dimecres, 31 d’octubre del 2007

La miopia és perillosa

Avui us explico la història de “Pancho”, el ximpanzé mort a trets pels Mossos el 20 d'octubre passat a Riudellots de la Selva. Una història que hauria de fer que tractéssiu millor als animals miops... com jo.

“L'agent, un mosso d'esquadra, diu que el ximpanzé el va amenaçar, mentre que els propietaris de l'animal asseguren que el que el mosso va entendre per amenaça era només un símptoma de miopia. ¿Era necessari cosir-lo a trets? Per començar, el policia va tenir la mala fortuna de descarregar la pistola sobre un animal que tenia nom de persona: Pancho. Tot sembla indicar que era un ximpanzé dels bons. Era molt tranquil i famós: un dels seus treballs més sonats va ser un anunci que va fer per a McDonald's. Un animal al qual ningú voldria fer mal.”

(Extracte de la notícia publicada avui pel Periódico de Catalunya)

dimarts, 30 d’octubre del 2007

La llengua

Aquest matí arribo a Barcelona i el mateix noi simpàtic de cada matí em dóna el bon dia i el diari gratuït Què! Una publicació que ha tingut la delicadesa de posar a la capçalera de l’edició Barcelona l’accent obert a la “e”. Bé. però després fan coses com aquest titular de portada d’aquest dimarts.



Quo vadis, Què!
Quo vadis, periodisme.
Quo vadis, català.

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Article publicat

Cap de setmana tranquil i de relax en el que el més destacat és que al Diari del Baix Pendedès em van demanar que els fes un article com a afectat pel caos de Rodalies. L'article feia més o menys així:

Gràcies Renfe.

El món és meravellós i la vida és de color rosa. Tot m’ho prenc amb un somriure a la boca i quan viatjo en tren admiro el treball ben fet que deixo a banda i banda de la via. No, no sóc Magdalena Álvarez; sóc un usuari de Renfe agraït. I és que encara que no ho sembli, la magnífica xarxa de ferrocarrils que tenim treballa per nosaltres, per la nostra felicitat i, fins i tot, pel nostre país. Per això els estic eternament agraït.

Gràcies per fer eterns els viatges a la feina, perquè així llegeixo el doble que abans. Gràcies per fer-me adonar que els diners no fan la felicitat: pago abonament de Regionals i em feu anar en Rodalies. Gràcies per recordar-me que sóc del Penedès: pago per anar per la línia del Garraf, la C2, i em feu anar per la C4. Gràcies per fer-me adonar que faig una vida sedentària i que no em convé seure tant; per això em teniu dret a l’andana esperant un tren que ve tard i ple com un ou, que fa que hagi d’estar-me tot el trajecte de peu. Gràcies per sorprendre’m cada dia amb un nou recorregut, un nou transbord, un nou retard, un nou esvoranc, un nou horari i un tren... vell. Viatjar amb vosaltres és una gimcana i em feu recordar aquells temps a l’esplai Xaloc, gràcies.

Gràcies també per ensenyar-me que la justícia de vegades no és justa; perquè és de justícia que viatjar per la C2 sigui gratuït, però no és una decisió justa que em feu pagar per agafar la C4 com a única alternativa. Gràcies per salvar la vida de parella de tants catalans, que arriben tan tard i cansats a casa, que ja no tenen ni esma per discutir amb la parella. Gràcies per demostrar-nos que en aquest estat quan diuen una setmana són 15 dies. I gràcies per comprovar, una vegada més, que els ciutadans d’aquest país (que no deixeu ser ni tant sols nació) som capaços d’empassar-nos-en una darrera l’altra sense protestar ni aixecar la veu. De veritat, gràcies.


Només una cosa: senyors de Renfe, no sé si podré continuar defensant-vos amb el mateix fervor durant gaire temps. Així que per poder suportar la seva propera “sorpresa” enviïn-me a casa un pot de vaselina... gràcies.

dijous, 25 d’octubre del 2007

En Teo

Aquesta setmana també fa 30 anys en Teo. Sí, el dels contes. Per un moment m'he imaginat què hauria passat si enlloc de Tarradellas hagués estat en Teo qui hagués pujat al balcó del Palau de la Generalitat. Més o menys hauria estat així:

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Ja sóc aquí!

Fa 30 anys que Josep Tarradellas va pujar al balcó del Palau de la Generalitat i va pronunciar una frase per a la història: "Ciutadans de Catalunya... ja sóc aquí!". Tornava de l'exili i aquelles paraules van fer embogir la gent que omplia la plaça Sant Jaume, un indret que fins que el Barça va guanyar la seva primera copa d'Europa no va viure res semblant. En tot cas, jo em pregunto: ¿què diria avui Josep Tarradellas? La meva aposta és la següent: "Ciutadans de Catalunya... ens estan prenent el pèl!".

¿I tu, què en penses? Vinga va, mulla't i deixa-ho escrit en un comentari.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

Lonesome train

Tanco aquesta setmana tan ferroviària amb un somriure a la boca. És el que em provoca la música de Ben Harper. El seu darrer disc "Lifeline" ha acabat dues vegades amb la bateria del meu iPod (per alguna cosa serà). La meva preferida és "Fool for a lonesome train". Me la va recomanar un d'aquells amics que es compten amb els dits d'una mà i s'ha convertit en un tema de capçalera. Fa així:

it's late and i can't sleep
i've made promises that i can't keep
cobblestones and broken bones
has a kingdom but he's got no home
last night is still ringin' in my head
like that lonesome whistle in the rain

lord i'm a fool for a lonesome train
i'm a fool for a lonesome train

the lifetimes we've left behind with strangers
promises and lies both have their dangers
i just can't be wrong enough
and i can't hide for long enough
so far away but i still feel your pain

lord i'm a fool for a lonesome train
lord i'm a fool for a lonesome train
i'd try to say good-bye
but i never got your name
i'm a fool for a lonesome train

dijous, 18 d’octubre del 2007

La culpa deu ser del txa txa txa

Els nous problemes de Renfe es diuen “esvorancs”. De qui és la culpa d’aquests forats al costats de les vies. Renfe diu que és Adif. Adif diu que és l’empresa constructora subcontractada per fer aquest tram d’obres. L’empresa diu que és culpa de les pluges dels darrers dies. I des del col·legi de geòlegs es constata que les pluges d’aquest octubre no són res de l’altre món i que si s’haguessin fet els estudis correctament no hauria de passar res. Al congrés IU diu que la culpa és de les obres de l’Ave i Zp diu que és de la manca d’inversió del PP. I mentre es van passant la patata calenta de les culpes els que continuem patint som els usuaris que ens tocat viure en un país on passa de tot i ningú en té la culpa. Encara espero que algú doni un pas al davant i digui “he estat jo”.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

El nou Pepe Gáfez

El Secretari d’estat d’infraestructures, Víctor Morlán, és gafe. Va venir a arreglar el desgavell de Renfe i porta 20 avaries en 53 dies de feina; amb un rècord de 12 avaries en els últims 15 dies. Tot i això ahir va tenir la barra de dir: “Yo no tengo la sensación de que las cosas hayan ido a peor”. Víctor, ets gafe. Agafa el tren i torna-te’n a casa.







dilluns, 15 d’octubre del 2007

Fira, Pets i descalcificadors

Aquests tres dies de Festa al Vendrell hem celebrat La Fira de Santa Teresa, una bona excusa per oblidar dies de la hispanitat i les guerres per apoderar-se de la bandera presumptament unificadora que fan dos partits nacionalistes espanyols. Per cert, pels que vau visitar els estands: ¿per què hi havia tantes empreses que oferien descalcificadors d’aigua? Hem passat de ser la fira de l’embotit a la fira del descalcificador; ¿us agrada el canvi?

En fi, La Fira és l’excusa per celebrar actes paral·lels que valen la pena. Entre aquests el gran concert d’Els Pets que servia per tancar la gira del seu disc “com anar al cel i tornar”.

Impressionant. En Gavaldà s’ha convertit en un monstre escènic. Domina el que passa sobre l’escenari i el que passa a baix. Ha reinventat el grup. L’ha fet créixer i fins i tot ha aconseguit que m’agradin cançons que tenia avorrides. Aquesta és una foto del moment en que cantava “pantalons curts i els genolls pelats” versió disco 2007.



Concert ple de sorpreses entre ells. Bona resposta del públic i “s’ha acabat” (feia tant que no la sentia en directe i “hospital del mar” una de les meves preferides.

I per canviar de tema, si us agrada llegir, aquí teniu un bon article publicat avui:http://paper.avui.cat/article/ultima/102479/post/festum/pestum.html

dimecres, 10 d’octubre del 2007

La màquina del temps

M’agrada llegir la premsa i, sobretot, buscar els articles d’opinió del dia. Normalment sóc tremendament exigent amb aquests textos i per això en la majoria dels casos no passo del primer paràgraf. Amb sort em llegeixo la meitat del tex i després faig lectura en diagonal fins a la última frase. I només de tant en tant hi ha un article que m’atrapa i em llegeixo de la primera a la última línia. Si, a més a més, el que diu coincideix amb el que penso aquell esdevé un gran dia i avui ho és. Ha estat llegint la contraportada del diari Avui a la secció que ell titulen “pel darrere”. Allà m’he topat amb l’article titulat “Màquina del temps” signat pel Carles Capdevila que us reprodueixo íntegrament:

"I ara resulta que sí, que una fantasia infantil s'ha fet realitat: la màquina del temps existeix, i fa molts dies que els catalans ens hi hem instal·lat. Ho vaig confirmar dilluns. La ràdio em va despertar amb un Felip Puig alarmista: "Els comunistes ens volen prendre els pisos". L'última vegada que hi havia comunistes i aquests parlaven d'expropiar pisos Felip Puig anava en calça curta, de manera que no podíem ser al 2007, segur.

Minuts després, a les tertúlies, el protagonista era Garzón, com abans dels Jocs Olímpics, i el tema era la llei de partits i l'empresonament dels de Batasuna, com en temps d'Aznar. I els arxius de Catalunya a Salamanca continuaven sent a Salamanca, o sigui que érem al segle passat una altra vegada, de forma tan indigna que tornaven a ressuscitar la Comissió de la Dignitat i la cançó protesta de Raimon. Els defensors del rei al·leguen que s'ha guanyat el sou amb l'actuació del 23-F. Si encara li dura el crèdit del 1981 dedueixo que devem haver tornat als anys vuitanta, perquè a Ronaldinho ja l'hem destronat tot i que fa un any i mig que ens va portar a guanyar la Champions.

La màquina del temps ha embogit i no para quieta. I no la tenim transferida, no en som els conductors i no tenim altre remei que anar amunt i avall.

Diumenge el Barça va jugar a les cinc de la tarda, com fa vint anys, i hi havia tres partits a la tele en obert, com fa deu anys, abans que inventessin el futbol de pagament. A la selecció catalana se li acaba de prohibir jugar un trist amistós, com en temps de Franco, i els programes de moda a la tele són Gran Hermano, com l'any 2000, i els matrimonis del José Luis Moreno, com en temps de Noche de fiesta.

Anar en tren de Barcelona a Vilanova pot suposar 4 hores de tren, com als anys cinquanta, i alguns diaris encara discuteixen si la literatura catalana s'escriu en català, de manera que dedueixo que encara no s'han escrit les homilies d'Organyà: ves per on, hem reculat fins al segle XII.

Si algú encara dubta que la màquina del temps no existeix, que posi TV3 aquesta nit a les deu. Veurà com es vivia en una masia l'any 1907, quan a les cases no hi havia electricitat, però tampoc no hi havia rebut de la llum, i no com ara, que sovint tampoc tenim llum però a sobre la paguem."

dimarts, 9 d’octubre del 2007

L’ofici de Kapuscinsky

Lligarem aquest post amb l’anterior. Al principi del concert de Sabina i Serrat a les pantalles gegants hi apareixia Iñaki Gabilondo simulant un informatiu de Cuatro on s’anunciava la suspensió del concert. Tot en conya i tot de conya. Això m’ha fet recuperar una frase que va dir Gabilondo durant la presentació del llibre: “Kapuscinsky, la voz del Otro” a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, la meva. Allà va dir que Aquest comença a no ser l’ofici de Kapuscinsky, és a dir, s’està perdent el periodisme com tantes vegades he denunciat en aquest bloc (i no em cansaré de fer-ho).

Cito textualment un moment del discurs d’en Gabilondo: “S’ha imposat la lògica del gerent, segons la qual tot el que ens ajudi a créixer, a guanyar diners i a tenir notorietat va bé i si s’han de trepitjar cinquanta caps, es trepitgen. El que sigui, de qualsevol forma i qualsevol preu”.

La frase més famosa de Kapuscinksy és: “els cínics no serveixen per a aquest ofici”. I si et pares a pensar, la professió n’està plena. Per sort encara queden “gabilondos”. L’Iñaki ha demostrat que es pot jugar amb el periodisme sense oblidar ni d’on venim ni on anem a parar. L’ofici s’està perdent.

dissabte, 6 d’octubre del 2007

No estan morts



“No estamos muertos estamos de parranda” amb aquesta declaració de principis van arribar a un dels punts culminants del concert. Portaven més d’una hora i mitra dalt de l’escenari passant-s’ho bé i transmetent-ho al públic i ho van escenificar de la millor manera dient-nos que no estaven morts (com havíem pogut comprovar) i que estaven de “parranda” (com també estàvem comprovant). A més a més, van tenir el detall de donar el minut de glòria al creador de l’himne, Peret, que va aparèixer dalt de l’escala central de l’escenari, com si fos un concursant a Lluvia de estrellas o una vedette del Molino, entre els "cutxiviris" de la seva cançó. Gran Peret que va acabar al davant de l’escenari agenollat mentre rebia una ovació de gala i se li escapava una llagrimeta.

El concert havia començat amb un excel·lent “ocupen su localidad” de Joaquín Sabina perfectament mesclada amb “hoy puede ser un gran día” de Serrat. Altres moments a destacar van ser Sabina cantant “contigo” en català (jo no vull un amor civilitzat, amb rebuts i escena del sofà. Jo no vull que viatgis al pasta i tornis del mercat amb ganes de plorar). Brutal. També va ser maco, tot i que previsible, el moment “paraules d’amor” amb tot el Palau cantant alhora una cançó que ja no és cançó perquè és un himne. O el final amb “la del pirata cojo” amb els dos cracks dalt de l’escenari vestits de pirata i obrint-se la casaca i mostrant que a sota portaven la samarreta del Barça en Sabina, i la samarreta de l’Atlético en Serrat.

Total: tres hores de concert amb una posada en escena cuidada i uns textos entre cançó i cançó minuciosament escrits per entretenir i demostrar que, a banda de bons cantants, són uns xoumans. La societat Serrat-Sabina ha fet que el primer sigui cada vegada menys canalla i més poeta i que el segon sigui cada vegada menys hermètic i més persona.

divendres, 5 d’octubre del 2007

Dos ocells d'un tret

Ahir a la nit vaig ser al Palau Sant Jordi al concert de Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina mentre a Sants els "amics" de Renfe tornaven a organitzar un sidral. Ahir vaig matar dos ocells d'un tret: vaig gaudir d'un bon concert i em vaig estalviar el caos ferroviari.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Frases

Frase 1. “Ibarretxe se equivoca de país, de continente y de siglo” no sé si hi heu pensat gaire però us donaré unes pistes. De país no s’equivoca perquè se suposa que l’estat espanyol, Constitució en mà, és un estat plurinacional. De continent, tampoc. ¿O potser aquest no és un continent format per pobles diferents que han reclamat la seva independència? Sinó agafeu un mapa d’Europa de fa 20 anys, compareu-lo amb l’actual i sabreu a què em refereixo. I de segle, potser sí que s’equivoca perquè el segle passat es van crear molts estats nous però si se suposa que anem cap al progrés, la democràcia i les llibertats universals no estaria gens malament que aconseguíssim aquestes fites en els 93 anys que encara queden de segle XXI.

Frase 2. No em puc estar de dir què penso de les paraules de S.A.R. Ja que m’hi he de referir amb tres lletres he buscat què en diu el diari de les tres lletres: l’ABC. Llegeixo: “El rei sale en defensa de la monarquia”. Només faltaria! ¿I això és notícia? Al meu diari això no es mereixeria ni una línia o potser algú titularia mai: “Bin Laden sale en defensa del 11-S” o “Un terrorista sale en defensa del terrorismo”. Això són obvietats i, en tot cas, pura i simple demagògia. Només un petit comentari respecte les paraules de S.A.R. Transcric literalment la definició de monarquia que ha fet: “el periodo más largo de estabilidad y prosperidad”. Jo crec que això no és la monarquia sinó la democràcia. Bona nit i tapa’t.

dilluns, 1 d’octubre del 2007

La solució

Tots tres són mentiders. El primer és Enric Marco (mai va ser a un camp de concentració nazi). La noia del mig és Alícia Esteve, àlies Tania Head (mai va ser a les torres bessones). I el tercer sospitós és José Luís Rodríguez Zapatero (mai va recolzar l’estatut que va sortir del Parlament de Catalunya).

I com diria Xavier Bosch: abans d’acabar posem deures per demà. Avui són deures de llengua i d’història. Analitza la següent frase: “Ibarretxe se equivoca de país, de continente y de siglo”. ¿Què en penseu?