dissabte, 6 d’octubre de 2007

No estan morts



“No estamos muertos estamos de parranda” amb aquesta declaració de principis van arribar a un dels punts culminants del concert. Portaven més d’una hora i mitra dalt de l’escenari passant-s’ho bé i transmetent-ho al públic i ho van escenificar de la millor manera dient-nos que no estaven morts (com havíem pogut comprovar) i que estaven de “parranda” (com també estàvem comprovant). A més a més, van tenir el detall de donar el minut de glòria al creador de l’himne, Peret, que va aparèixer dalt de l’escala central de l’escenari, com si fos un concursant a Lluvia de estrellas o una vedette del Molino, entre els "cutxiviris" de la seva cançó. Gran Peret que va acabar al davant de l’escenari agenollat mentre rebia una ovació de gala i se li escapava una llagrimeta.

El concert havia començat amb un excel·lent “ocupen su localidad” de Joaquín Sabina perfectament mesclada amb “hoy puede ser un gran día” de Serrat. Altres moments a destacar van ser Sabina cantant “contigo” en català (jo no vull un amor civilitzat, amb rebuts i escena del sofà. Jo no vull que viatgis al pasta i tornis del mercat amb ganes de plorar). Brutal. També va ser maco, tot i que previsible, el moment “paraules d’amor” amb tot el Palau cantant alhora una cançó que ja no és cançó perquè és un himne. O el final amb “la del pirata cojo” amb els dos cracks dalt de l’escenari vestits de pirata i obrint-se la casaca i mostrant que a sota portaven la samarreta del Barça en Sabina, i la samarreta de l’Atlético en Serrat.

Total: tres hores de concert amb una posada en escena cuidada i uns textos entre cançó i cançó minuciosament escrits per entretenir i demostrar que, a banda de bons cantants, són uns xoumans. La societat Serrat-Sabina ha fet que el primer sigui cada vegada menys canalla i més poeta i que el segon sigui cada vegada menys hermètic i més persona.