Quan veig uns piquets pretesament informatius increpar un botiguer perquè tanqui mentre la policia s’ho mira, penso que alguna cosa estem fent malament. Quan llegeixo unes declaracions de Josep M. Álvarez, secretari general de la UGT a Catalunya dient: “el dret a no fer vaga no existeix” i defensant el “treball” (sí, ha dit treball) dels piquets “dissuasius”, penso que els sindicats pertanyen a un altre segle. Quan a la ràdio sento que han siliconat els panys del CAP de Mataró, penso en tota la gent que ha perdut la tanda al metge i desitjo que algun dels que han fet la bretolada necessitin avui atenció mèdica. Quan miro els horaris del transport públic d’avui, penso que els servis són sota mínims (o zero en el cas dels trens de mitjana distància).
Sóc treballador, assalariat, amb contracte temporal i reclamo els meus drets. Però la meva manera de canalitzar la ràbia per tal com funciona l’actual sistema laboral no és ni a través d’aquesta vaga ni, sobretot, a través d’aquesta tipus de sindicats.
2 comentaris:
No ho pots dir ni més alt ni més clar!
Si senyor!
gràcies, albert.
Publica un comentari a l'entrada