dimarts, 6 de febrer de 2007

Crítica a la professió

Excel·lent inici de programa de Xavier Bosch el passat 2 de febrer. Que és un paio crític amb les maneres de fer de la professió ho sé de primera mà perquè vaig treballar dos anys amb ell. El cas dels okupes del carrer Urgell (de Barcelona - que ningú ho diu i la resta de catalans no tenim perquè saber on és) li va servir d'excusa per dir, una vegada més, les coses clares. Eus ací la transcripció del davantal de les 8 del matí del Món a RAC1 del 2 de febrer passat:

Els mitjans de comunicació hem convertit mig en màrtir mig en heroi en Carles
Veiret,el pobre home que no podia entrar al seu pis del carrer Urgell. Gràcies a
la pressió mediàtica el jutge li ha acabat donant la raó tot i que ell mateix
diu que no té gens clar perquè ho fa. Tot comença un matí amb una entrevista al
Cuní i a partir d’aquí com a xai ets sense criteri tots a repetir i a seguir la
història d’aquest senyor que se li van posar uns xilens a casa seva i ell
s’havia quedat sense pis. “Em trobo al carrer i ells a casa meva”, deia l’home a
TV3. Amb els quatre xilens, majoritàriament, els mitjans s’hi van cebar de
valent i van aprofitar per fer un totum revolutum amb el fenomen ocupa que no
tenia res a veure amb el cas i que tampoc defensarem ara i aquí. Hem fet el
seguiment de Carles Veiret. Hem ensenyat imatges d’ell, pobre home, malvivint de
forma precària a casa d’un amic. Doncs bé, fins a quin punt aquelles imatges
eren un muntatge? Com és que ningú, fins ahir, quan Carles Veiret ja ha
recuperat el seu pis... com és que ningú fins ahir dèiem no havia mirat el
registre per veure que de la família Veiret no és només aquell pis sinó tot
l’edifici del carrer Urgell. Com és que ningú, fins ahir, no va publicar que els
xilens duien mesos pagant el lloguer amb calé negre a un familiar que els havia
llogat el pis de sotamà per rifar-se Hisenda. Bravo per Veiret! Ha recuperat el
pis, que és seu sense haver de fer mooving i a sobre tenint el suport social i
sent felicitat com un heroi. Bravo, sobretot, per haver sabut utilitzar els
mitjans de comunicació amb intel·ligència, però un zero per a tots els que s’han
empassat a cegues la seva història i l’han explicat i l’han magnificat sense
furgar ni contrastar. Això ens passa per treballar d’esma, és a dir, per
treballar, malament. Diguem-ho clar: els periodistes hem fet el ridícul.