dijous, 12 de juny del 2008

quatre-cents quaranta dos

¿Em pots passar el llibre? Tot va començar així. De forma innocent. Com qui no vol la cosa. Era la primera vegada que s’interessava per un llibre tot i que, quan el va tenir a les mans, tot just en va llegir la portada i la solapa. La noia és maca, va reblar segur de si mateix gairebé posicionant-se com a tertulià de l’Hora del lector creient-se capaç de mantenir un cara a cara amb l’Emili Manzano. I se’l va quedar. Mai va llegir res més. Però li agradava tenir llibres. Va dedicar la resta de la seva vida a rapinyar-los. Mai en va comprar cap; per a ell era llançar els calés. Però els acumulava. Gairebé els col·leccionava –dic gairebé perquè l’importaven un rave–. Ni tant sols els ordenava. Els posava un al costat de l’altre amb el simple criteri d’entrada a casa. Morí amb tres habitacions del seu luxós àtic al centre de la ciutat plenes de llibres pels que mai havia tingut ni la més mínima curiositat. El dia del seu enterrament, ningú va llegir res. DEP.

2 comentaris:

Què t'anava a dir ha dit...

Un amant del llibre-moble

Anònim ha dit...

Té més pinta a fill de puta que a amant del llibre-moble