Fum, fum, fum...

A casa

Ens tornen a pujar el preu del peatge. I a sobre tenen la barra de tornar-ho a fer per sobre de l’IPC. ¿Què pretenen? A banda fotre’ns els calés, està clar. Crec que el que volen és que ens quedem a casa. Que no anem a treballar. I és que si això continua així la reacció lògica serà dir: “miri, pel que em paguen jo em quedo a casa. Em surt més a compte”.

Falta un mes

Només falta un mes per la 5a. temporada de LOST.

Se m'ha "penjat" el PC

Últimament el PC se'm penja massa sovint. Sempre em cago en la puta tecnologia i penso que els humans som perfectes al costat d'aquestes caixes de ferro amb disc dur. Aquest vídeo, però, m'ha fet tocar de peus a terra; els humans també ens pengem.

Sabatot!

Deuen ser les imatges més vistes del que portem de setmana després dels dos gols del Barça amb la hòstia del Cannavaro inclosa. A mi em susciten una pregunta: a qui li fotrieu un sabatot? I dos?

Contrastos

Actualitzar

Actualitzar és entrar al blogger, posar-hi la constrassenya i penjar qualsevol escrit per imbècil que sigui.

Una batalla

Ahir vaig llegir aquesta notícia:

La pel•lícula Salvador, sobre l’assassinat de Salvador Puig Antich a mans del règim franquista, va superar l’entrevista de Julián Muñoz a Telecinco. La pel•lícula es va emetre el passat divendres en horari de prime time i va assolir una quota del 17’6%, superant l’entrevista protagonitzada per l’ex alcalde de Marbella i Jordi González, que s’apuntava un 16’5% en segona posició.

Atenció, preguntes: ¿hi ha fet diferencial català? ¿s’està acabant la tele-merda? ¿hi ha llum al final del túnel? Potser aquesta notícia és l’anunci que hem guanyat una batalla..., i la frase ja sabeu com acaba.

The way to Kyoto

Planeta Rett

De vegades es fa difícil parlar de segons quines coses. Una és parlar d'un mateix. L'altra és parlar de malalties com la síndrome de Rett. Demà al Vendrell es presenta el llibre "Criatures d'un altre planeta" de l'Elisabet Pedrosa on explica la història de la Gina, la seva filla amb síndrome de Rett. L'acte serà a les 19:30h. al Centre Cívic L'Estació i m'han demanat de fer-ne la presentació. Tot un honor.

http://planetarett.blogspot.com/

Planta 12 (I)

I demà al matí tornaré a la feina. Amb cara de son pitjaré el número 12 de l'ascensor. Allà m'hi espera un grapat de feina i també això:

Articles Robats 1

Per favor, demano

No desinflaré les rodes de les bicicletes del Bicing. No diré mentides. Quan els coneguts es convidin a casa no trauré alcohol de garrafa fent veure que és del bo, mentre que nosaltres ens servim les copes de l’ampolla bona que tenim amagada. Escoltaré el disc de La Marató de TV3, en especial la cançó que canten els artistes tots junts. Engoliré cuina creativa. No faré comentaris feridors quan algú em digui que li agrada Il Divo. No torçaré la boca quan torni a sentir algú que diu la paraula birriqui per designar la cervesa. No marxaré del país quan torni a sentir una entrevista a Revolver, que va viure en un barri molt marginal. No arrencaré la primera pàgina –dedicada per l’autor–dels llibres que m’envien, com feia fins ara, per tal de poder-me’ls vendre al Mercat de Sant Antoni sense despertar sospites. No deixaré notes falses i eròtiques firmades pels escriptors que em cauen malament entre les pàgines dels llibres de les biblioteques. No criticaré els amants del bookcrossing. No em posaré nerviosa quan tothom digui que celebra “els Nadals” i no “el Nadal”. No em compraré els partits del Madrid per disfrutar si perd. Suportaré estoica tots els e-mails plens d’emoticons que m’enviïn.

Prometo fer tot això, perquè vull ser una persona millor. Però, sisplau, a canvi només demano una cosa. No dic que sigui ara, ni demà, ni d’aquí un més. No demano que sigui d’un dia per l’altre, ni que sigui de cop. Si jo faig tot això, per favor, demano, per favor, que els locutors i locutores del país no ens parlin cada dia, a cada moment, entremig de notícies d’etarres detinguts i Estatuts retallats, entre receptes de pollastre i imitacions de Zapatero, del Facebook del programa.

Empar Moliner – 19.11.2008 (publicat al diari AVUI)

Jo no la veuré... i tu?

Entrevistes amb Julian Muñoz? Aquesta i prou.

Dijous, el català i el CIS

El CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) torna a treure l’entrellat de l’enquesta del bloc aquesta vegada sobre el dijous, un dia de la setmana que, antigament, es deia que era al mig. De fet, hi ha una expressió catalana que versa de la següent manera: “ser al mig com els dijous”. Amb tot, ningú ha contestat que els dijous són al mig i això permet al CIS afirmar que el català s’està perdent i que no es fa prou per imposar-lo a la societat. Una conclusió esparverant en una setmana polèmico-lingüístico-mediàtica. El passotisme total de la societat del segle XXI queda palès en la resposta majoritària: “Dijous... em toco els ou” agrupa un 44% de respostes afirmatives. A aquest percentatge potser caldria sumar-hi el 33% que assegura que “Dijous... ja estic cansat” i, per tant, podria ser imaginable que acabessin tocant-se els ous. Finalment, un 33% més associa els dijous amb cruspir-se una paella. Davant d’aquests resultats potser el millor és optar per anar a dinar. Salut!

Pregunta: ¿Dijous...?
.- ...paella (33%)
.- ...em toco els ous (44%)
.- ...són al mig (-)
.-...ja estic cansat (33%)

Cúpula Sixtina

No, la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra no és la “Capella Sixtina”. Ens hem entossudit a repetir-ho a tort i a dret i l’expressió va ser el clixé periodístic d’ahir. Diguem-ho clar: no ho és. Per sort, el propi Miquel Barceló ho desmenteix. Ara bé, una cosa no treu l’altra. La trobo genial. L’altre gran punt de debat són les xifres: els quilos de pintura i els d’euros que han fet falta per tirar-la endavant. Ningú, però, parla de l’obra d’art. Només la comparen i la valoren. A mi m’agrada i si algun dia puc posar-me sota de la cúpula i contemplar-la no m’importarà ni quant ha costat ni quants pots de pintura ha fet servir.

Tot per no dur ulleres

Ja sé que estem en crisi i que la cosa no està per demanar (i menys des de Catalunya), però m'agradaria que els pressupostos de l'estat contempléssin una partida extraordinària per comprar unes ulleres a l'agent 8381 de l'Ajuntament de Valladolid. És una obra caritativa que pot ajudar a paliar la crisi. Aquest personatge (home o dona, no ho sé) m'ha posat una multa. Concretament m'ha clavat 150 euros i 4 punts del carnet per saltar-me un semàfor a la cruïlla de l'Avinguda Salamanca amb José Acosta. Va apuntar la matrícula i la multa ja és a casa. Però resulta que JO MAI HE ESTAT A VALLADOLID. Ni hi penso anar si tots els polis són tant sagaços.

Aquest agent policial ha perdut temps del seu treball, ha gastat un paper del seu bloc de multes, algun funcionari l'ha transcrit a l'ordinador i ha cercat les meves dades, han imprès la multa, l'han enviada per correu certificat, ha viatjat de Valladolid al Vendrell, un senyor de correus l'ha portada a casa, no hi era, ha gastat un paper de notificació, he hagut de perdre temps anant a correus, un funcionari ha estat 5 minuts buscant la carta que, segons ell, "me se debe haber traspapelao", he llegit la carta hi he hagut d'anar a l'asseguradora, una senyora (que tenia la taula plena d'expedients per fer) ha perdut 4 minuts de temps per atendre'm i començar a tramitar la reclamació, ha fet una fotocòpia i ha iniciat els tràmits. Segurament m'haurà de trucar, hauré de demanar a una altra persona que s'impliqui en el procés i em faci un justificant conforme aquell dia jo era a Catalunya. Aquesta persona haurà de demanar que li signin un responsalbe i jo l'hauré d'anar a buscar. Ho hauré de portar a la corredoria d'assegurances i aquests reenviar-ho a Valladolid i etcètera.

Senyors, és més fàcil comprar-li unes ulleres al subjecte inicial de tot plegat i estalviar-nos temps, diners i mals de cap. Si us plau: unes ulleres per l'agent 8381!

Dijous

Avui que és diumenge parlem dels dijous. Nova enquesta. ¿Com és un dijous per a vosaltres? Voteu. Teniu temps fins dijous, evidentment.

L’N’B

Us deixo dos vídeos pel cap de setmana. Són els dos primers vídeos del nou disc dels Lax’n’Busto: “Objectiu la lluna”. D’entrada sembla un objectiu pretensiós però hi poden arribar. Enhorabona, amics! D’acord que parlar malament d’algú que coneixes és fotut però podria haver-me estalviat el comentari i passar de puntetes davant la novetat discogràfica. M’agrada. I cada vegada que el torno escoltar m’agrada més.

El primer senzill és aquest: “Que boig el món”



Els Lax més roquers són a Fish in the water:



I tot plegat té molt bona pinta. M’agraden: Intuïció, Començar, Presoner, Sense sentit, Començar, Tornarem... cançons que de vegades sonen a himnes. Només una crítica: algunes lletres punxen... però, ¿què passaria si traduíssim les cançons dels grans grups mundials?

http://www.laxnbusto.com/objectiulalluna.htm

Fa un any no estàvem gaire millor

Avui he llegit aquesta notícia:

Un descuit podria ser l'explicació de les peripècies que van viure els passatgers d'un comboi de Renfe. Segons publica el diari "El Punt", els viatgers d'un tren de rodalies van accionar el fre d'emergència després de veure com el conductor del comboi es passava les parades de Gavà i Castelldefels. El rotatiu explica que hi ha diverses versions sobre els fets i que els passatgers denuncien desinformació i sospiten algun tipus de negligència. Renfe atribueix els fets a un descuit del maquinista, a qui han obert un expedient informatiu, però assegura que no hi va haver cap perill.

Sou insubornables

El CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) continua sorprenent-se de l'estupidesa humana. Segons la darrera enquesta més de la meitat de la població es creu capaç de subornar Barack Obama amb un milió de dòlars però, en canvi, si l'Obama es negués a acceptar el xantatge econòmic no se'l quedarien ells. Ningú ha triat aquesta opció. Els valors de la societat s'estan perdent i no només per aquesta conclusió sinó perquè només un 16% creu en la integritat d'Obama i un altre pírric 16% creu en l'esperit intrínsec de les nacions. Una vegada més, però, qui hi surt perdent és el senyor Blogger i la seva eina d'enquestes que, t'hi posis com t'hi posis, no quadra els percentatges al 100%.

Pregunta: ¿Podries subornar Barack Obama amb 1.000.000$?

.- No, és un home íntegre (16%)
.- L’esperit d’una nació no es compra amb calés (16%)
.- Si ell diu que no que m'ho diguin a mi (0%)
.- Yes, you can (66%)

No t'ho agafis al peu de la lletra

Anyway, I love this game

Estic emprenyat com una mona. He vist (com de costum) el partit del Barça de bàsquet i aquestes toies s’han deixat remuntar com si res. A més a més, tot i que no sigui jo el seu màxim valedor, Navarro no ha jugat els tres últims minuts del partit (llavors, ¿per què collons l’hem recuperat?). En fi, estic emprenyat, tu. I no només com a culé sinó com a afeccionat al bàsquet, perquè el que fa el Canal 33 amb les retransmissions d’enguany és de jutjat de guàrdia. Això voler ser equànimes amb els dos equips catalans em treu de polleguera. Retransmeten el partit de la Penya i el del Barça alhora i van fen connexions a una i altra pista. Total: no veus ni un partit ni l’altre. Aneu a parir panteres, tu! Si volíeu fer el DKV-Fenerbahce, feu-lo (jo el veuré igual). Si volíeu retransmetre el Montepaschi-Barça, per mi collonut. Però l’olla barrejada és un nyap. A veure si tenen pebrots de fer-ho amb un partit del Barça de futbol i anar-lo solapant amb un de l’Espanyol. ¿Oi que no? Doncs, al loro!

http://www.euroleague.net/

Tinc tanta feina que vaig de cul

Unplugged

He estat uns dies desconnectat, no per voluntat pròpia, sinó perquè la connexió a internet a comarques va com va. Estar uns dies "out" fa que t'adonis de la importància que té aquest invent avui en dia. ¿Què farieu si avui no tinguéssiu internet? Jo una paella. ¿I vosaltres? S'accepten propostes.

Panellets

Miedo, musho miedo... diu l'anunci. Tinc por de Halloween. Jo sóc de castanyes i panellets. Aquests són els de l'any passat:

Ctrl+C i Ctrl+V

Estic tan cansat que no tinc ganes ni d'actualitzar el bloc. Així que recorro a dos vells trucs que sempre funcionen. Primer. Explicar què et passa a través de la idea d'una altra persona. I segon. Furtar aquesta mateixa idea d'algú que ja l'ha tingut i l'ha publicat al seu bloc. Això és un Ctrl+C i un Ctrl+V del bloc d'un amic.

Ho haveu vist?

París

Cap de setmana en un dels països que sí forma part del G-20. No hi vaig a negociar amb en Sarkozy; hi vaig a conèixer l'Alba... i els seus pares.

Bon voyage.

Agüel·los

Aviat els concerts de rock no es faran ni als estadis, ni als camps de futbol, ni a pavellons, ni a les places dels pobles. Aviat s’hauran de fer als geriàtrics. Atenció a la llista d’agüel·los que no pleguen mai. Comencem per AC/DC que després de vuit anys de pausa tenen nou disc: “Black ice”. Encara que tothom els vulgui anar a veure, ja no són el que eren. Pitjor és Tina Turner que ha tornat a treure un recopilatori! Dos temes nous i la resta un refregit més. Quines penques! Està a punt de fer 70 anys i treu disc i comença gira. Tina, plega o aviat seràs només “the rest”. I el que faltava pel duro: Boy George que, per acabar de fer llàstima, va i ens proposa una cançó que ha titulat: “yes, we can”. No, you can’t.

Final Cut

Algú em pot fer un curset accelerat? ;)

Doncs a partir d'avui que et bombin

La crisi, rient, passa millor

Joe, the plumber

Ja són aquí les millors imatges del debat Obama-McCain d'aquesta matinada:

La manera de fer dels polítics

Públicament em cago en el 99% dels polítics que es dediquen a fer partidisme i no política (em reservo un 1% perquè sempre hi ha romàntics). Per si no ho havíeu descobert al vostre alcalde l’importa més el partit que el poble; al president del consell comarcal l’importa més el partit que la comarca; al president de la diputació l’importa més el partit que la província i al president del govern l’importa més el seu partit –el de veritat, el de Madrid– que el país. I així anem fent.

Aquest cap de setmana n’he tingut dos exemples ben diferents i aclaridors. Començo amb un de vendrellenc. Diumenge, 12 d’octubre. 12 del migdia. Als carrers de la vila es feia la cercavila de cultura popular de la Fira (la segona festa en importància del calendari local). On era l’alcalde? Al lloc on li correspon, és a dir, al balcó de l’Ajuntament per rebre els balls a la plaça de la vila? No. Era al “cuartelillo” de la Guàrdia Civil presidint la missa (en un estat laic) en honor a la patrona de la benemèrita el dia de la Hispanitat mentre el poble que l’ha votat celebrava una de les seves festes locals. Bravo.

El segon exemple és encara més greu. Bellvei, petit poble de la comarca del Baix Penedès. Tenen emissora de ràdio local. Fantàstic! I hi ha periodistes llicenciats que hi col·laboren de forma altruista. Bé. Doncs resulta que a l’Ajuntament han retrocedit més de tres dècades per coartar la llibertat d’expressió d’una periodista i prohibir-li que tractés un tema al seu programa de ràdio local. El tema en qüestió és el projecte de construcció de 16 dúplex al nucli antic del municipi que molts veïns no volen. Des d’aquí el meu suport a la Gemma. Més informació aquí: www.viniesfera.blogspot.com

Auguri

Riding with the King

Ni ells el volen

És Fira

Cap de setmana de Fira al Vendrell. Ahir concert de RespectMark & the Incoherent Band i demà tot el poder del Ball de les Gitanes i dels Nens del Vendrell a plaça Vella. I la resta de coses a mi: ni fu ni fa.

Sempre hi ha una altra perspectiva

Crisi. Sí, crisi. Crisi per aquí i crisi per allà. I tot el punyetero dia parlant de la punyetera crisi. I sí, n’hi ha. Ja ho sé. Ja ho noto. I tot el que diem de la crisi és negatiu. Però sempre hi ha algú que ho veu diferent: els japonesos. Val, potser sí que estic obsessionat amb el Japó però atenció a la paraula crisi en japonès:

Així d’entrada dius: val, i què? Doncs que els dos caràcters que formen la ditxosa paraula són: 危 que vol dir perill i 機 que significa oportunitat. Hi ha moltes maneres d’afrontar una crisi. I una és aquesta. Sayonara.

Per als malalts del Japó com jo: www.kirainet.com

No calia rectificar...

... va quedar claríssim, Jesús.

BCN

Com seria...?

Sempre hi ha algú que té menys feina que tu i temps per "invertir-lo" en collonades diverses. Hi ha un lloc web on fan mapes del món segons diferents temàtiques. Posem un exemple. Com seria el món segons els països que han patit més desastres naturals? Doncs seria així:



I ara una de més gremial. Com seria el món segons el nombre de ràdios que hi ha a cada país? Doncs tal qual:



Més exemples: aquí.

Big City Life

¿Tele-merda o Tele-engany?

Sembla que interessen

Aquí ens costa aguantar una campanya electoral de dues setmanes; la trobem pesada. Quan fa massa dies que es parla d’Estatut, finançament, crisi o front comú pensem que el tema està suat. En canvi, aguantem i ens interessa seguir les eleccions nord-americanes amb tot el que comporta. Escollir candidats als dos partits majoritaris. L’interminable procés de primàries Demòcrates i Republicanes. Ara la pre-campanya i ben aviat la campanya electoral, els comicis i la presa de possessió. Ens ho empassarem tot. Els catalans som així.

El CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) analitza l’enquesta i se sorprèn que el 42% mostri interès i segueixi les eleccions nord-americanes. A aquest percentatge s’hi suma un 28% que també les segueix, tot i que decebut, perquè la seva aposta era un duel Hillary Vs Giulani. I, per si això fos poc, un 14% més assegura que ha seguit de prop les eleccions del Pakistàn, és a dir, que són uns forofos de la informació internacional. Total, la gran majoria s’interessa per la política internacional i només un irrisori 28% de la població afirma que l'importa un rave.

Amb tot, la principal conclusió del CIS és que l’eina de les enquestes de Blogspot és una autèntica merda. Perquè si sumes els percentatges surt una participació del 105%. Visca!

Recordem l'enquesta:
Les eleccions nord-americanes...?

Passen massa lluny: 0%
M’interessen i les segueixo: 42%
M’importen un rave: 28%
Jo era de Hillary i Giulani: 21%
He seguit de prop les del Pakistàn: 14%

Queta Norma Barcelona

Els catalans estem dividits entre els que hem vist "Vicky Cristina Barcelona" i els que no. I entre els que l'hem vist també estem dividits entre els que els ha agradat i els que no ens ha agradat. En tot cas, el pitjor de la pel·lícula és el títol. La Rebecca Hall s'hauria d'haver dit Queta i l'Scarlett Johansson hauria estat perfecta en el paper de Norma.



Rebecca Hall and Scarlett Johansson acting as Queta and Norma.


La situació és la següent. Diumenge a la tarda. Multicinemes. Cua estratosfèrica (i preu també, però això és un altre tema). Sessió numerada. I tots demanaven el mateix: entrades per "Vicky Cristina Barcelona". I el més gros de tot: la peli era en català. El que ha demostrat Woody Allen és que el cinema doblat al català pot ser tant comercial com qualsevol altre. El que ha demostrat aquesta pel·lícula és que podem veure cinema en català amb total normalitat. Almenys que serveixi per això.

Vivaldi perd royalties

La notícia d’aquest mes de setembre no és la crisi. La NOTÍCIA en majúscules és que Renfe ha decidit treure el fil musical del seus trens de rodalies. Bien! Els soferts viatgers deixarem d’escoltar un dia i un altre les quatre estacions de Vivaldi o el Concierto de Aranjuez. Feia 15 anys que tenien posat el fil musical i crec que el primer dia se’ls va encallar la cinta de caset i mai més la van treure... fins ara. Diuen que la proliferació dels mp3 i la valoració negativa dels viatgers els han fet prendre aquesta decisió. Per variar, la Renfe triga. Aquest cop triga a saber que la música que posaven era una merda com una casa de pagès. Vivaldi s’ho va currar, però posar-lo cada dia fins a la sacietat només pot tenir sentit si ets parent seu i cobres royalties.

Alba

Ja és aquí. Ho acabo de saber. Ha nascut l'Alba. La parisina més catalana o la catalana més parisina o la vendrellenca més francesa o la francesa més vendrellenca o... merda! torno a ser un cagadubtes! Tant se val: l'Alba ja ha nascut. Felicitats als pares.

Amb tots vostès... els Lehman Brothers!

Són bessons com els Milli Vanilli i també són estafadors.

Els fills de puta que continuaran vivint del cuento gràcies a la injecció econòmica del govern nord-americà. L'Administració Bush paga per comprar la part més ronyosa de l'entitat. Cobrarà el que pugui i assumirà els impagats amb... (efecte de redoble)... els diners dels contribuents! Total, que la crisi d'uns pocs la pagaran entre tots. Oco, que això arribarà aquí.

El CIS i la senyera

El CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) ja té a punt la valoració de la primera enquesta després de l’estiu. La principal conclusió és que la majoria de gent que ha votat no és del Vendrell. Bàsicament perquè el 50% ha dit que va penjar la senyera i al Vendrell en vaig veure 1 a cada 100 balcons, això sent optimista. Per tant, també podem concloure que el 27% dels lectors són vendrellencs, perquè no han penjat la senyera, com cada any.

El CIS també afirma que aquesta enquesta d’ampli abast (18 votacions) serveix per confirmar la teoria que els extrems es toquen ja que tant l’estelada com l’espanyola han obtingut un 5% de representació (el mínim necessari per entrar a la Generalitat Valenciana).

Per últim, val a dir que només un 11% dels votants sabran interpretar l’enquesta. Ja que davant d’aquests resultats només es pot tenir una actitud de perplexitat.

Penjo els resultats de l'enquesta: ¿Penjaràs la senyera?

Sí, com cada any: 50%
No, com cada any: 27%
Estic perplex i no estic per hòsties: 11%
Penjaré l’estelada pel centenari: 5%
Jo penjaré l’espanyola: 5%

Nova enquesta

Fa molts mesos que no en publico cap i com que ningú m'ho ha demanat hi torno. Una nova enquesta per respondre perquè amb el resultats a la mà el CIS (Centre d'Investigacions del Sanjuan) pugui extreure'n les seves sempre sesgades interpretacions. Mira a la dreta de la pàgina, clica i a votar!

Yes, we can!

Les últimes set setmanes les he viscudes amb aquesta gent. Són tots uns grans professionals i han demostrat que podem fer un magazine de cap de setmana a Catalunya Ràdio. Com diria l’Obama si hagués treballat amb nosaltres: Yes weekend!

PS. No havíem quedat de no fer jocs de paraules?

Un altre català perplex

El dia a dia del país ens deixa així:

Perplex

Un català perplex.

Coses que es diuen

Estic endreçant algunes de les frases de la meva col·lecció de cites per intentar que El País em dediqui tota una pàgina l’estiu vinent. En tot cas, he trobat aquesta que m’agrada molt:

He actuat i de tant en tant pujo a l’escenari per recordar el que els passa als actors... i no sóc dolent. No sóc un mal actor. Però sóc actor d’una sola vegada. No tinc aquesta capacitat o aquesta generositat de repetir dia a dia el mateix text. Jo seria una puta de luxe però no una de cada dia. No podria.

Lluís Pasqual entrevistat per Jordi Basté l’any 2007

Atrapat en el temps

El morenet Vs La Moreneta

Avui llegeixo a La Vanguardia que en Barack Obama és el rei de la televisió del seu país. El seu discurs a la convenció del partit demòcrata a Denver el van seguir 40 milions de nord-americans. Un rècord que supera l’audiència que va tenir, per exemple, la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín i, fins i tot, la darrera gala dels Òscar de Hollywood. I ara pregunteu-vos: ¿quants de vosaltres heu seguit alguns dels discursos que el dia de Cap d’Any fa el president de la Generalitat? Doncs això.

Poison

I want to love you but I better not touch (Don't touch)
I want to hold you but my senses tell me to stop
I want to kiss you but I want it too much (Too much)
I want to taste you but your lips are venomous poison
You're poison running through my veins
You're poison, I don't want to break these chains

Oh-la-la!

Treu-t'ho del cap

Avui, per fi, ens podrem treure els Jocs Olímpics del cap.

Com dirien els Quicos: "Oco! que això s'acaba".

Escrit en un "vidra"

T'ho imagines?

Jo vaig treballar el 15 d'agost

Complir escrupulosament

Diferències entre ser escrupulós i no tenir escrúpols.

Què passa a la tarda?

Un quadre elèctric situat davant de Catalunya Ràdio. Fotografia feta a mitjan agost de 2008.

Gitanes power!

Gitanes on the air, arrassant a la Festa Major del 2008.

Foto publicada a: http://www.festa.cat/

Diu la llei que avui...

Ah, però si les lleis no s’han de complir llavors avui tanqueu-vos a casa perquè a partir d’ara això serà un campi qui pugui.

El fúmbol

Han inaugurat els Jocs Olímpics, però la competició de futbol va començar ahir. Ai, el futbol... quin esport més estrany. Diuen que és l’esport rei però quan se celebra la competició esportiva mundial per excel·lència és un esport descafeïnat. Valenta merda és el futbol a les olimpíades! On és vist un esport que als JJOO no hi enviï els millors!” I amb quina excusa? El calendari, diuen. Au a cagar, home! Més partits que els jugadors de la NBA no els fa ningú i allà els tens.

Si no hi han d’anar els millors que es quedin a casa, fem olímpic el twirling a cagar a la via, tu!

Si no ho fas tu... ¿qui ho farà?

Aquest matí he esmorzat a un Pans&Co sense que això serveixi de precedent ni pugui ser usat en contra meu. La noia que servia els esmorzars (1,95€ entrepà amb cafè amb llet i 2,60€ si vols el suc de taronja) tenia pinta d’immigrant i el nom –escrit amb retolador– que duia a la solapa de l’uniforme brut ho reafirmava. Per cert, ¿per què la majoria dels uniformes dels P&C brutegen? Anem al tema. Davant meu una dona ha demanat “un zumo de naranja” i la noia li ha contestat en un castellà perfecte. Després em tocava a mi i li he demanat si tenia entrepans de pernil salat. Ella m’ha dit: “Només me’n queden de fuet o de pernil dolç i formatge”, un català que ja voldrien alguns locutors de ràdio. Doncs de pernil dolç i formatge, li he dit. I per beure? Un cafè amb llet, si us plau.

Al meu darrere una mare discutia amb el seu fill. Vols un entrepà (us prometo que deia “entrepà” i no “bocadillo”) o un cruasàn? I el nen demanava cruasàn. Segur que no vols un bretó?, li deia la mare referint-se a un entrepà de llom adobat, bacó i formatge que a aquesta cadena anomenen amb el simple nom de “bretó”.

Mentre la noia ha preparat el cafè amb llet i m’ha servit l’entrepà. Serà un èuru amb noranta-cinc cèntims. Li he pagat i m’ha donat les gràcies vocalitzant més que jo. Mentre anava cap a un d’aquells sofàs tan còmodes i tan bruts que hi ha als Pans he sentit la mare de família fent la seva comanda: “Mira, me pondrás un cruasán y un bretón”.

Mind the gap

A banda d’una excel·lent cançó de Marlango, Mind the gap és aquella inscripció que trobem als metros de tot el món. El que en llenguatge d’Ángel Garó seria, “Cuidado con el escalón, abuela”. Tot plegat és l’excusa perfecta per parlar-vos d’allà on era ara fa un any: Japó. Allà als metros hi posen anuncis com aquests:

Si voleu la col·lecció completa visiteu el web del metro de Tòquio.

¿T'agrada el peix?

Si Quico Pi de la Serra passés a ser crític gastronòmic i tingués programa propi a la ràdio segur que l'espai començaria amb aquesta pregunta: ¿t'agrada el peix?

Sí, sobretot si és fresc.

Avui no em truquis

El telèfon ha sonat massa vegades avui. ¿Qui està més content: jo o el senyor Vodafone? Penseu que només un dels dos hi sortirà guanyant calés.

¿Per què hi ha dies que ningú et truca i dies que tothom es conxorxa per fer-te passar un dia al més pur estil: “sócguayivaigtantestressatquetothomemtruca”?

Tal dia farà un any

Avui fa un any que vaig viatjar al Japó. Aquesta és l’efemèride positiva. També n’hi ha una de negativa: avui fa un any que em van perdre les maletes. Però, el viatge va anar tant bé que d’això ja ni me’n recordo. Em va agradar tant el país que si mai em fan la típica enquesta de:“¿se sent més català que espanyol?”, hauré de contestar que em sento més japonès que espanyol.

Fer el gitano

El millor de la Festa Major del Vendrell és fer el gitano. I no em refereixo al sentit despectiu, pejoratiu i, fins i tot, racista que pot tenir la paraula. Parlo de ser un més del Ball de les Gitanes del Vendrell. Sortir a ballar amb aquesta gent és collonut i fer el ball sencer (amb els parlaments que li pertoquen com a ball parlat que és) és una experiència inoblidable. De fet, això em permet recomanar-vos que, si mai en teniu l’oportunitat, feu el gitano.


Gitanes mola: passa-ho.

Calor

Començo a estar-ne fart de tu. Fa massa dies que no em deixes de banda. Em segueixes allà on vaig i te m'aferres com una paparra. Vés a pastar fang. T'odio.

I els senyors del Servei Meteorològic de Catalunya diuen que no tens intenció de deixar-me en pau.

Campus party

versió egípcia.

Joies

Ja he estrenat programa de ràdio! Per a mi han estat dues petites joies que, per sort, no vaig comprar aquí:

It's the end of the world as we know it

... and i feel fine!

El compte enrere...

Tic-tac, tic-tac, tic-tac...!

Portants d’Honor

Avui és el dia. Avui quatre vendrellencs assumiran el repte de ser els primers Portants d’Honor de Santa Anna; la figura creada aquest any per algunes ments lúcides de la Comissió de Cercavila. És l’acte previ a l’inici de la Festa Major. Els seus noms són: Xavier Inglès, Quim Tomàs, Ció Pallarès i Jaume Vallès. Quatre vendrellencs que han fet moltes coses per la vila i que es mereixen un homenatge com aquest. Ells portaran Santa Anna el dia de la patrona mentre tots els grups de cultura ballaran a l’hora. Serà fantàstic, n’estic segur. De moment, avui, els investiran com a Portants d’Honor i fins el dia 28 (dia del gos) tindran el rang d’autoritat de la Vila.

Com ens hem tornat?

Una foto per a la reflexió:

I un moment de publicitat. Aquest dissabte al "Tres60" de Catalunya Ràdio parlarem de com ens transformem a l'estiu. A partir de 2/4 d'onze.

360

Cap de setmana de silenci i reflexió. Dissabte tranquil i diumenge amb en Bruce... Així engego setmana amb el cap més despert però amb les orelles a punt d’esclatar per una otitis incipient. I amb aquest plan he d’afrontar nous reptes. És inútil amagar-ho més (vaig sortir “hasta” per TV3): aquest estiu tinc programa propi. Serà a Catalunya Ràdio i durant els caps de setmana. Així, dissabtes i diumenges de 10 a 13h heu d’estar pendents del “tres60”; el programa de nom estrany que he creat per a l’ocasió. Espero que us agradi... si l’escolteu.

18 de juliol

Són les 12.00h. i s'ha acabat el dia de l'alçament nacional.

Tot es transforma

Tot es transforma, sí. Fins i tot el que alguns espanyols pensaven que era insolidaritat. La publicació de les maleïdes balaqnces fiscals ho ha transformat. Balacnes i fiscals, són és paraules de moda; entre les balances que marquen el pes real amb que ens enfrontem a l’estiu i les fiscals, ara que als autònoms els toca passar comptes trimestrals. De fet, penso que ahir enlloc del secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, hauria d’haver comparegut Jorge Drexler i fer la roda de premsa cantant: “Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da. Nada es más simple, no hay otra norma: nada se pierde, todo se transforma.”

Uo-oo ooh!

Ahir a la nit gran concert de Gossos al festival Calima (VFP). Van tocar al pati d’un institut; un lloc petit i acollidor en forma de grada que permetia que tots veiéssim l’escenari sense el típic problema del paio de metre noranta que se’t posa al davant. Alguna cosa va passar ahir.

En Coral

Per si durant la temporada no havia quedat clar, l'estiu és una bona època per acabar de demostrar que a Catalunya no anem sobrats de bons presentadors, sobretot de Telenotícies. Per a mi, el millor que tenim ara mateix és en Xavier Coral. De tots, el que més he trobat a faltar durant els meus dies de vacances. Volia un TN amb el Coral explicant-m'ho tot fil per randa, vocalitzant, sense equivocar-se, sense escoltar-se quan parla i sense caiguda d'ulls. De fet, l'he enyorat tant que a tots els televisors egipcis premia el número 3 per veure si hi tenien sintonitzada la televisió catalana i hi sortia en Coral. Però no. Aquesta és la decepció que em vaig endur al Hilton del Caire quan vaig posar la "teletrès" egípcia:

/Jalem/

Ja no "jalo" com abans, diuen que estic a dieta (que no a règim, eh?). Així que, mentre penso en hidrats de carboni, greixos, sucres, verdures, carns magres i tota la pesca us deixo una altra imatge egípcia. Només entenc la meitat de sota del cartell però imagino que a dalt hi posa "aquí". Així, fonèticament, el cartell del restaurant és: /aquí jalem/

Bon profit.

Fumar, fumar, fumar

Deia el tango que hi ha tres coses a la vida per ser feliç. Jo he trobat un lloc on amb una de sola ja fan:

Cartell fotografiat al port de Ciutadella on vaig demanar una Coca-Cola mentre a la taula del costat algú fumava.

Rumore!

M'encanta aquesta època. Allà on vas hi ha un rumor. Al passadís, a la màquina del cafè, a les escales, tot dinant, en un sms, al correu electrònic... tot són rumors! Si voleu us explico l'últim que m'han dit. Es veu que a aquell, també se'l carreguen i hi posen aquell altre. Carai!

El sol es pon

Massa coses es ponen aquests dies... entre d'altres alguna de banal com els meus dies de vacances.



Vista del sol amagant-se -vermell de vergonya- vista des d'un vaixell que navega pel Nil.

Saber callar

Marxo uns dies de vacances. Així que durant una setmana la imatge del meu bloc serà aquesta: