Haruki 2

—¿Vols que fem el joc de sempre? —em proposa. —D’acord —dic jo, que també tanco els ulls i respiro fondo. —¿Som-hi? Imagina’t una tempesta de sorra molt forta —diu ell—. Oblida’t de tota la resta. Tal com em diu, m’imagino una tempesta de sorra molt forta. M’oblido de tota la resta. Fins i tot m’oblido que jo sóc jo. Estic en blanc. I les coses se’m comencen a aparèixer. Com sempre, compartim aquestes coses asseguts al sofà de pell de l’estudi del pare. —Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció —em diu el noi que es diu Corb. Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l’alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l’únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t’hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. Dins la tempesta no hi ha ni sol, ni lluna, ni direcció, i a vegades ni tan sols existeix el temps tal com l’entenem. L’únic que hi ha és una sorra blanca i fina, com d’ossos polvoritzats, que omple el cel. T’has d’imaginar una tempesta de sorra així.