divendres, 29 de desembre de 2006

Anuni Ibèric

Em treu de polleguera l’últim anunci d’Ibèria. Quins collons que tenen! La primera vegada que el vaig veure em va fer la sensació que era un anunci de Pallassos Sense Fronteres (www.clowns.org) perquè hi surten tot de nens del tercer món somrients amb el seu nas de pallasso. Però quan al final veus que és un anunci d’Ibèria només puc dir que la demagògia feta anunci televisiu és això.

Si es retiren els anuncis de Burger King on et venen una hamburguesa de no se quants milers de calories (però ningú hi suma les calories de les patates, el ketchup i la Coca-Cola que l’acompanyen) perquè fomenta que mengem sense mesura (i també fomenta el masclisme troglodita quan diu: “come como un hombre” però d’això tampoc ningú en diu res). Doncs si es prohibeixen els anuncis d’hamburgueses XXL ¿per què no es fa el mateix amb anuncis on la demagògia sigui també talla XXL? Ja fa temps que vaig decidir no volar amb Ibèria (quin nom més encertat); una companyia que vol fer del centre de la Península Ibèrica el seu únic punt de negoci. Podriu-vos en la vostra demagògia: www.youtube.com/watch?v=d61K5QRI6X4

dimarts, 26 de desembre de 2006

No canten els galls

Fart i tip després del dinar de Nadal i anant al lavabo per “fer puesto” als canelons, aquest matí m’he adonat que el 26 de desembre no canten els galls. No els sento. Si sou de la gran ciutat no els heu sentit en tot l’any, però si sou de poble us preguntareu: ¿Què els passa? ¿Per què no canten? Penseu un minut en la taula d’ahir i en els canelons d’avui. (...) Ja ho heu descobert, ¿oi? Els galls avui no canten perquè ahir ens els vam cruspir. Són a la teva panxa, a la meva, a la de la teva àvia i a la d’aquell cunyat que ahir es va passar amb el whisky. Deu ser per això que als galls no els agrada el Nadal. Potser en la meva anterior vida era un gall i en aquesta m’han canviat de galliner.

divendres, 15 de desembre de 2006

País petit

Lluís Llach cantava: "el meu país és tan petit". Sí, Lluís, ho és. I encara que sembli una contradicció també és petita la Gran Bretanya o almenys així ho proclamen Matt Lucas i David Williams a la BBC amb el seu immens programa tituat "Little Britain".

Després de veure la qualitat, la irreverència, el sarcasme i la mala bava del seus gags penses: es podria fer un Little Britain a la catalana? Malauradament, encara no estem preparats. Merda! Lluís, tenies raó, som un país petit i des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí. Si és així hauríem de fixar-nos en aquests dos paios perquè les seves bajanades són de l'alçada d'un campanar.

http://www.bbc.co.uk/comedy/littlebritain

dimecres, 13 de desembre de 2006

Per una punyetera cançó!

Sí, la música és una de les meves passions i mentre intento que la meva panxa s'aprimi també procuro que la meva discoteca engreixi amb petites joies. Ja tenia el disc (puag!) de la peli Rock&Cat i ara m'han regalat el DVD (sort d'això). Després de veure'l (abans de fer-ho uns aconsello altres opcions com consultar la cartellera del cinema, trucar a un amic, interessar-vos per la salut de la vostra àvia o mirar a la vostra parella als ulls com dient... "¿què? ¿ens hi posem?"). En tot cas, si tot us falla com em va passar a mi ahir poseu el DVD i pitgeu el play. Podeu empassar-vos tota la peli o anar al gran moment. L'actuació d'Adrià Puntí. Excel·lent versió amb l'Adrià al piano del tema "Ull per ull". Hi ha cançons que justifiquen un disc.

De vegades val la pena perdre una hora i mitja per una punyetera cançó. T'avorreixes 90 minuts però la recompensa són 3'17'' de luxe.

dimarts, 12 de desembre de 2006

Semblem imbècils

La néta del dictador Francisco Franco, Carmen Martínez Bordiu, cobra 42.000 euros per aparició al "Mira quién baila" de TVE. L'han fotuda fora just al penúltim programa... quina casualitat! Només queda la gala final on hi seran tots els participants. I ella i els seus 42.000 euros no hi faltaran. Quina barra!

Fins al moment la "ballarina" porta 8 gales i, com dirien les hostesses de l'1,2,3 calculadora en mà: podem assegurar que la néta del dictador espanyol que va provocar un cop d'estat i una Guerra Civil s'ha embutxacat a costa de les arques suposadament democràtiques d'aquest país un total de 336.000 euros (per als que encara pensem en peles vindrien a ser 56 milions de les antigues pessetes). ¿Us imagineu la filla de Pinochet fent saltirons a la televisió pública xilena? Sincerament: jo no.





Per si la vostra ment és més perversa que la meva us deixo aquesta foto de la filla del dictador Pinochet perquè penseu com quedaria amb trajo blau de la Bordiu. ADVERTÈNCIA: No hi penseu massa o tindreu malsons.

¿Què vol dir exdictador?

¿Què vol dir exdictador? Un paio a qui li atribueixen 3.000 morts (d'acord que la justícia no ha dictat sentència però, ¿algú dubta que aquest tal Pinochet va ser un cabró de tres parells de collons?). Dir-li exdictador a aquest energumen és fer un flac favor a la memòria històrica. Exmandatari, sí perquè ja no manava però exdictador de cap de les maneres.

¿Qui era Franco? Un dictador. I punt. Perquè, si a Pinochet i a Franco els diem exdictadors, a Gilberto Antonio Chamba, altrament conegut com "el monstre de Machala" l'hauríem de qualificar d'exassassí perquè ja fa dies que ni viola ni mata ningú.

dimecres, 6 de desembre de 2006

Puta Renfe

¿Quantes vegades els usuaris de Renfe hem pensat i, fins i tot, verbalitzat l'expressió del títol d'aquest post? Moltes, ¿oi? Sobren les paraules per referir-nos al funcionament del transport públic d'aquest país. Mentre els pixapins de Barcelona us heu dedicat a pintar la vostra ciutat de color verd perquè ens sigui impossible venir-hi en cotxe si no guanyem tants calés com en Ronaldinho, ningú ha fet res per millorar el transport públic. ¡Visca la previsió!

Al suro de la feina hi tinc aquest petit recull de notícies que us serveixo al costat d'un parquímetre de la zona verda... com aquell qui no vol la cosa.



dilluns, 27 de novembre de 2006

Estic al dia de Lost!

L'últim capítol emès el 3x06 ja forma part del meu background inútil de seguiment de sèries amb devoció. Haurem d'esperar fins al febrer per saber si Jack té tants pebrots com sembla i si el meu estimat Locke fa alguna cosa per ajudar-nos a saber què carai està passant a l'illa. Com dirien als vídeos de la Dharma: "fins al febrer... namasté"

Adéu, ampli.

Els versos que Josep Carner va dedicar a la vila del Vendrell els estic rescrivint per al meu ampli. Aquest meravellós Fender Pro 185 aviat deixarà d'ocupar un espai a casa meva i un lloc a les orelles dels veïns. Li volia posar un cartell de "em venen" com si fos un dels poca-soltes sense imaginació que han descobert l'opció de full apaïsat amb el Word i saben fer cartells amb Arial Bold a cos 100. Però no. Jo no sóc així... encara.

"Em venc l'ampli". És una decisió xunga però algun dia l'havia de prendre. Fa temps que "lo nostro" no funciona per culpa d'una tercera persona que viu més enllà del Pladur. I com que ell no em deia res, he pres la iniciativa. Si algú el vol ja ho sap. Busco pares adoptius amb bones referències. Ell es porta bé. Adéu, ampli!

dimecres, 8 de novembre de 2006

Feliu, sempre Feliu

Ha tornat Feliu Ventura... i com ha tornat, tu! "Alfabets de futur" s'ha convertit en pocs dies en un DISC en majúscules a la meva discoteca. Confesso que el primer cop que el vaig escoltar vaig pensar: "Mmmm... sí, però no". Però els peròs no serveixen de res quan li has donat tres o quatre voltes al disc.

I, com sempre, versos que costen d'aprendre però que una vegada els has fet teus, costen d'oblidar:


"oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te"
(el pes d'un somriure)

dimarts, 31 d’octubre de 2006

Deixeu-me començar citant algú altre

"El teatre que faig és un teatre de text. Has de tobar un director que entengui que la seva feina és la servir el text amb el màxim de fidelitat. Escassegen. El tipus de teatre que faig dóna poc espai de lluïment creatiu al director. Sóc contrari a la dictadura dels directors que està planant sobre el teatre de fa molts anys. Que els directors aprofitin les idees dels autors per posar les seves manies pel mig no m’agrada gens. Intento que les meves obres les dirigeixin directors que tinguin la seva vena creativa satisfeta per altres bandes i que no hagin d’esmicolar la meva obra."

Jordi Galcerán.