Descobriment musical. Sí, potser algú de vosaltres ja el coneix i em tracta de ruc que fa tard a tot arreu (viatjo en Renfe, així que estic acostumat a fer tard). En tot cas, anem al gra: el nom que heu d'apuntar és Mika. Una paio amb una veu prodigiosa que flirteja descaradament amb el fet que el seu registre recordi al del gran Freddie.
I try to be like Grace Kelly
But all her looks were too sad
So I try a little Freddie
Ive gone identity mad!
En Freddie va néixer a Zanzíbar i després de viatjar a la Índia va acabar al Regne Unit. Mika és d'origen libanès i també ha anat a petar a UK. Tots dos són primets i descarats. Tots dos toquen el piano. I sobretot, tots dos tenen una veu prodigiosa. Encara ha de picar molta pedra en Mika per arribar a ser el nou Freddie però apunta maneres. Paciència; s'ha d'anar de mica en Mika.
El seu disc: "Life in cartoon motion" és del millor que he escoltat últimament.
Clip del seu "temasso" Grace Kelly: http://www.youtube.com/watch?v=uzA0nG_PurQ
Web oficial: www.mikasounds.com
dimecres, 7 de març del 2007
diumenge, 11 de febrer del 2007
XATÓ!
Mai ho he posat en dubte, de fet, algun dia pujaré a internet el polèmic article que vaig escriure sobre el xató, però aquesta setmana la premsa comarcal m’ha donat una alegria. Després que les dues úniques poblacions que poden disputar-se la paternitat del plat (ni salsa, ni amanida) decidissin enfrontar la seva festa al mateix dia el Diari del Baix Penedès d’aquest divendres mostrava la següent notícia de portada:
Però una victòria no ho és al 100% fins que el rival abaixa el cap, et dóna la mà i et declara guanyador. Com quan al Bernaveu aplaudeixen els gols de Ronaldinho, el Diari de Vilanova (en actiu des de 1850 i més vilanoví que ningú) titulava així la notícia de la seva, diguem-ne, xatonada:
I la rúbrica la posava el Tothosap del Diari de Vilanova (una mena de confidencial on es diuen les veritats) la columna més llegida i seguida tant a VNG com al Vendrell. Per si algú en tenia algun dubte, deia això:
Ara que ha quedat demostrat que el xató és un plat vendrellenc ja podem cridar als quatre vents:
La Ruta del Xató ha mort! Visca el Xató!
dimecres, 7 de febrer del 2007
LOST IS BACK TONIGHT
Ja són aquí els nous episodis de "Lost"; LA SÈRIE en majúscules.Espero a que els freaks americans la pengin aquesta mateixa nit i demà sabrem si en Jack se'n surt, si el meu apreciat Lock agafa el protagonisme que ha perdut en aquesta tercera temporda i si Henry és tan fill de puta com sembla. Senyores, senyors "Lost is back". Així que a gaudir de l'espectacle: http://abc.go.com/primetime/lost/index
dimarts, 6 de febrer del 2007
Crítica a la professió
Excel·lent inici de programa de Xavier Bosch el passat 2 de febrer. Que és un paio crític amb les maneres de fer de la professió ho sé de primera mà perquè vaig treballar dos anys amb ell. El cas dels okupes del carrer Urgell (de Barcelona - que ningú ho diu i la resta de catalans no tenim perquè saber on és) li va servir d'excusa per dir, una vegada més, les coses clares. Eus ací la transcripció del davantal de les 8 del matí del Món a RAC1 del 2 de febrer passat:
Els mitjans de comunicació hem convertit mig en màrtir mig en heroi en Carles
Veiret,el pobre home que no podia entrar al seu pis del carrer Urgell. Gràcies a
la pressió mediàtica el jutge li ha acabat donant la raó tot i que ell mateix
diu que no té gens clar perquè ho fa. Tot comença un matí amb una entrevista al
Cuní i a partir d’aquí com a xai ets sense criteri tots a repetir i a seguir la
història d’aquest senyor que se li van posar uns xilens a casa seva i ell
s’havia quedat sense pis. “Em trobo al carrer i ells a casa meva”, deia l’home a
TV3. Amb els quatre xilens, majoritàriament, els mitjans s’hi van cebar de
valent i van aprofitar per fer un totum revolutum amb el fenomen ocupa que no
tenia res a veure amb el cas i que tampoc defensarem ara i aquí. Hem fet el
seguiment de Carles Veiret. Hem ensenyat imatges d’ell, pobre home, malvivint de
forma precària a casa d’un amic. Doncs bé, fins a quin punt aquelles imatges
eren un muntatge? Com és que ningú, fins ahir, quan Carles Veiret ja ha
recuperat el seu pis... com és que ningú fins ahir dèiem no havia mirat el
registre per veure que de la família Veiret no és només aquell pis sinó tot
l’edifici del carrer Urgell. Com és que ningú, fins ahir, no va publicar que els
xilens duien mesos pagant el lloguer amb calé negre a un familiar que els havia
llogat el pis de sotamà per rifar-se Hisenda. Bravo per Veiret! Ha recuperat el
pis, que és seu sense haver de fer mooving i a sobre tenint el suport social i
sent felicitat com un heroi. Bravo, sobretot, per haver sabut utilitzar els
mitjans de comunicació amb intel·ligència, però un zero per a tots els que s’han
empassat a cegues la seva història i l’han explicat i l’han magnificat sense
furgar ni contrastar. Això ens passa per treballar d’esma, és a dir, per
treballar, malament. Diguem-ho clar: els periodistes hem fet el ridícul.
dimecres, 31 de gener del 2007
Ja soc iPod
M'agraden els botonets, sí ho reconec. I també m'agrada la música, així que els meus mp3 tenien data de caducitat des que vaig conèixer aquestes quatre lletres: I - P - O - D. Finalment, tinc un iPod. 30 Gb de música que porto amb mi allà on vaig. Si em trobeu amb els auricular posats és perquè estic gaudint del meu iPod i de la nova manera d'escoltar la ràdio: el podcasting.
Per cert, avui al tren d'anada a Barcelona m'he trobat amb dues dones que han esmorzat llengua i al tren de tornada un nen repel·lent que no ha parat de dir imbecil·litats a la seva mare (que li consentia tot). Sort n'he tingut de la música. D'anada he gaudit de l'excel·lent primer disc del doble CD de Bunbury & Vegas: "El tiempo de las cerezas" i de tornada he començat amb el millor cantautor de Xàtiva, Feliu Ventura, i he acabat amb una selecció dels Red Hot Chilli Peppers.
Per cert, avui al tren d'anada a Barcelona m'he trobat amb dues dones que han esmorzat llengua i al tren de tornada un nen repel·lent que no ha parat de dir imbecil·litats a la seva mare (que li consentia tot). Sort n'he tingut de la música. D'anada he gaudit de l'excel·lent primer disc del doble CD de Bunbury & Vegas: "El tiempo de las cerezas" i de tornada he començat amb el millor cantautor de Xàtiva, Feliu Ventura, i he acabat amb una selecció dels Red Hot Chilli Peppers.
diumenge, 28 de gener del 2007
dimecres, 10 de gener del 2007
Una imatge
Com a guionista estic fart d’escriure preguntes pels altres així que avui n’he escrit una per a mi. Diu així: ¿Una imatge que resumeixi el Nadal? Quan me l’he feta he pensat: “Quina merda de pregunta haurien de penjar al guionista” però he preferit contestar-la perquè rebutjar-se un mateix seria una bestiesa massa gran. Total: ¿una imatge d'aquest Nadal? Aquesta:
La punyetera imatge d’aquest Nadal és l’escampall de pares Noël que han aparegut als balcons de mitja Catalunya. Si jo fos rei mag esclafaria al competidor cada vegada que entrés als balcons per deixar regals. Però el 7 de gener al matí els veïns encara tenien el puto-pare Noël al balcó i pels crits que fotia la seva nena diria que els Reis no havien passat de llarg. Si Melcior, Gaspar i Baltasar fossin romanesos haurien fet el que cal fer amb tota la gent que fa el cutre penjant aquest trasto “made in Taiwan” al balcó de casa seva: robar-los el maleït ninotet. Tot i que particularment prefereixo una solució més “made in Irak”; a tots els que han penjat el pare Noël els haurien de condemnar a la forca. A grans problemes, grans solucions.
La punyetera imatge d’aquest Nadal és l’escampall de pares Noël que han aparegut als balcons de mitja Catalunya. Si jo fos rei mag esclafaria al competidor cada vegada que entrés als balcons per deixar regals. Però el 7 de gener al matí els veïns encara tenien el puto-pare Noël al balcó i pels crits que fotia la seva nena diria que els Reis no havien passat de llarg. Si Melcior, Gaspar i Baltasar fossin romanesos haurien fet el que cal fer amb tota la gent que fa el cutre penjant aquest trasto “made in Taiwan” al balcó de casa seva: robar-los el maleït ninotet. Tot i que particularment prefereixo una solució més “made in Irak”; a tots els que han penjat el pare Noël els haurien de condemnar a la forca. A grans problemes, grans solucions.
dimarts, 9 de gener del 2007
Si això és periodisme...
Si això és periodisme jo soc Ronaldinho. El zàping pot ser dolent per la salut i ahir ho vaig comprovar. Ja anava a dormir quan el dit polze va passar pel número 6 de la meva tele (on hi ha Antena3). Hi feien el que segons la web del propi programa és “la revista de actualidad semanal y entretenimiento” altrament dit: “7 días, 7 noches”, un programa que més que una revista és un pur i simple pamflet.
Ahir emetien el meravellós, sorprenent i espatarrant reportatge titulat: “Así era Carlos, víctima de ETA”. Vagi per davant que condemno l’atemptat amb la mateixa fermesa que ho fa Rajoy i reclamo diàleg amb la mateixa contundència que el demana Otegi. Dit això, el reportatge signat per Mariló Hoyos com enviada especial a l’Ecuador era un cúmul de demagògia i despropòsits. Tot eren imatges tristes i “oh, pobrets com pateixen”. Doncs sí, ho feien, però no més ni menys que qualsevol altra víctima el terrorisme, ni més ni menys que els 5 equatorians que van morir la nit següent de l’atemptat per culpa de la violència que hi ha als carrers de al ciutat de Guayaquil. Ningú n’ha dit res. Tampoc han tingut reportatges com aquest les gairebé 200 víctimes del terrorisme etarra. Per què aquest sí? Per demagògia, per sentimentalisme, per carnassa i per audiència. A més, van reblar el reportatge amb una última entrevista a la mare d’una víctima dels atemptats de l’11-M, com dient que allò també va ser culpa l’ETA i també per si algú encara pensava que allò era periodisme d’investigació i no un excel·lent exercici de merda informativa.
I per si no n’hi hagués prou, després de dir-nos que pobrets els equatorians que venen a guanyar-se les garrofes a l’estat espanyol van emetre un reportatge amb càmera oculta on mostraven com roben els nens romanesos al centre de Madrid. El missatge que va transmetre ahir “7 días, 7 noches” va ser: equatorians sí, romanesos no. El missatge que em va quedar a mi és que si algun dia imposem el carnet per punts del periodisme, ahir la Teresa Viejo i el seu equip van perdre els 12 punts.
Aquí us deixo una imatge de la Viejo rient que, per cert, és el que fa durant tot el programa: riure i fer veure que s’ho passa bé veient com pateixen els equatorians i com roben els romanesos.
Ahir emetien el meravellós, sorprenent i espatarrant reportatge titulat: “Así era Carlos, víctima de ETA”. Vagi per davant que condemno l’atemptat amb la mateixa fermesa que ho fa Rajoy i reclamo diàleg amb la mateixa contundència que el demana Otegi. Dit això, el reportatge signat per Mariló Hoyos com enviada especial a l’Ecuador era un cúmul de demagògia i despropòsits. Tot eren imatges tristes i “oh, pobrets com pateixen”. Doncs sí, ho feien, però no més ni menys que qualsevol altra víctima el terrorisme, ni més ni menys que els 5 equatorians que van morir la nit següent de l’atemptat per culpa de la violència que hi ha als carrers de al ciutat de Guayaquil. Ningú n’ha dit res. Tampoc han tingut reportatges com aquest les gairebé 200 víctimes del terrorisme etarra. Per què aquest sí? Per demagògia, per sentimentalisme, per carnassa i per audiència. A més, van reblar el reportatge amb una última entrevista a la mare d’una víctima dels atemptats de l’11-M, com dient que allò també va ser culpa l’ETA i també per si algú encara pensava que allò era periodisme d’investigació i no un excel·lent exercici de merda informativa.
I per si no n’hi hagués prou, després de dir-nos que pobrets els equatorians que venen a guanyar-se les garrofes a l’estat espanyol van emetre un reportatge amb càmera oculta on mostraven com roben els nens romanesos al centre de Madrid. El missatge que va transmetre ahir “7 días, 7 noches” va ser: equatorians sí, romanesos no. El missatge que em va quedar a mi és que si algun dia imposem el carnet per punts del periodisme, ahir la Teresa Viejo i el seu equip van perdre els 12 punts.
Aquí us deixo una imatge de la Viejo rient que, per cert, és el que fa durant tot el programa: riure i fer veure que s’ho passa bé veient com pateixen els equatorians i com roben els romanesos.
dilluns, 8 de gener del 2007
Rebaixes
Avui han començat les rebaixes però no a tot arreu. Al Corte-Inglés continuen les corredisses, les empentes i els insults per aconseguir uns texans 3 euros més barats que divendres, però als bars i restaurants l’efecte ha estat el contrari.A Can Ventura, on anem cada dia a fer el cafè abans del programa de ràdio, el tallat és 5 cèntims més car. També ha pujat el preu el senyor del cafè dels matins (és tan sec que no sé ni com es diu) i també ho ha fet l'amo del bar-cutre que hi ha al davant on alguna vegada hi hem fet una reunió improvisada. Si faig cinc cafès a la setmana acabo pagant 25 cèntims més que l’any passat. Això és un 1 euro al mes o 12 euros l’any. Per tant, aquest any el cafè ens costarà 2.000 peles més que l’any passat. Per sort a la màquina de la ràdio continua valent el mateix (40 cèntims) però també continua sent igual de dolent. Visca les rebaixes!
dijous, 4 de gener del 2007
La plaga del cap d'any 2
La moda dels SMS és com el Prestige, que va començar com un filet de plastilina i va acabar empantanegant tota la costa gallega. Aquí va la segona part del recull. Per la segona part n'he reservat algun de bèstia.
JUGANT AMB L'IDIOMA Aquí n'hi h posat dos. El que sabia que tard o d'hora arribaria: "Bon any catalans! Em fa goch an al dia d avui dunarvus la meva nadala via movil. Dasicharus pau, prusperidat, alegria i molta yoya. Al vostra prasiden, el Montilla". Gràcies David. I un de més original de la Núria: "Gon any gnou! Egstic plagtican per acabagme el gaim...;)". Òbviament el va enviar a mitja tarda del dia 31.
EL NOSTÀLGIC... El Manel va passar el Cap d'Any al llit. Potser va ser culpa del seu SMS que depèn a qui li enviïs enlloc de ser conya és realitat. Deia així: "Que la bendición de Dios descienda sobre todos vosotros y que el Señor ilumine a un militar de alta graduación que dé un golpe de estado y nos libre de rusos, rumanos, moros, maricones, lesbianas, gitanos, zapateros y gente de mal vivir y vuelva nuesta gloriosa España a ser lo que era. Os deseo feliz año nuevo desde el cielo: Francisco Franco".
...I EL BÈSTIA "Felicitar el Nadal i l'any nou per sms costa el mateix que apadrinar un nen marroquí. Per això et desitjo un bon Nadal i un feliç 2007". Aquest bèstia era el Jordi, no diré el cognom però sí que us explicaré que és de Sant Hilari Sacalm.
JUGANT AMB L'IDIOMA Aquí n'hi h posat dos. El que sabia que tard o d'hora arribaria: "Bon any catalans! Em fa goch an al dia d avui dunarvus la meva nadala via movil. Dasicharus pau, prusperidat, alegria i molta yoya. Al vostra prasiden, el Montilla". Gràcies David. I un de més original de la Núria: "Gon any gnou! Egstic plagtican per acabagme el gaim...;)". Òbviament el va enviar a mitja tarda del dia 31.
EL NOSTÀLGIC... El Manel va passar el Cap d'Any al llit. Potser va ser culpa del seu SMS que depèn a qui li enviïs enlloc de ser conya és realitat. Deia així: "Que la bendición de Dios descienda sobre todos vosotros y que el Señor ilumine a un militar de alta graduación que dé un golpe de estado y nos libre de rusos, rumanos, moros, maricones, lesbianas, gitanos, zapateros y gente de mal vivir y vuelva nuesta gloriosa España a ser lo que era. Os deseo feliz año nuevo desde el cielo: Francisco Franco".
...I EL BÈSTIA "Felicitar el Nadal i l'any nou per sms costa el mateix que apadrinar un nen marroquí. Per això et desitjo un bon Nadal i un feliç 2007". Aquest bèstia era el Jordi, no diré el cognom però sí que us explicaré que és de Sant Hilari Sacalm.
dimecres, 3 de gener del 2007
La plaga del cap d'any 1
La cançó dels Police "Message in a bottle" encara m'agrada però ha quedat més desfasada que el pentinat d'Iñaki Anasagasti. Ara els missatges ja no s'envien en una botella: o tens mòbil o no ets ningú en el món dels missatges (fins i tot els personatges de Lost ho van poder comprovar). Els SMS s'han convertit en la plaga del cap d'any. I aquí va un petit recull d'alguns dels que he rebut.
Aquest és d'un casteller vendrellenc, el Josep, que no abandona la seva passió ni per Cap d'Any. Deia: "Feliç 2007! Salut, diners, sexe, castells i felicitat".
Un dels meus preferits, d'una gran persona que espero que algun dia pugui considerar-lo gran amic. Recuperant l'odiós anunci televisiu en Quim deia: "No t'adaptis al 2007, sigues 2007 my friend. Feliç any nou!".
Un altre membre de la nostra calanya, és a dir, un altre guionista m'enviava el següent: "Bon 007, un any amb llicència per ser feliç. T'ho desitja de tot cor..." i aquí deia el cognom, el nom (que és Albert) i altra vegada el cognom.
El gran clàssic d'aquest fi de 2006 ha estat: "Hola, sóc Saddam ¿Què fas per Cap d'Any? És que m'he quedat penjat". Com que és el que més ha corregut el mèrit li atorgo al primer que me'l va enviar ( sempre a la última) el gran Òscar de la república independent de l'Eixample.
I un que em va fer gràcia. El Nacho és un tio alegre (sempre riu) i el seu missatge era prou eloqüent: "Alegria y buen año pero sobre todo alegria". Tota una declaració d'intencions.
Aquest és d'un casteller vendrellenc, el Josep, que no abandona la seva passió ni per Cap d'Any. Deia: "Feliç 2007! Salut, diners, sexe, castells i felicitat".
Un dels meus preferits, d'una gran persona que espero que algun dia pugui considerar-lo gran amic. Recuperant l'odiós anunci televisiu en Quim deia: "No t'adaptis al 2007, sigues 2007 my friend. Feliç any nou!".
Un altre membre de la nostra calanya, és a dir, un altre guionista m'enviava el següent: "Bon 007, un any amb llicència per ser feliç. T'ho desitja de tot cor..." i aquí deia el cognom, el nom (que és Albert) i altra vegada el cognom.
El gran clàssic d'aquest fi de 2006 ha estat: "Hola, sóc Saddam ¿Què fas per Cap d'Any? És que m'he quedat penjat". Com que és el que més ha corregut el mèrit li atorgo al primer que me'l va enviar ( sempre a la última) el gran Òscar de la república independent de l'Eixample.
I un que em va fer gràcia. El Nacho és un tio alegre (sempre riu) i el seu missatge era prou eloqüent: "Alegria y buen año pero sobre todo alegria". Tota una declaració d'intencions.
divendres, 29 de desembre del 2006
Anuni Ibèric
Em treu de polleguera l’últim anunci d’Ibèria. Quins collons que tenen! La primera vegada que el vaig veure em va fer la sensació que era un anunci de Pallassos Sense Fronteres (www.clowns.org) perquè hi surten tot de nens del tercer món somrients amb el seu nas de pallasso. Però quan al final veus que és un anunci d’Ibèria només puc dir que la demagògia feta anunci televisiu és això.
Si es retiren els anuncis de Burger King on et venen una hamburguesa de no se quants milers de calories (però ningú hi suma les calories de les patates, el ketchup i la Coca-Cola que l’acompanyen) perquè fomenta que mengem sense mesura (i també fomenta el masclisme troglodita quan diu: “come como un hombre” però d’això tampoc ningú en diu res). Doncs si es prohibeixen els anuncis d’hamburgueses XXL ¿per què no es fa el mateix amb anuncis on la demagògia sigui també talla XXL? Ja fa temps que vaig decidir no volar amb Ibèria (quin nom més encertat); una companyia que vol fer del centre de la Península Ibèrica el seu únic punt de negoci. Podriu-vos en la vostra demagògia: www.youtube.com/watch?v=d61K5QRI6X4
Si es retiren els anuncis de Burger King on et venen una hamburguesa de no se quants milers de calories (però ningú hi suma les calories de les patates, el ketchup i la Coca-Cola que l’acompanyen) perquè fomenta que mengem sense mesura (i també fomenta el masclisme troglodita quan diu: “come como un hombre” però d’això tampoc ningú en diu res). Doncs si es prohibeixen els anuncis d’hamburgueses XXL ¿per què no es fa el mateix amb anuncis on la demagògia sigui també talla XXL? Ja fa temps que vaig decidir no volar amb Ibèria (quin nom més encertat); una companyia que vol fer del centre de la Península Ibèrica el seu únic punt de negoci. Podriu-vos en la vostra demagògia: www.youtube.com/watch?v=d61K5QRI6X4
dimarts, 26 de desembre del 2006
No canten els galls
Fart i tip després del dinar de Nadal i anant al lavabo per “fer puesto” als canelons, aquest matí m’he adonat que el 26 de desembre no canten els galls. No els sento. Si sou de la gran ciutat no els heu sentit en tot l’any, però si sou de poble us preguntareu: ¿Què els passa? ¿Per què no canten? Penseu un minut en la taula d’ahir i en els canelons d’avui. (...) Ja ho heu descobert, ¿oi? Els galls avui no canten perquè ahir ens els vam cruspir. Són a la teva panxa, a la meva, a la de la teva àvia i a la d’aquell cunyat que ahir es va passar amb el whisky. Deu ser per això que als galls no els agrada el Nadal. Potser en la meva anterior vida era un gall i en aquesta m’han canviat de galliner.
divendres, 15 de desembre del 2006
País petit
Lluís Llach cantava: "el meu país és tan petit". Sí, Lluís, ho és. I encara que sembli una contradicció també és petita la Gran Bretanya o almenys així ho proclamen Matt Lucas i David Williams a la BBC amb el seu immens programa tituat "Little Britain".Després de veure la qualitat, la irreverència, el sarcasme i la mala bava del seus gags penses: es podria fer un Little Britain a la catalana? Malauradament, encara no estem preparats. Merda! Lluís, tenies raó, som un país petit i des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí. Si és així hauríem de fixar-nos en aquests dos paios perquè les seves bajanades són de l'alçada d'un campanar.
http://www.bbc.co.uk/comedy/littlebritain
dimecres, 13 de desembre del 2006
Per una punyetera cançó!
Sí, la música és una de les meves passions i mentre intento que la meva panxa s'aprimi també procuro que la meva discoteca engreixi amb petites joies. Ja tenia el disc (puag!) de la peli Rock&Cat i ara m'han regalat el DVD (sort d'això). Després de veure'l (abans de fer-ho uns aconsello altres opcions com consultar la cartellera del cinema, trucar a un amic, interessar-vos per la salut de la vostra àvia o mirar a la vostra parella als ulls com dient... "¿què? ¿ens hi posem?"). En tot cas, si tot us falla com em va passar a mi ahir poseu el DVD i pitgeu el play. Podeu empassar-vos tota la peli o anar al gran moment. L'actuació d'Adrià Puntí. Excel·lent versió amb l'Adrià al piano del tema "Ull per ull". Hi ha cançons que justifiquen un disc.
De vegades val la pena perdre una hora i mitja per una punyetera cançó. T'avorreixes 90 minuts però la recompensa són 3'17'' de luxe.
De vegades val la pena perdre una hora i mitja per una punyetera cançó. T'avorreixes 90 minuts però la recompensa són 3'17'' de luxe.
dimarts, 12 de desembre del 2006
Semblem imbècils
La néta del dictador Francisco Franco, Carmen Martínez Bordiu, cobra 42.000 euros per aparició al "Mira quién baila" de TVE. L'han fotuda fora just al penúltim programa... quina casualitat! Només queda la gala final on hi seran tots els participants. I ella i els seus 42.000 euros no hi faltaran. Quina barra!
Fins al moment la "ballarina" porta 8 gales i, com dirien les hostesses de l'1,2,3 calculadora en mà: podem assegurar que la néta del dictador espanyol que va provocar un cop d'estat i una Guerra Civil s'ha embutxacat a costa de les arques suposadament democràtiques d'aquest país un total de 336.000 euros (per als que encara pensem en peles vindrien a ser 56 milions de les antigues pessetes). ¿Us imagineu la filla de Pinochet fent saltirons a la televisió pública xilena? Sincerament: jo no.
Per si la vostra ment és més perversa que la meva us deixo aquesta foto de la filla del dictador Pinochet perquè penseu com quedaria amb trajo blau de la Bordiu. ADVERTÈNCIA: No hi penseu massa o tindreu malsons.
Fins al moment la "ballarina" porta 8 gales i, com dirien les hostesses de l'1,2,3 calculadora en mà: podem assegurar que la néta del dictador espanyol que va provocar un cop d'estat i una Guerra Civil s'ha embutxacat a costa de les arques suposadament democràtiques d'aquest país un total de 336.000 euros (per als que encara pensem en peles vindrien a ser 56 milions de les antigues pessetes). ¿Us imagineu la filla de Pinochet fent saltirons a la televisió pública xilena? Sincerament: jo no.
Per si la vostra ment és més perversa que la meva us deixo aquesta foto de la filla del dictador Pinochet perquè penseu com quedaria amb trajo blau de la Bordiu. ADVERTÈNCIA: No hi penseu massa o tindreu malsons.
¿Què vol dir exdictador?
¿Què vol dir exdictador? Un paio a qui li atribueixen 3.000 morts (d'acord que la justícia no ha dictat sentència però, ¿algú dubta que aquest tal Pinochet va ser un cabró de tres parells de collons?). Dir-li exdictador a aquest energumen és fer un flac favor a la memòria històrica. Exmandatari, sí perquè ja no manava però exdictador de cap de les maneres. ¿Qui era Franco? Un dictador. I punt. Perquè, si a Pinochet i a Franco els diem exdictadors, a Gilberto Antonio Chamba, altrament conegut com "el monstre de Machala" l'hauríem de qualificar d'exassassí perquè ja fa dies que ni viola ni mata ningú.
dimecres, 6 de desembre del 2006
Puta Renfe
¿Quantes vegades els usuaris de Renfe hem pensat i, fins i tot, verbalitzat l'expressió del títol d'aquest post? Moltes, ¿oi? Sobren les paraules per referir-nos al funcionament del transport públic d'aquest país. Mentre els pixapins de Barcelona us heu dedicat a pintar la vostra ciutat de color verd perquè ens sigui impossible venir-hi en cotxe si no guanyem tants calés com en Ronaldinho, ningú ha fet res per millorar el transport públic. ¡Visca la previsió!
Al suro de la feina hi tinc aquest petit recull de notícies que us serveixo al costat d'un parquímetre de la zona verda... com aquell qui no vol la cosa.
Al suro de la feina hi tinc aquest petit recull de notícies que us serveixo al costat d'un parquímetre de la zona verda... com aquell qui no vol la cosa.
dilluns, 27 de novembre del 2006
Estic al dia de Lost!
L'últim capítol emès el 3x06 ja forma part del meu background inútil de seguiment de sèries amb devoció. Haurem d'esperar fins al febrer per saber si Jack té tants pebrots com sembla i si el meu estimat Locke fa alguna cosa per ajudar-nos a saber què carai està passant a l'illa. Com dirien als vídeos de la Dharma: "fins al febrer... namasté"
Adéu, ampli.
Els versos que Josep Carner va dedicar a la vila del Vendrell els estic rescrivint per al meu ampli. Aquest meravellós Fender Pro 185 aviat deixarà d'ocupar un espai a casa meva i un lloc a les orelles dels veïns. Li volia posar un cartell de "em venen" com si fos un dels poca-soltes sense imaginació que han descobert l'opció de full apaïsat amb el Word i saben fer cartells amb Arial Bold a cos 100. Però no. Jo no sóc així... encara."Em venc l'ampli". És una decisió xunga però algun dia l'havia de prendre. Fa temps que "lo nostro" no funciona per culpa d'una tercera persona que viu més enllà del Pladur. I com que ell no em deia res, he pres la iniciativa. Si algú el vol ja ho sap. Busco pares adoptius amb bones referències. Ell es porta bé. Adéu, ampli!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)