La mani... és llarg, aviso.

1. ¿Política o partidisme? En una manifestació de la ciutadania els polítics hi sobren però la pregunta és: ¿Què fan els polítics: política o partidisme? Per si algú -ingènuament- encara ho dubta el conseller Nadal ens ho ha aclarit: Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial, no ho podia dir més clar: si la ministra Magdalena Álvarez no fos del PSOE sinó del PP, probablement participaria en la manifestació: "no ho vull negar", ja que "potser m'hauria de mossegar la llengua", va reconèixer Nadal a TV3.

2. Eufemismes. En una convocatòria on es demana “el dret a decidir” i la gent hi acudeix amb senyeres estelades i cridant “independència” alguna cosa falla. Deixem-nos estar de romanços, traiem-nos la màscara i deixem els eufemismes a casa. Si “dret a decidir” vol dir autodeterminació digue-m’ho amb totes les lletres.

3. Recomptes. La policia compta 200.000 manifestants; mig milió menys que els organitzadors que –segurament– exageren, però potser no tant. Clar que aquesta xifra reduïda la dóna la policia de l’Ajuntament governat pel PSC-PSOE, en una diputació governada pel PSC-PSOE, en un país amb un president del PSC-PSOE en un estat governat pel PSOE. Tenen massa gent per sobre com per jugar-se-la. Ho entenc.

4. El País. El País: diari “abertzale”. Tenint en compte que la paraula en basc simplement vol dir nacionalista, doncs això: el nacionalisme espanyol que mostra el diari des de dissabte fa pensar. L’editorial d’avui no sembla d’esquerres; clar que potser no ens ha d’estranyar tant després de veure que els sindicats CCOO i UGT no van ser a la mani. Quin país!

5. Ninotaires. Com passa massa sovint el millor: els ninotaires. Us en passo unes mostres:






6. I per acabar un acudit tonto: Tot i assumint –a contracor– la participació dels polítics a la manifestació de dissabte, Pasqual Maragall va ser l’únic socialista que es va recordar de quin és el seu país.