Ja fa dies que vull penjar al bloc una reflexió interessant (per tant, no és meva). És d'en Quimi Portet i sortia publicada en l'edició de l’àlbum Verges 50 de Lluís Llach que donaven amb un diari el passat cap de setmana . Feia així:
"Darrerament s'atribueix a la cultura catalana una inclinació poc comú cap a l'humor i la ironia. Aquesta inclinació és, al meu parer, poc fonamentada i manifestament inexacta. La nostra cultura tendeix a la grisor a l'igual que la resta de cultures de l'estat espanyol... el buidament de talents provocat per l'exili i sobretot la manca d’un estat que la consideri com a cultura pròpia i n'assumeixi el repte de tenir-ne cura deixen la nostra cultura en una situació fràgil, en aquesta època de globalitzacions analfabetitzants i monolingüismes (i fins i tot bilingüismes) energumènics ...
Algunes persones amb poc esperit crític probablement confoses per mirar la televisió i escoltar cantautors moderadament "progres", pensen que la independència és el màxim al que pot aspirar un país. I ben sincerament, a mi em sembla, que la independència és el mínim que pot demanar qualsevol país. En Llach ens ho ha recordat cada dia des de fa anys... gràcies a ell i altres persones com ell, els sovint sobrevalorats bromistes catalans poden fer la viu-viu enmig d'una cultura no completament extingida i simular aquesta normalitat enjogassada i malaltissa tan nostrada.”
http://www.quimiportet.com/blog
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada