En campanya decideixo decidir

Com a periodista, no puc estar-me de fer un parell de consideracions de la campanya electoral. Estic fart de dues coses. Primera. De la manipulació dels partits polítics del seu missatge electoral. I segona. Del victimisme dels periodistes. Anem a pams.

Si us hi fixeu, quan als informatius posen imatges de mítings dels partits grans –en el sentit dels vots que recullen– hi ha un rètol sobreimprès on hi posa “Imatges cedides pel PSOE” o “Imatges cedides pel PP”. ¿Per què passa això? Doncs perquè la manipulació que massa sovint s’imputa a la premsa, arriba d’un estadi anterior: la font de la notícia. Cap televisió pot enregistrar un míting. Cap. Són els propis partits qui tenen muntat un canal de televisió intern per realitzar l’acte i servir les imatges que els interessen, està clar, als periodistes. ¿Què fan els partits? Doncs dir sense embuts quines imatges s’han d’emetre i quines declaracions s’han de destacar. ¿Què fan els periodistes? Doncs fan de canal de difusió, no de periodistes.

Ens hem queixat, sí. Però no gaire, no fos cas. Sobretot els periodistes dels mitjans públics que, a més a més, han de complir amb els maleïts blocs electorals que manen el temps que cal dedicar a cada partit. ¿ què hem fet els periodistes? Senzillament dir que no se signaran les notícies. Minúcies. Una rabieta. Res que una Supernanny no solucioni amb dos minuts al racó de pensar. Gairebé ningú se n’adona que al final de les notícies hi manca un “Xavier Sanjuan. TV3. El Vendrell” mentre es continua fent el joc als polítics. Tenim el dret a decidir què és notícia i què no ho és, i quin temps l’hi dediquem. Coi, som professionals d’això! Però ens abaixem els pantalons. La meva solució és: com que sóc periodista i crec que el meu criteri és el que ha de prevaldre, decideixo que la campanya electoral no és notícia. Jo no informaria dels mítings. Què s’ho facin sols! Així, ningú coarta la meva llibertat informativa i ningú qüestiona la meva professionalitat. A més a més, els polítics són cada vegada més avorrits i al món cada dia hi ha milers de notícies més interessants que l’última picabaralla entre dos candidats, ¿oi?