dimarts, 29 de març de 2011

Tinc web!

Estic de mudança 2.0. Avui és el dia. Fa temps que hi treballo amb @escalivada i finalment ja tenim a punt la meva pàgina web: www.xaviersanjuan.com. Des de la web continuaré la feina que feia aquí al bloc, amb més informació complementària i, a més a més, amb el compromís d'escriure amb més assiduitat.

No se m’acut millor link entre el bloc i la web que el darrer escrit que he penjat aquí i que no és altre que el pròleg del llibre que vaig escriure narrant el meu viatge al Japó i que no està publicat.

Als que estàveu subscrits al bloc podeu fer-ho igualment al lloc web a través d'RSS i compartir enllaços per Twitter, Facebook, Del.icio.us, LaTafanera, etc. Espero que us agradi la meva nova casa.

Gràcies per la vostra confiança i ens retrobem a: www.xaviersanjuan.com

dilluns, 14 de març de 2011

Japó en primera persona

El terratrèmol i el tsunami al Japó m'ha deixat consternat. No puc deixar de pensar-hi, de buscar informació, de seguir gent al Twitter que em posi al corrent minut a minut, de veure vídeos i llegir relats de gent que ho va viure en primera persona. Vaig ser a Japó l'any 2007. Era un viatge esperat i, de moment, el millor país que visitat mai.

D'aquella experiència en vaig escriure un llibre: "Japó en primera persona" que després de passar sense èxit per algun concurs literari resta adormit al fons d'una carpeta del disc dur del meu ordinador personal. Avui, però, m'atreveixo a treure la pols del pròleg del llibre i publicar-lo al bloc. Una confessió de com aquest país em va atrapar.


PRÒLEG
UN CATALÀ A QUI LI AGRADA EL PA AMB TOMÀQUET

Japó em va conquerir com una dona conquereix un home: per la panxa. Tot i que, com la majoria, la meva primera experiència en un restaurant de menjar japonès va ser desastrosa; massa coses noves i massa textures estranyes i, sobretot, massa inexperiència per gaudir-ho a la primera. De fet, tornant a la comparació del Japó amb les dones, el meu primer menjar japonès va ser com el primer polvo. Jo en tenia ganes però... bé, ja m’enteneu, ¿oi? Per sort, després del primer en venen més i li acabes agafant el
gustillo. Doncs això.

Al Japó vaig viatjar-hi amb ganes de viure una experiència en un país que sabia, d’avantmà, que viu al revés del món. Però viatjar amb massa expectatives acaba decebent gairebé sempre. És el que jo anomeno l’efecte “me l’imaginava més gran” popularitzat pels Dagoll Dagom a la sèrie televisiva
Oh, Europa. Però no va ser el cas. Vaig trobar-me més del que esperava en un país que, en el fons, és com nosaltres: viuen de cara al mar, són pencaires, paguen autopistes i els agrada l’arquitectura de Gaudí. Sí, potser són poques semblances però són suficients per sobreviure-hi amb dignitat. És cert que un català al bell mig de Tòquio se sent com un peix fora de l’aigua però si tens ganes d’endinsar-te en la seva manera d’entendre la vida ho pots fer. Són tancadament oberts o obertament tancats, per això els vaig entendre tan bé.

Aquesta és la història d’un viatge. Aquesta és també una història d’amor. D’un amor d’estiu d’aquells que potser recordes perquè mai més el tornaràs a viure. En el meu cas, però, sé que ella m’espera allí, a 14 hores de vol fent escala a París perquè l’aeroport del meu país no és com jo voldria. Japó, no canviïs que ara torno.

井上雄彦Somriu