim a una república) llavors parlem de cremada. De cremada de fotografies i de societat cremada per un paio “bonatxón” però ancorat en una institució del segle passat. No el criticaré més no per por a acabar-me trobant cara a cara amb el jutge Grande-Marlaska sinó perquè, tal i com estan les coses avui en dia, criticar la monarquia és foc d’encenalls.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Bona notícia

Ni Birmània, ni debat sobre la monarquia, ni discurs de Montilla, ni hospital de la Vall d'Hebrón. Avui passo de notícies negatives i em quedo amb un fet que ha passat de puntetes per l'actualitat d'aquesta setmana: Antònia Font prepara nou disc... i pinta bé! La notícia copiada i enganxada al bloc diu així:

Antònia Font acaba de començar l'enregistrament del seu nou àlbum a l'Studio 2 de la Ràdio Nacional Eslovaca. Decidits a dinamitar el concepte de Grans Èxits, els mallorquins han arribat avui a Bratislava (Eslovàquia) per reconstruir el millor del seu repertori en col·laboració amb la Bratislava Symphony Orchestra, una autèntica referència entre les formacions simfòniques de l'Est.Amb una cinquantena de músics de corda i vent interpretant els arranjaments realitzats pel violoncel·lista i compositor mallorquí Miquel Àngel Aguiló, himnes com Alegria, Robot i Wa yeah descobreixen perspectives inèdites i plenament emocionants.

Diuen que sortirà al novembre. Llàstima que quan acabi el setembre encara hagi de venir l'octubre.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Esquire.sí

M'he comprat el primer número de la revista Esquire. Diuen que és una revista per homes... però per homes intel·ligents. És a dir, més text i menys pits. Sigui com sigui, m'ha agradat. Bons reportatges, consells no tan inútils com els de les clàssiques revistes de tios (i també de ties) i estètica moderna però elegant. Li sobren unes quantes fotos i unes quantes pàgines de moda, crec, però apunta maneres. El preu de llançament és de 2€. Aprofitem-ho perquè amb el totxo que et donen per aquest preu sospito que per aconseguir proper número, com a mínim, haurem de duplicar la inversió.

dissabte, 22 de setembre del 2007

Quimi Portet, més que un músic

Ja fa dies que vull penjar al bloc una reflexió interessant (per tant, no és meva). És d'en Quimi Portet i sortia publicada en l'edició de l’àlbum Verges 50 de Lluís Llach que donaven amb un diari el passat cap de setmana . Feia així:

"Darrerament s'atribueix a la cultura catalana una inclinació poc comú cap a l'humor i la ironia. Aquesta inclinació és, al meu parer, poc fonamentada i manifestament inexacta. La nostra cultura tendeix a la grisor a l'igual que la resta de cultures de l'estat espanyol... el buidament de talents provocat per l'exili i sobretot la manca d’un estat que la consideri com a cultura pròpia i n'assumeixi el repte de tenir-ne cura deixen la nostra cultura en una situació fràgil, en aquesta època de globalitzacions analfabetitzants i monolingüismes (i fins i tot bilingüismes) energumènics ...

Algunes persones amb poc esperit crític probablement confoses per mirar la televisió i escoltar cantautors moderadament "progres", pensen que la independència és el màxim al que pot aspirar un país. I ben sincerament, a mi em sembla, que la independència és el mínim que pot demanar qualsevol país. En Llach ens ho ha recordat cada dia des de fa anys... gràcies a ell i altres persones com ell, els sovint sobrevalorats bromistes catalans poden fer la viu-viu enmig d'una cultura no completament extingida i simular aquesta normalitat enjogassada i malaltissa tan nostrada.”

http://www.quimiportet.com/blog

divendres, 21 de setembre del 2007

Haruki i5

Acabo la sèrie dedicada al llibre d'en Murakami cremant-ho tot; o almenys això és el que diu el passatge d'avui. De vegades escrivim per escriure com parlem per parlar i el millor és cremar els papers o deixar que les paraules se les endugui el vent.

— Entesos —va dir en Nakata, fent que sí amb el cap—. Si això és el que vol, ho cremaré tot. No pateixi.
— Gràcies —va dir la senyora Saeki.
— Escriure aquestes coses ha estat important per vostè, ¿oi? —li va preguntar en Nakata.
— Sí. escriure ha estat molt important. Tot i que el resultat no té cap sentit.

PS. A casa tinc el llibre més conegut de Haruki Murakami: "Tòquio blues". Així que amenaço a dedicar-li una altra setmana quan decideixi llegir-me'l.

dijous, 20 de setembre del 2007

Haruki 4

S'està acabant la setmana Haruki i per aquest dijous he reservat el fragment del llibre que més em va agradar no per l'estil, ni per les paraules, ni per la poesia del moment, no... em va agradar perquè comparteixo l'opinió de l'Oshima, l'amic que ajuda en Kafka i li dóna refugi a la biblioteca on treballa. L'Oshima és especial perquè sembla un home i vesteix com un home però en realitat va néixer dona. Comença dient que ha patit discriminacions per ser així però en el fons tant a ell/a com a mi ens molesta el mateix:

— He patit tota mena de discriminació per ser així —continua l’Oshima—, i només qui les pateix pot saber el mal que fan. El dolor és una cosa molt personal, i les ferides que deixa també. Per tant, em sembla que la justícia i l igualtat em preocupen més que a ningú. Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L’home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d’imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols de n’adonen. La gent que organitza la seva ignorància amb frases buides i intenta convèncer els altres. Com aquest parell que han vingut avui. —Deixa anar un sospir i fa rodar el llapis amb un dit—. Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes, els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M’és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides. Quan les veig, no em puc estar de dir coses que no hauria de dir. No em sé controlar. És el meu punt feble.

dimecres, 19 de setembre del 2007

Haruki 3

—Sigui com sigui, me n’he d’anar d’aquí. No hi ha volta de full. —Tens raó —admet el noi que es diu Corb, que deixa el petjapapers a l’escriptori i es posa les mans al clatell—. Però no et pensis que fugint ho solucionaràs tot. No et vull aigualir la festa, però anar-te’n molt lluny no et garanteix que surtis d’aquí. La distància no ho soluciona tot.

dimarts, 18 de setembre del 2007

Haruki 2

—¿Vols que fem el joc de sempre? —em proposa. —D’acord —dic jo, que també tanco els ulls i respiro fondo. —¿Som-hi? Imagina’t una tempesta de sorra molt forta —diu ell—. Oblida’t de tota la resta. Tal com em diu, m’imagino una tempesta de sorra molt forta. M’oblido de tota la resta. Fins i tot m’oblido que jo sóc jo. Estic en blanc. I les coses se’m comencen a aparèixer. Com sempre, compartim aquestes coses asseguts al sofà de pell de l’estudi del pare. —Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció —em diu el noi que es diu Corb. Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l’alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l’únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t’hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. Dins la tempesta no hi ha ni sol, ni lluna, ni direcció, i a vegades ni tan sols existeix el temps tal com l’entenem. L’únic que hi ha és una sorra blanca i fina, com d’ossos polvoritzats, que omple el cel. T’has d’imaginar una tempesta de sorra així.

dilluns, 17 de setembre del 2007

La setmana d'en Haruki

M’agrada com escriu aquest paio. De fet, tinc l’estranya malaltia d’anar marcant les pàgines dels llibres on hi ha frases o diàlegs que m’agraden. Com que de “Kafka a la platja” n’hi ha uns quants moments que m’han sobtat aquesta setmana us els aniré servint amb comptagotes. De moment, començo amb l’inici de la història de Kafka; el dia que decideix marxar de casa:

El dia que faci quinze anys marxaré de casa, aniré a una ciutat llunyana i desconeguda i viuré en un racó d’alguna biblioteca petita. Evidentment, si hagués d’anar per ordre i explicar tots els detalls m’hi estaria una setmana. Però de moment només diré el més important: el dia que faci quinze anys marxaré de casa, aniré a una ciutat llunyana i desconeguda i viuré en un racó d’alguna biblioteca petita. Pot semblar un conte de fades, però no ho és. De cap manera.

diumenge, 16 de setembre del 2007

Murakami

La mosca que em va picar al Japó i que ha fet que comenci a pirrar-me per tot el nipó m’ha fet arribar a la literatura d’aquell país. He començat pel més assequible: Haruki Murakami, autor d’èxit mundial amb el seu llibre “Tòquio blues”. Jo, però, he preferit començar pel que va escriure després d’aquest supervendes: un llibre titulat “Kafka a la platja”. Que no us espanti el títol; no és un tractat de filosofia de Kafka però sí que és un tractat de la manera d’entendre la vida dels japonesos en general i de Murakami en concret.

D’entrada, costa. És un llibre estrany i juga a sobreposar dues històries. Allò que ara fan tants autors de fer que els capítols parells segueixin una història i els imparells una altra de totalment diferent fins que s’acaben trobant cap al final del llibre. Doncs és això. La primera història és la d’un nen de 15 anys que s’escapa de casa i que es fa dir Kafka (no és el seu nom real). L’altre protagonista és un avi analfabet (ell s’autodefineix com “totxo”), en Nakata, que té la peculiaritat de poder amb els gats (ja us he dit que el llibre té coses estranyes). Tant l’adolescent com l’avi senten una pulsió dins seu que els fa marxar de Tòquio i emprendre un viatge. ¿Cap a on? Si us llegiu les 478 pàgines del llibre ho descobrireu. De fet, encara que us ho digui tampoc servirà de gaire perquè potser arribem a conclusions diferents. És el que té Murakami.

dimecres, 12 de setembre del 2007

dimarts, 11 de setembre del 2007

Avui

Som la cançó que mai s’acaba,
som el combat contra l’oblit,
som la paraula silenciada,
som la revolta en un sol crit.

Som l’espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.

Som llàgrimes en la mirada,
som el coratge de seguir,
som la ferida mai tancada,
som la història que no han escrit.

Som l’arbre enmig de la tempesta,
som els estels que vam teixir,
som l’esperança i la tristesa,
som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.

Obrint pas

dilluns, 3 de setembre del 2007

Cap d'Any

Per a mi avui és Cap d’Any. Sí, els guionistes som una espècie estranya. Tant com per tenir prou peculiaritats perquè els del National Geographic ens facin un reportatge en profunditat.

Ja fa dies que, els que ens dediquem a aquest submón, preparem els programes (de ràdio en el meu cas) que comencen aquest 3 de setembre. Però cada vegada que parlàvem del que faríem a partir d’avui en dèiem: “l’any que ve” i avui portem tot el dia fent comparacions i afirmant, sense embuts, que: “l’any passat vam fer...”. Per això no hi ha dubte que, per als guionistes, avui és el primer dia de l’any. Però la nostra celebració és diferent. Ahir no vam menjar raïm ni vam anar a dormir tard, tot el contrari. Menjar lleugeret i a dormir aviat que s’ha d’estar a tope pel primer dia de l’any (o de programa segons es miri). I si avui és Cap d’Any la setmana passada va ser Nadal. I Sant Esteve... i els Sants Innocents (aquesta em sembla que sí que la vam celebrar).

Total, que avui només em resta dir-vos una cosa: “guionistes de Catalunya: bon any nou!”

diumenge, 2 de setembre del 2007

wa yeah!

Antònia Font en concert:



Tots es mecanismes...!
Tots es mecanismes...!!
Tots es mecanismes...!!!
Tots es mecanismes...!!!!
Tots es mecansimes...!!!!!

dijous, 30 d’agost del 2007

I avui toca cita

No, no he quedat amb ningú em referia a citar a una altra persona. Hi ha dies que vull expressar alguna cosa però no me'n surto perquè sóc massa barroer. Així que el millor és apropiar-te (a modus d'homenatge, està clar) de les frases d'altres. La d'avui és aquesta:

"La paciència és amarga, però els seus fruits són dolços"

Ho va dir Jean Jacques Rousseau, filòsof francès del segle XVIII. I jo li dic a ell: "ja t'ho diré, Jean Jacques, ja t'ho dire..."

dimecres, 29 d’agost del 2007

Toca vídeo

Aquest vídeo resumeix dos dels últims escrits d’aquest bloc. Si sumem “300 anys després” i “Com anar al cel... i tornar” el resultat és aquest vídeo: “No n’hi ha prou amb ser català”. S’entén, oi?

dimarts, 28 d’agost del 2007

Com anar al cel... i tornar.

Sí, m'agraden Els Pets i no em fa vergonya confessar-ho. Per una estranya raó sembla que dir que t'agrada un grup de música en català fa queco; mola més assegurar que t'agrada qualsevol grup del Sónar o del FIB. Doncs, no. Que t'agradin Els Pets hauria de ser tan normal i/o habitual com que t'agradin els Beasty Boys. Sí, què passa? I qui digui el contrari és que mai ha escoltat els discos que es fan a casa nostra amb carinyo. Apa, ja ho he dit.

Pel que fa al concert he de dir que en Gavaldà i companyia cada vegada em sorprenen més (positivament). El Lluís és un monstre escènic i un compositor de collons. El nou disc és espectacular i el concert fa honor al seu nom: "com anar al cel i tornar".

De fet, van aconseguir que acabés ballant una de les cançons que menys m'agraden d'Els Pets: "Pantalons curts i els genolls pelats". En directe en fan una versió disco-funky espectacular. Destacar també que recuperin vells temes com "Massa jove per fer-me gran" i les noves: "Parla", "Valset", "L'amant que no et toca" (l'himne dels lletjos segons ells) i "XL" que ja és un nou hit de la banda.

http://www.elspets.cat/



La foto no és meva. Ooops! L'he manllevat del bloc de la Trillo... http://www.fotolog.com/qtrilla. Mil gràcies!

dilluns, 27 d’agost del 2007

Tòquio no m'és igual

Joan Miquel Oliver afirma en una de les cançons que ha composat per Antònia Font que "Tòquio m'és igual". M'agrada molt la música del Joan Miquel i, fins i tot, m'apassiona aquesta cançó però no comparteixo l'afirmació. Tòquio, com Girona, m'enamora. Perquè us en feu una idea de com és aquesta mega-ciutat he trobat aquest vídeo al Youtube. Així és Tòquio i els seus més de 12 milions d'habitants.

300 anys després

Josep Lluís Carod-Rovira diu que ja ho té clar i que l'any 2014 el país estarà preparat per afrontar amb garanties un referèndum per a la independència. Per què el 2014 i no abans? Per què just l'any que farà 300 anys del fatídic 1714? No m'agradaria haver de commemorar una altra derrota però per fi Esquerra demostra que, a banda de manar, també l'interessa el futur d'aquest país que per a l'estat al que pertany no és ni Nació. Alguna cosa es belluga i això, per poc que sigui, és bo (serà que l'esperit d'en Xirinacs comença a moure consciències). A més a CDC ja han creat un corrent per l'autodeterminació. Doncs sincronitzem els rellotges. Queden 7 anys per a la independència.

Potser sóc massa optimista, però tal com està el pati m'agafo a un ferro roent.

dimarts, 21 d’agost del 2007

Simpsonitza't

Alguns m'heu preguntat per la foto que tinc al bloc. Sí, és una caricatura de com sóc a l'estil Simpsons. No és que ara tingui traça en això de fer caricatures, no (dibuixant sempre he estat un zero a l'esquerra) però resulta que el merxandatge de la pel·lícula dels Simpson et dóna la oportunitat d'esbrinar com series tu si fossis un personatge de la sèrie. Només has d'entrar al web: http://www.simpsonizeme.com/ i començar a jugar.



Jo hi he jugat força. De fet, us presento els meus nebots al més pur estil Lisa i Bart Simpson:


diumenge, 19 d’agost del 2007

Ja sóc aquí!

Japó val la pena... sí senyor!

He portar desenes de souvenirs, milers d'imatges i milions d'impressions que algun dia espero poder reunir en un llibre. De moment, us serveixo una de les primeres vistes que vaig tenir de la capital actual: Tòquio. Així veia el barri modern de la ciutat des de l'habitació de l'hotel. Només per això ja va valer la pena el viatge.

Avui les alegries, un altre dia us explicaré les penes: em van perdre les maletes en el transfer entre l'aeroport de BCN i el CDG de París. Un motiu més per reclamar un aeroport de primera. Avui, però, toca gaudir d'aquestes imatges.

Konichiuà, Japó!
Posted by Picasa

dimarts, 31 de juliol del 2007

Ja vinc...!

Ha arribat el moment.
Demà me'n vaig a visitar un dels punts del planeta
que fa anys que vull conèixer.


Japó.

dilluns, 30 de juliol del 2007

Festa Major

És Festa Major
i per això estic content.
Encara que no parin de cagar-la
els del "nostro" ajuntament.

Així començava un dels versos del Ball de les Gitanes del Vendrell per aquesta Festa Major. Després de 4 dies de festa i disbauxa la festa s'ha acabat i a mi em fa mal tot el cos (l'edat comença a fer estralls). En tot cas us deixo dues de les imatges d'aquest any. La que va servir de tret de sortida de la festa, és a dir, la portada de l'especial Festa Major 2007 del Diari del Baix Penedès. I la que va cloure tots els actes: el concert de Celtas Cortos i Baetúria (la foto és de Baetúria per dos motius: perquè són vendrellencs i perquè hi toca el meu germà). Apa, l'any que ve més... i millor!
.

divendres, 27 de juliol del 2007

On vas?

Aquesta és la pregunta d’avui: on vas? Molta gent comença vacances i els seus amics i/o familiars els pregunten per on aniran a petar aquests dies de festa. Però si enlloc d’un signe d’interrogació al final de la frase hi posem un signe d’admiració ens trobem amb el que ha fet avui el President.

On vas!

Montilla ha anat avui a reclamar a Endesa i REE més inversió per Catalunya. On vas!

Tot el que ha passat a la gran, universal, avantguardista i cosmopolita ciutat de Barcelona és un nyap històric. On vas President a reclamar quan fa quatre dies eres tu el ministre d’Indústria, Turisme i Comerç i no vas fotre res per arreglar-ho. On vas també, Joan Clos, actual ministre d’Indústria, Turisme i Comerç i exalcalde d’aquesta ciutat que viu amb una espelma a la mà i una pinça al nas per no sentir l’olor a cremat de les estacions de Fecsa ni, sobretot, la pudor de menjar podrit de la nevera. On va l’oposició criticant el que ha passat quan tots han estat partícips de la situació. Recordeu als ministres dels governs del PP d’Aznar (que va governar 4 anys amb el suport de CiU?). Doncs hi havia una gironina de nom Ana Birulés que era Ministra de Ciència i Tecnologia. I, un ara defenestrat pel seu propi partit, Josep Piqué (Vilanova i la Geltrú) que ocupava la cartera d’Indústria i Energia.

Ni els ministres catalans ho han arreglat, així que... On vas, Catalunya!

dimecres, 25 de juliol del 2007

Ho haveu vist!

La votació-farsa de les noves set meravelles del món ha escollit Chichén-Itzá. Potser la votació no ha tingut el rigor suficient per considerar-la vàlida però certament visitar aquest monument de la península del Yucatán val molt la pena. Jo sóc el de la gorra, la piràmide-temple de la civilització Maya és el que queda just darrere meu.

Senzillament: impressionant!

diumenge, 8 de juliol del 2007

Vacances

Bé, he estat uns dies de vacances i per això el blog ha estat més aturat que mai. No us diré on he estat exacatament. Tant sols us ofereixo una de les 1.498 fotografies que he fet i us explico que ha estat un vol transoceànic.

Més endavant hi haurà més fotos i més informació sobre el viatge.

divendres, 8 de juny del 2007

La Caixa... ¿parlem?

La Caixa es renova per dins. Ja tenen nou director general, Joan Maria Nin. Val. L’Isidre Fainé l’han nomenat nou president i al Ricard Fornesa li han donat un últim caramel pels favors prestats amb la direcció del hòlding d’empreses de La Caixa, que no són poques. D’acord. Però, ¿abans de renovar-se per dins no haurien de mirar de renovar-se també per fora? ¿Algú recorda quan va entrar en vigor l’euro? Des del 2002 que remenem monedes noves però aquesta fotografia està feta aquest mes de maig a Barcelona. Un caixer automàtic que no s’ha adaptat a l’euro!
La Caixa... ¿parlem?

dissabte, 2 de juny del 2007

Avís a navegants

Sí, sóc del Vendrell i diumenge vaig anar a votar... però jo NO vaig votar a Plataforma per Catalunya. Ni els he votat ara ni els votaré mai.

Reflexió: "Estic orgullós de ser vendrellenc però hi ha coses que em fan vergonya".

dimarts, 29 de maig del 2007

Jornada de reflexió

S’han acabat les eleccions i per fi he trobat motius per tornar a escriure al bloc. He quedat saturat de campanya. Sobretot perquè a la televisió pública només veia anuncis de Jordi Hereu, Xavier Trias, Jordi Portabella, Imma Mayol i Alberto Fernández Díaz. Total, a mi se me’n repixa tot el que diguin aquesta gent. Jo soc del Vendrell i vull saber què diuen els meus candidats. A més a més, la televisió pública pagada amb els diners dels 7 milions de catalans va i organitza un debat amb els candidats de només un dels 946 municipis del país (tot i que només hi havia comicis a 924). Me la suen les seves proposes. I per si això fos poc hem estat 15 dies on les informacions polítiques només parlaven de Barcelona o dels líders dels partits fotent-se els plats pel cap entre ells. Exemple: Artur Mas va a Vilanova i al Geltrú. Què surt per TV3? Les crítiques de Mas al tripartit. I ningú diu, ni tant sols, el nom del candidat vilanoví. Que el bombin. Total només hi ha uns 60.000 habitants...! Fatal.

I mentre, els periodistes anem fent vagues contra la imposició dels blocs electorals. Certament, ningú ens ha de dir com hem de fer la nostra feina: però l’hem de fer així? Sort que a la comarca tenim televisió local i un diari que ha organitzat un debat entre els meus candidats. Sort d’ells sinó no hauria sabut els programes dels polítics que m’afecten directament.

Els catalans ens queixem del centralisme de Madrid (que existeix) però abans de criticar el de fora potser que primer arreglem el de dins. Com deia en Carles Marco a Dinamita: “Reflexionem-hi. Reflexionem-hi”.

dimecres, 7 de març del 2007

De mica en Mika

Descobriment musical. Sí, potser algú de vosaltres ja el coneix i em tracta de ruc que fa tard a tot arreu (viatjo en Renfe, així que estic acostumat a fer tard). En tot cas, anem al gra: el nom que heu d'apuntar és Mika. Una paio amb una veu prodigiosa que flirteja descaradament amb el fet que el seu registre recordi al del gran Freddie.

I try to be like Grace Kelly
But all her looks were too sad
So I try a little Freddie
Ive gone identity mad!

En Freddie va néixer a Zanzíbar i després de viatjar a la Índia va acabar al Regne Unit. Mika és d'origen libanès i també ha anat a petar a UK. Tots dos són primets i descarats. Tots dos toquen el piano. I sobretot, tots dos tenen una veu prodigiosa. Encara ha de picar molta pedra en Mika per arribar a ser el nou Freddie però apunta maneres. Paciència; s'ha d'anar de mica en Mika.

El seu disc: "Life in cartoon motion" és del millor que he escoltat últimament.

Clip del seu "temasso" Grace Kelly: http://www.youtube.com/watch?v=uzA0nG_PurQ
Web oficial: www.mikasounds.com

diumenge, 11 de febrer del 2007

XATÓ!

Mai ho he posat en dubte, de fet, algun dia pujaré a internet el polèmic article que vaig escriure sobre el xató, però aquesta setmana la premsa comarcal m’ha donat una alegria. Després que les dues úniques poblacions que poden disputar-se la paternitat del plat (ni salsa, ni amanida) decidissin enfrontar la seva festa al mateix dia el Diari del Baix Penedès d’aquest divendres mostrava la següent notícia de portada:

Però una victòria no ho és al 100% fins que el rival abaixa el cap, et dóna la mà i et declara guanyador. Com quan al Bernaveu aplaudeixen els gols de Ronaldinho, el Diari de Vilanova (en actiu des de 1850 i més vilanoví que ningú) titulava així la notícia de la seva, diguem-ne, xatonada:


I la rúbrica la posava el Tothosap del Diari de Vilanova (una mena de confidencial on es diuen les veritats) la columna més llegida i seguida tant a VNG com al Vendrell. Per si algú en tenia algun dubte, deia això:

Ara que ha quedat demostrat que el xató és un plat vendrellenc ja podem cridar als quatre vents:

La Ruta del Xató ha mort! Visca el Xató!

dimecres, 7 de febrer del 2007

LOST IS BACK TONIGHT

Ja són aquí els nous episodis de "Lost"; LA SÈRIE en majúscules.
Espero a que els freaks americans la pengin aquesta mateixa nit i demà sabrem si en Jack se'n surt, si el meu apreciat Lock agafa el protagonisme que ha perdut en aquesta tercera temporda i si Henry és tan fill de puta com sembla. Senyores, senyors "Lost is back". Així que a gaudir de l'espectacle: http://abc.go.com/primetime/lost/index

dimarts, 6 de febrer del 2007

Crítica a la professió

Excel·lent inici de programa de Xavier Bosch el passat 2 de febrer. Que és un paio crític amb les maneres de fer de la professió ho sé de primera mà perquè vaig treballar dos anys amb ell. El cas dels okupes del carrer Urgell (de Barcelona - que ningú ho diu i la resta de catalans no tenim perquè saber on és) li va servir d'excusa per dir, una vegada més, les coses clares. Eus ací la transcripció del davantal de les 8 del matí del Món a RAC1 del 2 de febrer passat:

Els mitjans de comunicació hem convertit mig en màrtir mig en heroi en Carles
Veiret,el pobre home que no podia entrar al seu pis del carrer Urgell. Gràcies a
la pressió mediàtica el jutge li ha acabat donant la raó tot i que ell mateix
diu que no té gens clar perquè ho fa. Tot comença un matí amb una entrevista al
Cuní i a partir d’aquí com a xai ets sense criteri tots a repetir i a seguir la
història d’aquest senyor que se li van posar uns xilens a casa seva i ell
s’havia quedat sense pis. “Em trobo al carrer i ells a casa meva”, deia l’home a
TV3. Amb els quatre xilens, majoritàriament, els mitjans s’hi van cebar de
valent i van aprofitar per fer un totum revolutum amb el fenomen ocupa que no
tenia res a veure amb el cas i que tampoc defensarem ara i aquí. Hem fet el
seguiment de Carles Veiret. Hem ensenyat imatges d’ell, pobre home, malvivint de
forma precària a casa d’un amic. Doncs bé, fins a quin punt aquelles imatges
eren un muntatge? Com és que ningú, fins ahir, quan Carles Veiret ja ha
recuperat el seu pis... com és que ningú fins ahir dèiem no havia mirat el
registre per veure que de la família Veiret no és només aquell pis sinó tot
l’edifici del carrer Urgell. Com és que ningú, fins ahir, no va publicar que els
xilens duien mesos pagant el lloguer amb calé negre a un familiar que els havia
llogat el pis de sotamà per rifar-se Hisenda. Bravo per Veiret! Ha recuperat el
pis, que és seu sense haver de fer mooving i a sobre tenint el suport social i
sent felicitat com un heroi. Bravo, sobretot, per haver sabut utilitzar els
mitjans de comunicació amb intel·ligència, però un zero per a tots els que s’han
empassat a cegues la seva història i l’han explicat i l’han magnificat sense
furgar ni contrastar. Això ens passa per treballar d’esma, és a dir, per
treballar, malament. Diguem-ho clar: els periodistes hem fet el ridícul.

dimecres, 31 de gener del 2007

Ja soc iPod

M'agraden els botonets, sí ho reconec. I també m'agrada la música, així que els meus mp3 tenien data de caducitat des que vaig conèixer aquestes quatre lletres: I - P - O - D. Finalment, tinc un iPod. 30 Gb de música que porto amb mi allà on vaig. Si em trobeu amb els auricular posats és perquè estic gaudint del meu iPod i de la nova manera d'escoltar la ràdio: el podcasting.

Per cert, avui al tren d'anada a Barcelona m'he trobat amb dues dones que han esmorzat llengua i al tren de tornada un nen repel·lent que no ha parat de dir imbecil·litats a la seva mare (que li consentia tot). Sort n'he tingut de la música. D'anada he gaudit de l'excel·lent primer disc del doble CD de Bunbury & Vegas: "El tiempo de las cerezas" i de tornada he començat amb el millor cantautor de Xàtiva, Feliu Ventura, i he acabat amb una selecció dels Red Hot Chilli Peppers.