Els polítics canten

Això i algun que altre vídeo més aquesta nit a l'APM? de TV3 (21.45h).

El nou periodisme

La professió fa por. El circ de la tele està absorbint el periodisme i ens estem convertint en mones d’aquesta fira ambulant. Així, per exemple, hem intentat mesclar la telerealiat (dels reality) amb el reporterisme. I el resultats són productes com “21 días” o “Callejeros”; del que s’ha dit que és el “30 minuts” del segle XXI: puaj! Una cosa és un reportatge de mitja hora ben fet i documentat i una altra passejar-se per barris de barraques amb una càmera a la mà.

El més “nou” es diu “21 días” on la presentadora es creu en el dret de parlar d’anorèxia en primera persona per haver estat 21 dies sense menjar. Jo crec que això és més un reality show que un exercici professional d’una carrera universitària de grau. Estar 21 sense menjar és una burrada i, en tot cas, una operació biquini en plan dràstic. Però no ho considero ni anorèxia ni periodisme; en tot cas seria una mena de periodisme anorèxic, és a dir, malalt i malaltís. Tampoc ho és passar-se 21 dies fumant porros encara que això sembli “guai” i a més a et reporti audiència (la noia que fumava porros va aconseguir un 18,3% de share amb el seu “experiment”). Què serà el següent? S’admeten propostes. Jo la voldria veure 21 dies bevent només pippermint.

Què és un spoiler?

Spoiler és dir que Sayid Jarrah mata a Benjamin Linus al final del capítol 10 de la cinquena temporada de Lost a algú que segueix la sèrie i no ha arribat a aquest punt.

Final de setmana feliç

N'Oliver ja torna a ser aquí amb el seu "Bombón mallorquín"; un refrescant gelat a ses illes i ara, també, un nou llibre/disc d'aquest personatge que a alguns ens agrada tant i que altres detesten. Tant se val. Escoltar el nou senzill del Juanmi (així em va dir que li deien els coneguts) és sempre un final feliç per una setmana dura.

A més a més, el vídeo és collonut.

Horari

Si surto de casa quan el sol treu el nas i quan torno ja es pon, és evident, que faig horari solar.

En Monty és aquí

Aquí va l’anunci en primícia de l’èxit de vendes d’aquest Sant Jordi: “On és Monty?”. Un vídeo que podreu veure dins l’APM? d’aquesta nit (TV3 – 21:45h).

On és Monty?

Ja deveu haver notat que el president no és una persona que es prodigui gaire. Li costa fer-se veure. Per això aquest Sant Jordi sortirà a la venda el llibre: “On és Monty?”. De moment n’he aconseguit la portada. Demà al matí, en primícia, l’anunci.

Budistes de la informació.

Els que escoltem Catalunya Informació de matinada som budistes de la informació perquè la repetició constant, cada mitja hora, dels mateixos textos es converteixen, a altes hores de la matinada, en un mantra informatiu.

Atacant el dret d'informació

Així ni ens faran callar...


...ni perdre el somriure.

Club de fans de John Boy

Bones notícies en l’àmbit musicals pels que ens agrada la música que fan en Santi Balmes i companyia, és a dir, Love of lesbian. Els LOL tenen nou disc titulat: “1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)”. El primer senzill porta per títol “Club de fans de John Boy” i el videoclip és així. De moment he tingut poc temps per escoltar-lo amb deteniment. El single m’agrada i, a més a més, han penjat totes les cançons al myspace. Així que ja ho sabeu. Salut i bona música!

Somiant despert

“Escriure ficció és com somiar despert.
Amb l’avantatge que pots reprendre el somni dia rere dia”.
Haruki Murakami, aquesta setmana a Barcelona.

Sing Star

Vídeo en primícia pels blocaires que passeu per aquí.
Això es veurà aquesta nit a l'APM? de TV3 (21:45h).



Reconeixeu la veu del cantant?

Españoles, Fichados ha muerto

Ja sé que ningú no el troba a faltar perquè pocs eren els que el veien (eus ací el problema). Però un dimarts qualsevol un directiu de televisió es va posar el trajo d’Arias Navarro i va pronunciar la frase que encapçala aquest post. Avui celebrem l’efemèride: fa un mes que el programa va morir. Els mateixos que el van decapitar pel camí ja han deixat més víctimes. I els mateixos decapitats ja estem en projectes nous. That’s entertaintment. Així és el circ de la tele.

The daily show

Interssant article d'Enric González a El País d'aquest dilluns. Us en faig un estracte:

ENTREVISTA

Señoras y señores, buenas noticias: el periodismo televisivo está muy vivo. La semana pasada, sin ir más lejos, alcanzó una de sus cumbres. Ahora, las malas noticias: ese periodismo del que hablamos no lo hizo un periodista, sino un cómico; el tema era, precisamente, el pésimo nivel del periodismo televisivo; y, para rematar, va a ser difícil que ustedes puedan contemplar la cumbre profesional a la que me refiero, porque Viacom ha prohibido que el programa en cuestión se reproduzca en YouTube. A falta de evidencias, tendrán que creerme.

Algunos de ustedes estarán familiarizados con The Daily Show, el programa informativo-humorístico que presenta Jon Stewart en Comedy Channel. Habrá quien sepa que Stewart, cómico de profesión, es considerado uno de los informadores más fiables por los estadounidenses menores de 35 años. La semana pasada, Stewart dedicó The Daily Show a repasar los desmanes de CNBC, mítico canal de información bursátil, emblema de todos los delirios de Wall Street, y acabó centrándose en Jim Cramer, el más popular analista de CNBC. Cramer fue uno de los muchos economistas reconvertidos al periodismo que proclamaron que Wall Street seguiría subiendo eternamente, y lo mantuvieron hasta el momento mismo del colapso. De lunes a miércoles, Stewart destrozó metódicamente a Cramer y CNBC. Y el jueves, en un gesto valiente, el periodista-analista Jim Cramer compareció en The Daily Show para ser entrevistado. Jon Stewart hizo la entrevista que los periodistas sueñan toda su vida. Fue algo terrible, una carnicería. A Cramer se le escaparon las lágrimas. Y, sin embargo, la conversación mantuvo un tono de respeto mutuo. Ni un grito, ni una mala palabra, ni una descalificación. Fue algo duro de ver, pero fue edificante, digno, informativo. En España, tenemos La Noria. El sábado apareció, por cuarta vez, creo, Violeta Santander. Si lo vieron, ánimo: con el tiempo lograrán olvidarlo.

Només dues observacions. El vídeo sí que es pot veure. Potser no al tòtem dels vídeos d’avui en dia que és Youtube però només cal posar-hi dos dits de front i entrar al web oficial de The Daily Show per trobar-lo. I segona apreciació: el periodisme està en crisi, sí, però no ens hem de lamentar perquè qui faci periodisme sigui un còmic. L’humor també serveix per explicar coses... com el periodisme, oi?

'Al cafè de l'amic Joan'

Només s'encomana la musiqueta.

Arigató i bon profit.

M'han portat una remesa de menjar arribat directament de Tòquio (visca la gent que em coneix!). La majoria de coses no sé ni què son i, és clar, la llista d'ingredients escrita en idioma autòcton no ajuda gaire. El que tinc més clar és la segona fotografia. És el que sembla: una mena de galetes de gamba. Arigató i bon profit!

Perdut sense Lost

Aquesta setmana Lost descansa. No hi ha capítol nou. Ens quedem amb les ganes de saber més coses de l’illa més intrigant de la història de la televisió. Amb tot, la setmana que Lost reposa no deixo de trobar-ne referències a la televisió. La més inquietant és aquesta cortineta de Cuatro copiada/inspirada en els crèdits inicials de la sèrie.



La segona referència –aquesta vegada divertida– l’he trobada a Telecinco. Concretament a Aída on han fet que al personatge de Mauricio li toqui la loteria. ¿Us imagineu a quins números jugava?



Namaste.

Parint

Estic parint uns guionets per a un pilot de televisió i el part està sent difícil però molt divertit. De vegades em trobo amb gent que em pregunta: d’on treus les idees? O una altra versió de la pregunta que és: com se t’acut tot això? Si llegíssiu el que escric amb els meus ulls no ho trobaríeu tan bo. De fet, sovint penso que el que faig ho podria fer qualsevol persona que hagués parat atenció el dia que a pàrvuls li van ensenyar a escriure i no li fes res aplicar les normes d’ortografia i puntuació que li van ensenyar a l’escola. La resta és fàcil.

Una altra manera de respondre és buscar l’origen d’algunes sèries que estan triomfant. Així, dins la secció “articles robats” avui li ha tocat a l’Hernán Casciari i el seu bloc Espoiler dins del diari El País.

He copiat i traduït alguns fragments d’un dels seus últims posts.

En televisió, com en molts àmbits, l’origen d’una idea és moltes vegades arbitrari, fortuït i, en qualsevol cas, un gran misteri. De vegades no entenem com una determinada idea es va convertir en un pilot, amb tot l’esforç que això implica.

Alguns exemples exitosos com Lost pertanyen al gènere de la proveta fabricada en un laboratori perdut de la cadena ABC. El seu orgien és a la pel·lícula Cast Away (El nàufrag), protagonitzada per Tom Hanks.

Al guió del primer pilot els personatges estaven més perduts que ara: cuinaven cocos, prenien el sol i no anaven enlloc. Fins que J.J.Abrams es va sumar al projecte i va aportar-hi un grapat de preguntes clau: ¿I si la illa fos un personatge més de la història? Etc.

En un altre extrem hi ha les muses. És el cas d’Anthony E. Zuiker, a qui se li va acudir la història de CSI després d’una llarga i esgotadora jornada de treball a l’Hotel Mirage de Las Vegads on era conductor d’un trenet per a turistes. Assegut al sofà de casa, amb una cervesa a la mà, Anthony mirava amb la seva dona un documental del Discovery Channel sobre les noves tècniques d’investigació científica que feia servir la policia. “Quina bona idea per una sèrie”, va dir. Avui CSI és una franquícia d’èxit mundial.

Un dels exemples més atractius és el de l’origen de Seinfeld. La idea d’aquesta sitcom va sorgir de les xerrades que Jerry Seinfeld i Larry David mantenien cada dia. En un moment de la conversa es van adonar que d’aquestes converses sobre “no res” podien ser l’origen d’una comèdia. I així va ser com del no res absolt i de l’absurd quotidià en va sortir la millor sitcom que –per a molts– ha produït la televisió nord-americana en tota la seva història.

Inspirades per les muses o dissenyades per experts, ningú dubta que les idees són els producte més preuat a la televisió. Ara, que una idea arribi a convertir-se en una sèrie i que, a més a més, funcioni, això ja és una altra cosa.

Tornem en 2 minuts

Ah, les pauses publicitàries! De vegades curtes, de vegades eternament llargues. Què feu durant la publicitat? Simplement feu zàping? Aprofiteu per anar al lavabo? Teniu temps de preparar el sopar? Heu arribat a escriure les vostres memòries en una pausa de CSI?

Hi ha moltes maneres d’aprofitar la pausa per a la publicitat per distreure’ns. Però no només nosaltres. Els presentadors també ho fan. Atenció a aquest vídeo d’un canal de Chicago on els presentadors han creat una coreografia durant la pausa. I tant formals que semblen quan estan en directe!



Us imagineu que, mentre nosaltres veiem l’anunci d’encomana el català (que s’enganxa com una mala cosa), en Pellicer i la Raquel Sans fan manetes?

Reformes de gorra

El bloc està de reformes. Els que fa temps que aneu traient el nas per aquí (deixant rastre a través dels comentaris o no) ja sabeu que de tant en tant li faig una rentada de cara al bloc. És un estímul per continuar escrivint ja que massa temps amb el mateix format m’avorreix i em provoca desídia. Aquesta vegada, a més, coincideix amb una notícia terrible: he perdut la gorra que era el símbol que fins ara apareixia a la capçalera del bloc. La vaig comprar a Madrid i l’he perduda al metro de Barcelona, per tant, no us estranyi la meva tristesa ja que era una gorra “capital” en la meva col•lecció. Bromes a banda –i havent quedat clar també que el títol del post porta a engany– continuaré treballant en els “retocs” del bloc.

Preguntes perverses 01

¿Celebrant la diferència s'arriba a la igualtat?

Infiltrat

A l’APM? quan algú apareix per darrere d’un reporter en directe i saluda a càmera, crida o simplement molesta en diem un “infiltrat”. Gairebé cada dia hi ha algun infiltrat entre les imatges que ens serveixen els visionadors del programa; però feia temps que no n’hi havia un de tan bo (i quan dic bo no em refereixo a l’energumen que es cola a la connexió de la reportera de ETB sinó a les imatges en sí mateixes). Aquest és el regal pel cap de setmana:

micro-relat 02

Allò que el vent s’endugué
Ahir feia tant vent que vaig dir “fill de puta” a la Diagonal i es va emprenyar un home de Canet de Mar.

I want to ride my bicycle

Li roben la bicicleta, la recupera a través d'internet i el lladre el felicita



Iván Yarza, un traductor de 34 anys, ha recuperat la bicicleta que li van robar al barri del Raval de Barcelona al setembre. Yarza la va trobar a la venda per internet. «La venia a 30 euros, i només les peces de la bicicleta ja costen, almenys, 800 euros», explica el propietari.

Quan Yarza ja es pensava que no recuperaria mai més la bicicleta, una amiga seva el va alertar a mitjan febrer que algú pretenia vendre a través d'un portal d'internet una bicicleta que semblava la seva. I, efectivament, era aquella. Yarza va prendre nota del nom i del telèfon del venedor i es va posar en contacte amb ell per concretar un dia per veure's. Amb la denúncia a la bossa, va acudir a la cita i s'hi va trobar un noi d'uns 18 anys d'origen àrab. Quan el noi va ensenyar-li la bicicleta per tancar el negoci, Yarza li va dir que aquella bicicleta era la seva i li va mostrar la denúncia. «Li va canviar la cara, però en comptes d'espantar-se, em va donar l'enhorabona, com si no tingués res a veure amb el robatori», explica el propietari. «Et felicito per haver-la trobat», li va dir el noi, que va fer mitja volta i va desaparèixer.
Notícia extreta d'El Punt.

L'última lliçó

No, no és el títol d'un dels llibres de moda. L'última lliçó és la que ens va donar ahir Pepe Rubianes a TV3. L’emissió del seu espectacle “Rubianes solamente” va aconseguir reunir 985.000 catalans davant el televisor amb una quota de pantalla del 30%. I això, a dia d’avui, és una barbaritat.

I en aquesta última lliçó ens va mostrar que un bon text resisteix el pas del temps (em va fer riure tant com quan l’anava a veure al Club Capitol de Barcelona). I, sobretot, que fer televisió és més senzill del que molts pensen. Només cal una bona història i un bon narrador. Un bon guió i algú que l’interpreti. Punt. I així, a pèl, amb un paio sol en un escenari en una cosa tan poc televisiva com retransmetre una obra de teatre, TV3 va fer ahir un 30% de share.

Gràcies, Pepe!

Lapsus

El turisme entre Rússia i Espanya deu ser turisme sexual.

I+D

Algú sap què vol dir això? S’admeten suggerències, però fa 48 hores que vaig de bòlit per culpa d’aquestes dues lletres.

Coño, Pepe!

Gràcies per fer-me riure!