dilluns, 31 de desembre de 2007

Compte enrere

Avui és 31 de desembre i és moment de començar el compte enrere. D'aquí un mes torna Lost. Per acabar l'any amb bon gust de boca aquí van els tràilers de la nova temporda.

divendres, 28 de desembre de 2007

dilluns, 24 de desembre de 2007

El CIS valora l’enquesta

S’ha tancat l’enquesta sobre qui eren els personatges que protagonitzen la portada de Nadal de la revista El Jueves. La mostra, representativa de tots els territoris de parla catalana, ha comptat amb la participació de nou persones. Les CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) d’aquest estudi són les següents.

La parella més votada és Artur Mas i Duran Lleida, per tant, la política és el tema que més interessa o que més recels suscita. Un aprofundiment més gran serviria per saber qui és el que dóna i qui el que rep.

A poca distància hi ha el esports amb Ronaldinho i Joan Laporta. El CIS vol especificar que l’enquesta es va tancar abans que es jugués el Barça-Madrid que podria haver alterat aquest resultat.

La veracitat de l’enquesta es demostra en el resultat que obté la parella formada per Magdalena Álvarez i Víctor Morlán que han aconseguit un 11% dels sufragis. Un 11% de Catalunya són 770.000 persones, exactament la xifra de manifestants que van sortir al carrer per culpa de la mala gestió –entre d’altres– d’Álvarez i Morlán.

El més preocupant és que l’acudit de l’enquesta representat per el conjunt musical Pimpinela recull tantes adhesions com la crisi de les infraestructures. Conclusió final: si els Pimpinela se separen 770.000 catalans sortiran al carrer a lamentar-ho.

I Carles Santos, ¿què?

Perdem el cul –amb motiu– quan segresten “El Jueves” però passem de puntetes –ara sense motiu– quan a Carles Santos li censuren part de la seva obra exposada a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. L’exposició mutilada porta per títol “Crits de Crist al Crist de crits” i algunes de les imatges censurades són aquestes:



¿La monarquia i la religió són intocables? En democràcia no haurien de ser-ho. Llavors, ¿en quin règim vivim? No ho sé; només tinc clar que l’imperant cultura de culte al cos ha fet que estiguem permanentment de règim, però que l’únic que hem aconseguit que se’ns aprimi ha estat l’esperit crític.

La censura és censura... aquí i a la Xina Popular.

divendres, 21 de desembre de 2007

Totalment d'acord

¿Y de mí no se acuerda nadie o qué?
Suenan nombres para la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Que si Albert Sáez, que si David Madí... Cuando oí que CiU presentaba al imparcial David Madí, me dio un ataque de risa. Parecía una de esas noticias que se inventan en The Onion. Aún no me había recuperado del impacto cuando van los del PSC y presentan a la igualmente imparcial Anna Balletbò. A partir de ahí los nombres se suceden: Berraondo, Del Pozo, Xavier Guitart, Armand Querol, Fernández Déu... imparciales todos. Al PSC, por cierto, un reproche: a la carta de CiU de prestar a Madí yo hubiese jugado directamente la de José Zaragoza. Pero, vaya, presentar a Anna Balletbò también ha sido divertido.

Y digo yo: ¿por qué nadie piensa en mí? ¿Por qué no me ofrecen ningún puesto? Durante décadas, tanto cuando mandaban los convergentes como ahora que mandan estos, veo que hay escritores que chupan un cargo aquí y luego otro allá... ¿Por qué yo no? Yo sería el candidato perfecto para dirigir incluso la Corporació. De entrada fíjense que digo Corporació y no corpo, en plan coleguilla. Eso significa que tengo un respeto por el organismo. Pero al baza en la que deposito mis esperanzas es que me dan lo mismo unos que otros: no me creo a ninguno, ni tan sólo a aquellos que a veces voto si el exceso de bebida me hace bajar la guardia alguna jornada electoral. Yo sería un director chupi. Aún conservo la corbata que me puse en octubre para leer el discurso de la Feria del Libro de Frankfurt. Y tengo más corbatas, no crean que sólo esa.

Diré algo más a favor de mi propuesta. Cuando el tripartito formó su primer gobierno tardaron muchísimo en nombrar a los directores de la Corporació, de TV3 y de Catalunya Ràdio. Estuvieron mareando la perdiz durante meses. En aquel entonces yo colaboraba en el programa de Antoni Bassas, y una y otra vez presentaba en antena mi candidatura a director de la Corporació. Y nada. No me hacían caso. Supongo que creían que era broma. Me pasa a menudo. A veces la gente no cree que lo que digo lo diga de verdad. Y pasó lo que pasó. Maragall telefoneaba a Montserrat Minobis para que hiciese de mensajera entre él y una periodista catalana (de corazón socialista y con carrera en Madrid) y, cuando esta dijo que no, viendo que no conseguía nombrar a nadie, a Maragall se le ocurrió preguntar a quien tenía al teléfono (Minobis) si le apetecía el cargo. El resto es de sobras sabido: ella dijo que sí, para desgracia de Catalunya Ràdio y alegría de RAC1.

Y digo yo: ¿no hubiese sido mejor que me nombrasen a mí? Ahora mismo, ¿no saldríamos todos ganando si me nombrasen ya? Si no lo hacen, luego no se quejen. Y recuerden que el hecho que sea imparcial no quiere decir que sea idiota. Como no tengo fidelidades de partido –como soy realmente ecuánime–, a partir de una cifre interesante puedo negociar con cualquiera; o con todos a la vez.

Quim Monzó (La Vanguardia - 21.12.2007)

dijous, 20 de desembre de 2007

El principi de Peter no és "P"

El principi de Peter és aquell que diu que, en l'àmbit professional, tothom qui demostra vàlua és promogut a una responsabilitat superior fins a arribar a aquella en la qual és incompetent.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Escatologia


Els catalans, sobretot els del sud, som força escatològics. El caganer, símbol de l’escatologia nacional –i crosta a pessebres d’arreu del país- no pot faltar als pessebres d’un país que, massa sovint fa cagar.

Espectacular exercici de periodisme d’Albert Om a la contraportada de l’edició d’aquest dimarts del diari Avui. L’Om ha estat nomenat “Caganer de l’any” i ho celebra així de bé:

Aquesta és la història del que passa quan unes línies de Rodalies més velles que el cagar ajupit, amb unes estacions que estan fetes una merda i uns trens que són una caca, coincideixen en el temps amb les obres d'un tren de gran velocitat que ha d'arribar a Barcelona cagant llets. La data límit és el 21 de desembre. Fins que el 20 d'octubre, i a la vista de la primera dotzena d'esvorancs, els tècnics es caguen a les calces i decideixen que a la merda tot: les Rodalies i el TGV. I, aleshores, els pobres usuaris que cada matí s'han de llevar una hora abans per arribar a la feina o queden atrapats en el cul-de-sac en què s'han convertit les carreteres o se'n van a l'estació i, mentre esperen el tren que no vindrà mai, es caguen en tot.

Mentrestant, tots els partits, la societat civil, l'opinió pública, es mobilitzen per engegar la ministra a cagar a la via, però no compten que ella i el president del govern espanyol són cul i merda. Magdalena Álvarez es converteix en el cul d'en Jaumet: ara inaugura un AVE a Valladolid, ara un a Màlaga. Als socialistes catalans els agafa mal de ventre cada vegada que la veuen pilotant un tren, somrient i amb el dit polze enlaire. Víctor Morlán, el virrei de la ministra a Catalunya, va de cul, pobret. Sort en té de tractar amb un conseller -Joaquim Nadal- que té el cul pelat de torejar situacions límit sense que l'esquitxin a ell.

El Patronat de la Sagrada Família repeteix a tothom qui el vol escoltar que si Foment l'ha cagat al Gornal i a Bellvitge la pot tornar a cagar, aquesta vegada, amb el túnel pel centre de Barcelona. Estan cagats de por, uns que no caigui la Sagrada Família i els altres que, amb tot aquest merder, no acabi guanyant el Partit Popular les eleccions del 9 de març.

L'oposició es queixa que tenim un país que fa cagar. Fins i tot, Ronaldinho, el símbol del Barça, ha passat en pocs mesos de Pilota d'Or a Tifa d'Or. Queda clar que, si volem jugar amb un TGV abans d'acabar l'any, haurem de demanar al Tió que ens cagui un Ibertren o un tren Payá. I desitjar molta sort -és a dir, molta merda- per quan l'AVE arribi de veritat a Barcelona. Que espero que sigui durant el 2008, o si no sí que serà per agafar la ministra i, tot imitant el rei, dir-li molt respectuosament: "Escolta, Magdalena, per què no t'hi cagues!".

divendres, 14 de desembre de 2007

Últimament fa fred


Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descomunal, ple de calabruix,
tanta llibertat, tanta magnitud.

Dins aquest iglú – Antònia Font.

dijous, 13 de desembre de 2007

dimecres, 12 de desembre de 2007

Ikea... a Madrid

Durant la meva estada a Madrid es va esdevenir la notícia del pont i va passar allà on jo era. Com la Núria Barcardit amb les Torres Bessones però en una mena d'spanish version. Van robar l'Ikea amb un allunatge. Espectacular. De cine. No el robatori sinó la descripció que en feia en Quim Monzó a La Vanguardia en l'article titulat: "John Dillinger nunca puso los pies en Ikea". Us n'he fet un petit extracte:

Una de las cosas buenas del mes de diciembre es que algunos días festivos - domingos incluidos- los comercios pueden abrir, si les apetece. Por eso el domingo pasado las tiendas Ikea estaban a rebosar. Una de ellas es la denominada Ikea Madrid Este, en el centro comercial La Gavia, en el ensanche de Vallecas. Según las crónicas, a las siete de la tarde de ese día unas dos mil personas deambulaban entre los Hästveda (sillón de ratán: 49,95 euros) y las Värme (tetera de gres y caucho: 7,99 euros) cuando de repente apareció por la calle un Jeep Grand Cherokee y, sin detener la marcha, se empotró contra los cristales.

¿Un accidente? No: un alunizaje. Del coche saltaron inmediatamente unos ladrones encapuchados, fueron hacia las cajas registradoras, encañonaron a los dependientes y empezaron a llevarse el dinero. No mucho: en total, unos cinco mil euros.

(...)

Es que hasta los ladrones han entrado en un espiral de de decadencia, de falta de exigencia (y perdón por la rima). Ya me dirán ustedes si el método del alunizaje –tantas veces descrito con mano maestra en las crónicas de sucesos y en los reportajes, escritos o televisivos –ha de servir ahora para robar en Ikea. Hay que ser muy cutre o haber visto muchas películas de Tarantino sin haber digerido bien ninguna. Un alunizaje para robar sólo cinco mil euros (que ser repartirán entre todos los ladrones, supongo) es una muestra del estado de las cosas en esta sociedad. Si siguen por ese camino, cualquier día de estos harán un butrón para entrar en el supermercado Lidl y llevarse unos cuantos paquetes de gelatina Royal (1,89 euros la unidad).

Jo era a Madrid quan va passar això. De moment no han atrapat als lladres. De fet podria haver estat jo un dels cutre-lladres de l'Ikea... però tinc una coartada. Mentre passava li estava clavant la forquilla a això:

dilluns, 10 de desembre de 2007

Qui s'han cregut que som nosaltres!

Sí, l'enquesta l'ha guanyat "Qui s'han cregut que som nosaltres!" el mític moment de català emprenyat de Jordi Pujol. Ara potser hauríem d'actualitzar-ho i fer una competició entre el "qui s'han cregut..." i el "mecagun cony!" de l'altre dia. Gràcies als que hi heu participat. El segon lloc ha estat pel “Prou!” de Josep Cuní i el “¿Por qué no te callas?” només ha tingut un vot.

Per cert, fent-vos cas aquest pont he anat a Madrid per intentar copsar qui s'han cregut que som nosaltres; els catalans. Ja us ho explicaré... si em ve de gust.

Vinga, una "avanzadilla". A l'FNAC de Callao hi ha una exposició de Reporters sense fronteres. Una imatge val més que mil crostes:

dimarts, 4 de desembre de 2007

La crosta

La crosta només surt quan algú fereix. De la ferida en surt sang. I la sang se solidifica i se'n fa una crosta. Per cert, si arrenques la crosta -i no deixis que caigui sola- deixa marca. No ho dic jo; ho diu la meva àvia

dilluns, 3 de desembre de 2007

La mani... és llarg, aviso.

1. ¿Política o partidisme? En una manifestació de la ciutadania els polítics hi sobren però la pregunta és: ¿Què fan els polítics: política o partidisme? Per si algú -ingènuament- encara ho dubta el conseller Nadal ens ho ha aclarit: Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial, no ho podia dir més clar: si la ministra Magdalena Álvarez no fos del PSOE sinó del PP, probablement participaria en la manifestació: "no ho vull negar", ja que "potser m'hauria de mossegar la llengua", va reconèixer Nadal a TV3.

2. Eufemismes. En una convocatòria on es demana “el dret a decidir” i la gent hi acudeix amb senyeres estelades i cridant “independència” alguna cosa falla. Deixem-nos estar de romanços, traiem-nos la màscara i deixem els eufemismes a casa. Si “dret a decidir” vol dir autodeterminació digue-m’ho amb totes les lletres.

3. Recomptes. La policia compta 200.000 manifestants; mig milió menys que els organitzadors que –segurament– exageren, però potser no tant. Clar que aquesta xifra reduïda la dóna la policia de l’Ajuntament governat pel PSC-PSOE, en una diputació governada pel PSC-PSOE, en un país amb un president del PSC-PSOE en un estat governat pel PSOE. Tenen massa gent per sobre com per jugar-se-la. Ho entenc.

4. El País. El País: diari “abertzale”. Tenint en compte que la paraula en basc simplement vol dir nacionalista, doncs això: el nacionalisme espanyol que mostra el diari des de dissabte fa pensar. L’editorial d’avui no sembla d’esquerres; clar que potser no ens ha d’estranyar tant després de veure que els sindicats CCOO i UGT no van ser a la mani. Quin país!

5. Ninotaires. Com passa massa sovint el millor: els ninotaires. Us en passo unes mostres:






6. I per acabar un acudit tonto: Tot i assumint –a contracor– la participació dels polítics a la manifestació de dissabte, Pasqual Maragall va ser l’únic socialista que es va recordar de quin és el seu país.