Mentides

Tània Head (Alícia Esteve Head pels que la coneixien abans) “és” una de les supervivents dels atemptats de l’11-S. La seva història era bona, digna d’una novel·la. Era al pis 78 de la torre sud, just per sobre d’on va impactar l’avió. Va sortir de l’edifici en flames amb l'ajuda d'un bomber. Pel camí va tenir temps de topar-se amb un home moribund que li va donar el seu anell de boda perquè li fes arribar a la vídua i, per si fos poc, va dir que el seu promès també era a les torres bessones i va morir en l’atemptat. Ningú fins ara havia comprovat que allò fos veritat. Ningú havia preguntat per la història. I això demostra dues coses. 1. La degradació del periodisme i la informació. I 2. Si li poses barra pots arribar molt lluny (altra cosa és que al final t’enganxin o no).

El cas d’Alícia Esteve ens ha fet recordar l’Enric Marco, un català que va ser president d’Amical Mathaussen sense haver estat mai a cap camp de concentració nazi però que ho explicava com si ho hagués viscut en primera persona. Admiro en Marco perquè quan es va descobrir la farsa encara tenia la barra d’encarar-se a la premsa i dir “¿i què, què passa si no vaig ser-hi?”. De fet, si hi pensem, ens adonem que estem rodejats de mentiders. Així que us proposo un joc per afinar la vista i aprendre a detectar els mentiders.

Eus ací el joc. Tres fotografies de tres personatges diferents. Dos homes i una dona. Localitza els mentiders. La resposta del joc: demà (com si fos un mot encreuat).

La policia

Cremant fotos

La crema de fotos deuen ser les postres més indigestes que existeixen avui en dia. Si parlem de crema, jo prefereixo la catalana. I si em deixeu triar: la vull cremada. Quan parlem de la monarquia i de les fotos socarrimades del cap de l’exèrcit espanyol (nomenat a dit cap de l’estat per un dictador que va imposar el seu règim a una república) llavors parlem de cremada. De cremada de fotografies i de societat cremada per un paio “bonatxón” però ancorat en una institució del segle passat. No el criticaré més no per por a acabar-me trobant cara a cara amb el jutge Grande-Marlaska sinó perquè, tal i com estan les coses avui en dia, criticar la monarquia és foc d’encenalls.

Bona notícia

Ni Birmània, ni debat sobre la monarquia, ni discurs de Montilla, ni hospital de la Vall d'Hebrón. Avui passo de notícies negatives i em quedo amb un fet que ha passat de puntetes per l'actualitat d'aquesta setmana: Antònia Font prepara nou disc... i pinta bé! La notícia copiada i enganxada al bloc diu així:

Antònia Font acaba de començar l'enregistrament del seu nou àlbum a l'Studio 2 de la Ràdio Nacional Eslovaca. Decidits a dinamitar el concepte de Grans Èxits, els mallorquins han arribat avui a Bratislava (Eslovàquia) per reconstruir el millor del seu repertori en col·laboració amb la Bratislava Symphony Orchestra, una autèntica referència entre les formacions simfòniques de l'Est.Amb una cinquantena de músics de corda i vent interpretant els arranjaments realitzats pel violoncel·lista i compositor mallorquí Miquel Àngel Aguiló, himnes com Alegria, Robot i Wa yeah descobreixen perspectives inèdites i plenament emocionants.

Diuen que sortirà al novembre. Llàstima que quan acabi el setembre encara hagi de venir l'octubre.

Esquire.sí

M'he comprat el primer número de la revista Esquire. Diuen que és una revista per homes... però per homes intel·ligents. És a dir, més text i menys pits. Sigui com sigui, m'ha agradat. Bons reportatges, consells no tan inútils com els de les clàssiques revistes de tios (i també de ties) i estètica moderna però elegant. Li sobren unes quantes fotos i unes quantes pàgines de moda, crec, però apunta maneres. El preu de llançament és de 2€. Aprofitem-ho perquè amb el totxo que et donen per aquest preu sospito que per aconseguir proper número, com a mínim, haurem de duplicar la inversió.

Quimi Portet, més que un músic

Ja fa dies que vull penjar al bloc una reflexió interessant (per tant, no és meva). És d'en Quimi Portet i sortia publicada en l'edició de l’àlbum Verges 50 de Lluís Llach que donaven amb un diari el passat cap de setmana . Feia així:

"Darrerament s'atribueix a la cultura catalana una inclinació poc comú cap a l'humor i la ironia. Aquesta inclinació és, al meu parer, poc fonamentada i manifestament inexacta. La nostra cultura tendeix a la grisor a l'igual que la resta de cultures de l'estat espanyol... el buidament de talents provocat per l'exili i sobretot la manca d’un estat que la consideri com a cultura pròpia i n'assumeixi el repte de tenir-ne cura deixen la nostra cultura en una situació fràgil, en aquesta època de globalitzacions analfabetitzants i monolingüismes (i fins i tot bilingüismes) energumènics ...

Algunes persones amb poc esperit crític probablement confoses per mirar la televisió i escoltar cantautors moderadament "progres", pensen que la independència és el màxim al que pot aspirar un país. I ben sincerament, a mi em sembla, que la independència és el mínim que pot demanar qualsevol país. En Llach ens ho ha recordat cada dia des de fa anys... gràcies a ell i altres persones com ell, els sovint sobrevalorats bromistes catalans poden fer la viu-viu enmig d'una cultura no completament extingida i simular aquesta normalitat enjogassada i malaltissa tan nostrada.”

http://www.quimiportet.com/blog

Haruki i5

Acabo la sèrie dedicada al llibre d'en Murakami cremant-ho tot; o almenys això és el que diu el passatge d'avui. De vegades escrivim per escriure com parlem per parlar i el millor és cremar els papers o deixar que les paraules se les endugui el vent.

— Entesos —va dir en Nakata, fent que sí amb el cap—. Si això és el que vol, ho cremaré tot. No pateixi.
— Gràcies —va dir la senyora Saeki.
— Escriure aquestes coses ha estat important per vostè, ¿oi? —li va preguntar en Nakata.
— Sí. escriure ha estat molt important. Tot i que el resultat no té cap sentit.

PS. A casa tinc el llibre més conegut de Haruki Murakami: "Tòquio blues". Així que amenaço a dedicar-li una altra setmana quan decideixi llegir-me'l.

Haruki 4

S'està acabant la setmana Haruki i per aquest dijous he reservat el fragment del llibre que més em va agradar no per l'estil, ni per les paraules, ni per la poesia del moment, no... em va agradar perquè comparteixo l'opinió de l'Oshima, l'amic que ajuda en Kafka i li dóna refugi a la biblioteca on treballa. L'Oshima és especial perquè sembla un home i vesteix com un home però en realitat va néixer dona. Comença dient que ha patit discriminacions per ser així però en el fons tant a ell/a com a mi ens molesta el mateix:

— He patit tota mena de discriminació per ser així —continua l’Oshima—, i només qui les pateix pot saber el mal que fan. El dolor és una cosa molt personal, i les ferides que deixa també. Per tant, em sembla que la justícia i l igualtat em preocupen més que a ningú. Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L’home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d’imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols de n’adonen. La gent que organitza la seva ignorància amb frases buides i intenta convèncer els altres. Com aquest parell que han vingut avui. —Deixa anar un sospir i fa rodar el llapis amb un dit—. Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes, els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M’és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides. Quan les veig, no em puc estar de dir coses que no hauria de dir. No em sé controlar. És el meu punt feble.

Haruki 3

—Sigui com sigui, me n’he d’anar d’aquí. No hi ha volta de full. —Tens raó —admet el noi que es diu Corb, que deixa el petjapapers a l’escriptori i es posa les mans al clatell—. Però no et pensis que fugint ho solucionaràs tot. No et vull aigualir la festa, però anar-te’n molt lluny no et garanteix que surtis d’aquí. La distància no ho soluciona tot.

Haruki 2

—¿Vols que fem el joc de sempre? —em proposa. —D’acord —dic jo, que també tanco els ulls i respiro fondo. —¿Som-hi? Imagina’t una tempesta de sorra molt forta —diu ell—. Oblida’t de tota la resta. Tal com em diu, m’imagino una tempesta de sorra molt forta. M’oblido de tota la resta. Fins i tot m’oblido que jo sóc jo. Estic en blanc. I les coses se’m comencen a aparèixer. Com sempre, compartim aquestes coses asseguts al sofà de pell de l’estudi del pare. —Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció —em diu el noi que es diu Corb. Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l’alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l’únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t’hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. Dins la tempesta no hi ha ni sol, ni lluna, ni direcció, i a vegades ni tan sols existeix el temps tal com l’entenem. L’únic que hi ha és una sorra blanca i fina, com d’ossos polvoritzats, que omple el cel. T’has d’imaginar una tempesta de sorra així.

La setmana d'en Haruki

M’agrada com escriu aquest paio. De fet, tinc l’estranya malaltia d’anar marcant les pàgines dels llibres on hi ha frases o diàlegs que m’agraden. Com que de “Kafka a la platja” n’hi ha uns quants moments que m’han sobtat aquesta setmana us els aniré servint amb comptagotes. De moment, començo amb l’inici de la història de Kafka; el dia que decideix marxar de casa:

El dia que faci quinze anys marxaré de casa, aniré a una ciutat llunyana i desconeguda i viuré en un racó d’alguna biblioteca petita. Evidentment, si hagués d’anar per ordre i explicar tots els detalls m’hi estaria una setmana. Però de moment només diré el més important: el dia que faci quinze anys marxaré de casa, aniré a una ciutat llunyana i desconeguda i viuré en un racó d’alguna biblioteca petita. Pot semblar un conte de fades, però no ho és. De cap manera.

Murakami

La mosca que em va picar al Japó i que ha fet que comenci a pirrar-me per tot el nipó m’ha fet arribar a la literatura d’aquell país. He començat pel més assequible: Haruki Murakami, autor d’èxit mundial amb el seu llibre “Tòquio blues”. Jo, però, he preferit començar pel que va escriure després d’aquest supervendes: un llibre titulat “Kafka a la platja”. Que no us espanti el títol; no és un tractat de filosofia de Kafka però sí que és un tractat de la manera d’entendre la vida dels japonesos en general i de Murakami en concret.

D’entrada, costa. És un llibre estrany i juga a sobreposar dues històries. Allò que ara fan tants autors de fer que els capítols parells segueixin una història i els imparells una altra de totalment diferent fins que s’acaben trobant cap al final del llibre. Doncs és això. La primera història és la d’un nen de 15 anys que s’escapa de casa i que es fa dir Kafka (no és el seu nom real). L’altre protagonista és un avi analfabet (ell s’autodefineix com “totxo”), en Nakata, que té la peculiaritat de poder amb els gats (ja us he dit que el llibre té coses estranyes). Tant l’adolescent com l’avi senten una pulsió dins seu que els fa marxar de Tòquio i emprendre un viatge. ¿Cap a on? Si us llegiu les 478 pàgines del llibre ho descobrireu. De fet, encara que us ho digui tampoc servirà de gaire perquè potser arribem a conclusions diferents. És el que té Murakami.

Peu de foto

"Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer".
(Ovidi Montllor)

Avui

Som la cançó que mai s’acaba,
som el combat contra l’oblit,
som la paraula silenciada,
som la revolta en un sol crit.

Som l’espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.

Som llàgrimes en la mirada,
som el coratge de seguir,
som la ferida mai tancada,
som la història que no han escrit.

Som l’arbre enmig de la tempesta,
som els estels que vam teixir,
som l’esperança i la tristesa,
som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.

Obrint pas

Cap d'Any

Per a mi avui és Cap d’Any. Sí, els guionistes som una espècie estranya. Tant com per tenir prou peculiaritats perquè els del National Geographic ens facin un reportatge en profunditat.

Ja fa dies que, els que ens dediquem a aquest submón, preparem els programes (de ràdio en el meu cas) que comencen aquest 3 de setembre. Però cada vegada que parlàvem del que faríem a partir d’avui en dèiem: “l’any que ve” i avui portem tot el dia fent comparacions i afirmant, sense embuts, que: “l’any passat vam fer...”. Per això no hi ha dubte que, per als guionistes, avui és el primer dia de l’any. Però la nostra celebració és diferent. Ahir no vam menjar raïm ni vam anar a dormir tard, tot el contrari. Menjar lleugeret i a dormir aviat que s’ha d’estar a tope pel primer dia de l’any (o de programa segons es miri). I si avui és Cap d’Any la setmana passada va ser Nadal. I Sant Esteve... i els Sants Innocents (aquesta em sembla que sí que la vam celebrar).

Total, que avui només em resta dir-vos una cosa: “guionistes de Catalunya: bon any nou!”

wa yeah!

Antònia Font en concert:

Tots es mecanismes...!

Tots es mecanismes...!!

Tots es mecanismes...!!!

Tots es mecanismes...!!!!

Tots es mecansimes...!!!!!