dimarts, 13 de juliol de 2010

El 10J


Foto extreta del Flickr de www.somunanació.cat

El 10 de juliol del 2010 és una data històrica. Més d’un milió de catalans al carrer saltant-se protocols, excuses i polítics. Era el dia i n’érem conscients. La capitalització dels polítics de la manifestació no podia ser excusa. Ans al contrari. El poble va donar una lliçó. Dies i dies barallant-se per una capçalera que no va existir. Al davant dels polítics, el poble: Catalunya. Ens vam manifestar cívicament. Sense aldarulls. Molts hi érem amb la família (i això inclou un cotxet amb una nena de 4 mesos) i, si us he de dir la veritat, mai havia circulat tan tranquil pel passeig de Gràcia de Barcelona. Cap crit. Cap mala paraula per aquell cop que dones sense voler als turmells del senyor del teu davant amb les rodetes del cotxet. Aquest és el nostre seny.

La manifestació era, suposadament, contra la sentència de l’Estatut. No dic que no, però diria que la sentència és “només” la gota que ha fet vessar el got. Jo no vaig sentir cap crit en favor de l’estatut. Cap consigna. Cap: “si us plau respecteu l’Estatut que hem referendat com a poble”. El crit era un altre: “Independència!”. Sí: “In-inde-independència!”. I punt. La sensació era la de dir: “fins aquí hem arribat/aguantat”. Ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer, que deia l’Ovidi. Els polítics hi eren i si no són sords (en el sentit més otorrinolaringològic de la paraula) ho van sentir.

Amb tot, les declaracions que han fet a posteriori no ho demostren. Parlen d’Estatut, d’assolir més competències, de refer ponts amb Espanya, d’aconseguir bla, bla, bla... No és això companys, no és això. Cal foc nou i, té pinta que també caldrà renovar la classe política. Tota. Ancorada al passat. En les relacions del passat. En la transició del passat. En una constitució del passat. El milió de catalans que vam sortir al carrer no miràvem al passat: miràvem al futur.

Que no juguin amb el meu sentiment. Que no usin la meva presència a la manifestació del 10J en benefici propi. No vaig anar-hi sota les sigles de cap partit polític. CAP. Perquè a dia d’avui no me’n crec cap. Hi vaig anar per demanar poder exercir la meva condició de català en total llibertat.

3 comentaris:

sefirotsama ha dit...

Encara que no creguis en cap partit polític d'on creus que vindrà el canvi si no ho fem remarcar quan anem a votar??

Molt maco, però ara cal ser conseqüents, vota a qui calgui que representi els nostres interessos, i recuperar la democràcia oblidant fal·làcies com "vot útil".

Xavier ha dit...

sefirotsama, gràcies per comentar el text. tens raó en el què deies. hem d'anar a votar. jo aniré a votar i votaré per qui cregui que representa millor l'esperit dels que vam sortir al carrer... me'ls cregui o no. els polítics són com són (pensen més en el partit que en el poble) però són els els que ens han de fer avançar.

Anna ha dit...

Hola Xavier,

Completament d'acord amb el teu comentari. Mirem cap al futur amb INDEPENDÈNCIA!