Tinc web!

Estic de mudança 2.0. Avui és el dia. Fa temps que hi treballo amb @escalivada i finalment ja tenim a punt la meva pàgina web: www.xaviersanjuan.com. Des de la web continuaré la feina que feia aquí al bloc, amb més informació complementària i, a més a més, amb el compromís d'escriure amb més assiduitat.

No se m’acut millor link entre el bloc i la web que el darrer escrit que he penjat aquí i que no és altre que el pròleg del llibre que vaig escriure narrant el meu viatge al Japó i que no està publicat.

Als que estàveu subscrits al bloc podeu fer-ho igualment al lloc web a través d'RSS i compartir enllaços per Twitter, Facebook, Del.icio.us, LaTafanera, etc. Espero que us agradi la meva nova casa.

Gràcies per la vostra confiança i ens retrobem a: www.xaviersanjuan.com

Japó en primera persona

El terratrèmol i el tsunami al Japó m'ha deixat consternat. No puc deixar de pensar-hi, de buscar informació, de seguir gent al Twitter que em posi al corrent minut a minut, de veure vídeos i llegir relats de gent que ho va viure en primera persona. Vaig ser a Japó l'any 2007. Era un viatge esperat i, de moment, el millor país que visitat mai.

D'aquella experiència en vaig escriure un llibre: "Japó en primera persona" que després de passar sense èxit per algun concurs literari resta adormit al fons d'una carpeta del disc dur del meu ordinador personal. Avui, però, m'atreveixo a treure la pols del pròleg del llibre i publicar-lo al bloc. Una confessió de com aquest país em va atrapar.


PRÒLEG
UN CATALÀ A QUI LI AGRADA EL PA AMB TOMÀQUET

Japó em va conquerir com una dona conquereix un home: per la panxa. Tot i que, com la majoria, la meva primera experiència en un restaurant de menjar japonès va ser desastrosa; massa coses noves i massa textures estranyes i, sobretot, massa inexperiència per gaudir-ho a la primera. De fet, tornant a la comparació del Japó amb les dones, el meu primer menjar japonès va ser com el primer polvo. Jo en tenia ganes però... bé, ja m’enteneu, ¿oi? Per sort, després del primer en venen més i li acabes agafant el gustillo. Doncs això.

Al Japó vaig viatjar-hi amb ganes de viure una experiència en un país que sabia, d’avantmà, que viu al revés del món. Però viatjar amb massa expectatives acaba decebent gairebé sempre. És el que jo anomeno l’efecte “me l’imaginava més gran” popularitzat pels Dagoll Dagom a la sèrie televisiva Oh, Europa. Però no va ser el cas. Vaig trobar-me més del que esperava en un país que, en el fons, és com nosaltres: viuen de cara al mar, són pencaires, paguen autopistes i els agrada l’arquitectura de Gaudí. Sí, potser són poques semblances però són suficients per sobreviure-hi amb dignitat. És cert que un català al bell mig de Tòquio se sent com un peix fora de l’aigua però si tens ganes d’endinsar-te en la seva manera d’entendre la vida ho pots fer. Són tancadament oberts o obertament tancats, per això els vaig entendre tan bé.

Aquesta és la història d’un viatge. Aquesta és també una història d’amor. D’un amor d’estiu d’aquells que potser recordes perquè mai més el tornaràs a viure. En el meu cas, però, sé que ella m’espera allí, a 14 hores de vol fent escala a París perquè l’aeroport del meu país no és com jo voldria. Japó, no canviïs que ara torno.

Web

La web està embastada.
Diu el sastre que aviat me la podré posar per sortir al carrer.

Basquet day

Avui toca bàsquet a tort i a dret. El Barça i els Lakers es juguen les garrofes de la temporada. Tots dos, si perden, estan fora. Tots dos, si guanyen, tenen una oportunitat per refer-se i buscar la glòria. Avui, doncs, toca doblet. Dos partits. Dues finals. I un grapat d’hores de bàsquet. Mentre no arriba el moment de la veritat el millor sempre és l’humor. Aquí us deixo un parell de vídeos del programa de Jimmy Kimmel per acabar amb el dilema sobre qui és el millor jugador de la NBA: LeBron o Kobe? Cap dels dos. El millor és Ricardo Reyes!!!

Reyes Vs LeBron



Reyes Vs Kobe

“Uno de los míos”

He acabat de llegir “Uno de los muertos” el primer llibre del Carles, un amic i també company de feina a BFN. Si us agraden els llibres d’acció, d’intriga o de la sovint injuriada “novel•la negra” aquí en teniu un bon exemple. La trama de la novel•la t’enganxa i et sorprèn i, a més a més, el personatge protagonista, Oscar Ripoll, té corda per a encapçalar el repartiment de més històries.

L’eix de la novel•la és un informe d’una important indústria farmacèutica. El contingut d’aquest informe es prou important com per arribar a matar. De fet, al primer capítol ja hi ha un cadàver i aquest tipus d’arguments, al més pur estil CSI on el mort arriba a la primera escena, m’encanten perquè et donen un motiu per continuar llegint. Si a això hi sumes un personatge ben construït que es troba al bell mig del sidral pel simple fet d’haver fet una entrevista de feina ja tenim un el ganxo que fa que la novel•la avanci i t’atrapi. Especial recomanació també pels amants de les bones descripcions. Jo , he de confessar que a voltes em cansen. En tot cas, un bon llibre: "Uno de los muertos" de Carlos Luria publicat per “Temas de hoy”.

Intriga, morts, periodisme, investigació, sexe... definitivament, en Carles és un dels meus.

Ah, i gràcies per la dedicatòria!

Avui

Bloc Vs Web

He rebut algun comentari al respecte de la poca actualització del bloc darrerament. No és deixadesa, ni que tingui el bloc mig abandonat... el motiu és que estic preparant la pàgina web. Així que, ben aviat, hi haurà novetats 2.0!

El regal total

Pensava que no arribaria però ja és aquí. Ja tinc a casa: “el regal total”. Vam fer llista de naixement per evitar segons què. Vam alliçonar a familiars i amics del què ens agrada i volíem. Vam demostrar que estàvem contra els estereotips comprant un cotxet de tons blaus tot i ser per a una nena. Però tot ha estat envà. Ens han fet el regal total: un ós de peluix de color rosa. Representa tot allò que no volem però, de moment, enlloc de llançar-lo al contenidor de rebuig (que llavors tindria un nom encara més escaient) el tenim exposat al menjador a la vista de tothom. Millor prendre-s’ho així: amb humor.

Premsa, ràdio, televisió... i 2.0

La Gina, la meva filla, ja ha estat notícia. Ha aparegut a tots els mitjans de comunicació possibles gràcies a molta gent que ho ha fet possible. Les primeres notícies van córrer via 2.0 a can Twitter, per can Facebook i amb mails i sms diversos que he anat rebent (gràcies a tothom per l’interès). La mateixa nit que va arribar la Gina l’amic Sergi Cutillas (una de les grans persones que hi ha al país) ho va dir per Catalunya Ràdio i en Puyal, a la transmi, es va afegir a la felicitació. Dilluns 1 de març els companys de BFN li retien aquest homenatge al final del programa que la Sònia va captar amb la seva càmera:


I divendres al Diari del Baix Penedès el Tothosap també donava la bona nova. Així que sembla que mentre a la casa reial els cal fer comunicats per anunciar que neix un infantó a mi això no em cal. Coses de la república...

La millor experiència del món

He estat uns quants dies desconnectat però estava vivint la millor experiència del món: he estat pare. La meva filla (i la seva mare) han centrat tota la meva atenció i no n’hi havia per a menys.

Els amics que ja han passat per això de ser pares m’ho havien advertit però mai els havia prestat prou atenció. De fet, no hi ha paraules per descriure el moment en que et posen la teva filla al pit i ella s’arrauleix, gemega i s’adorm. Si ho heu experimentat ja sabeu a què em refereixo. Si no us ha passat mai us ho recomano: és la millor que hi ha.

Vegueries

No seré hipòcrita i diré què en penso: les vegueries me la bufen. I la vegueria Penedès, encara més. Només demano que no m’enganyin, que no m’enredin amb una distribució territorial no constitucional i que, per més que ho neguin, només farà que hi hagi més administració pública i més divisió al país. Els uns perquè volen ser capital, els altres perquè no se senten part de la vegueria que els ha tocat i els de més enllà perquè reclamen una divisió més àmplia. I aquí és on entra la que, presumptament, hauria de ser la “meva” vegueria. La del Penedès que, de moment, és només una pre-vegueria.

Avui mateix he rebut una convocatòria per protestar contra la llei de vegueries perquè no incloïa la “meva”. Sota el lema “No Penedès = No vegueries”. Atenció al lema perquè és d’una lògica “epustuflant” (que diria en Robirosa). Només volem les vegueries si ens fan cas a nosaltres. A més a més, la manifestació es convoca a dos punts de la pre-vegueria: la plaça de la vila de Vilafranca i la plaça de la vila de Vilanova. I al Vendrell? Al Vendrell cada vegada a més gent la pre-vegueria ens la bufa perquè als pro-pre-vegueria els importa un rave la capital del Baix Penedès. Així doncs jo convocaré la meva protesta que es dirà: “No Vendrell capital Vegueria Penedès = No Vegueria Penedès = No vegueries”. Embolica que fa fort.

Un dia

Queda un dia perquè s’esdevinguin els que, sens dubte, seran els dos grans esdeveniments d’aquesta setmana. El primer és l’estrena de la sisena temporada de Lost el que vindria ser el capítol 6x01. Tot i que per internet ja corre el capítol la data escollida és dimarts 2 de febrer; curiosament (o no) la mateixa data que em van donar a la consulta del dentista perquè arribi el dia més esperat dels darrers 10 dies: el moment en que m’han de matar el nervi del queixal que em fa la guitza. Queda només un dia!

Sweet Margaret

Dissabte va ser el dia. Feia temps que amb dos amics em reunia amb una periodicitat molt inestable per fer rock. Un trio clàssic de guitarra, baix i bateria fent peces clàssiques dels Stones, Cream, Young, Reed i d’altres. Només faltava fer un pas endavant i sortir del cau.

Dissabte va ser el dia. Amb l'Enric i el David vam pujar a l'escenari i va ser genial. Ben aviat us explico tota la història del grup. De moment us deixo amb una foto de la formació amb l'aspecte que tenen el 2010.

Sweet Margaret. Gener 2010.

RAC10

Avui m’han trucat de RAC1. Aviat farà 10 anys que van començar i estan preparant diferents coses per celebrar-ho. Enhorabona! Jo hi he col•laborat un 50% de la seva vida ja que hi vaig estar 5 anys, bàsicament al Tot és possible i El món a RAC1 amb el Xavi Bosch. La trucada era perquè els expliqués una anècdota del meu pas per la ràdio. M’han enxampat amb els pixats al ventre però he fet memòria i he recordat que un dels grans moments de treballar al Món eren les cançons que cantàvem a al secció “El millor del món” amb l’Òscar Perezdolz. Eren cançons que escrivia a quarts de cinc de la matinada, al tren, camí de la ràdio i que cantàvem a quarts de nou sota la batuta del gran tècnic (i millor amic) Dani Simón. La cagàvem moltes vegades i rèiem moltes més. I només hi havia una cosa que ens feia gravar la cançó d’una tacada: Jordi Margarit. Sí, quan la seva cara seriosa apareixia a les 09:00h. en punt perquè tenia hora d’estudi reservada, empassàvem saliva (glups!) i gravàvem la cançó a la primera. Gràcies Jordi i felicitats a RAC1.

La dignitat de Catalunya

Avui és un dia històric pel periodisme del país. Avui, com diu el meu amic Fran, els diaris han trobat el seu paper. Aquest matí El Periódico de Catalunya, Avui, La Vanguardia, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa demostren que hi ha molts punts que uneixen la majoria dels catalans. I d’això avui en diem: la dignitat de Catalunya.

“Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.”

Llegeix tot l’editorial

Freddie “Muppet” Mercury

M’agraden els Queen. Molt. M’agraden els Muppets. Molt. Què passaria si els Muppets cantessin cançons de Queen? Sort que algun guionista dels Muppets té les mateixes dèries que jo i ho ha fet possible. Així és el videclip paròdia del “Bohemian Rapsody” en versió ninotaire:

Net

He quedat net. He patit una infecció estomacal i en un obrir i tancar d’esfínters va sortir tot. Potser vaig passar unes hores fotut però ara estic net. He fet un reset intern i avui torno a començar millor que mai. Jo estic content, i el senyor arròs Montsià i l’inventor del pernil dolç també. Perquè després del ctr+alt+supr intern sembla que només puguis menjar això. En tot cas: ja sóc aquí! I vinc com si hagués fotut un 100 quilos de bífidus: renovat per dins.

Álvaro Carmona

Només admiro gent que conec i enguany he conegut l’Álvaro. De seguida vam connectar i quan vaig començar a saber tot el que feia i pensava em vaig declarar fan incondicional seu. Ho sóc. I li dic. Potser massa vegades al dia però ni així s’ho creu. Doncs apa, ara ho publico al bloc. Crec, sincerament, que aquest paio arribarà lluny així que no li perdeu la pista. De moment ja l’hem fet debutar a BFN i també a El Terrat TV. Aquí us deixo els vídeos.





Però jo us recomano el seu bloc de petites coses sempre genials. Ah, i el primer que creï el seu club de fans al facebook que m’enviï una invitació que me’n faré de segudia.

És nena!

Divendres ens ho van confirmar: serà nena! Hi havia moltes maneres de difondre la notícia. Era la Fira del Vendrell, estàvem al concert dels Manel, va arribar el moment de les corrandes i vaig tirar pel dret. Per sort, un dels grans fotògrafs de la comarca, en Víctor, va canviar les fotos pel vídeo i m'ha enviat això:

Gràcies Víctor, gràcies Manel, gràcies Núria.

Nen o nena?

Avui és el dia. Avui resoldré una de les preguntes que més m’han fet i que més m’he fet en els últims mesos. Durant l’espera he rebut regals. Força regals. Però el millor de tots (sens dubte i sense desmerèixer-ne cap) és aquest dibuix del meu nebot. Senzillament: genial.