dijous, 30 d’agost del 2007

I avui toca cita

No, no he quedat amb ningú em referia a citar a una altra persona. Hi ha dies que vull expressar alguna cosa però no me'n surto perquè sóc massa barroer. Així que el millor és apropiar-te (a modus d'homenatge, està clar) de les frases d'altres. La d'avui és aquesta:

"La paciència és amarga, però els seus fruits són dolços"

Ho va dir Jean Jacques Rousseau, filòsof francès del segle XVIII. I jo li dic a ell: "ja t'ho diré, Jean Jacques, ja t'ho dire..."

dimecres, 29 d’agost del 2007

Toca vídeo

Aquest vídeo resumeix dos dels últims escrits d’aquest bloc. Si sumem “300 anys després” i “Com anar al cel... i tornar” el resultat és aquest vídeo: “No n’hi ha prou amb ser català”. S’entén, oi?

dimarts, 28 d’agost del 2007

Com anar al cel... i tornar.

Sí, m'agraden Els Pets i no em fa vergonya confessar-ho. Per una estranya raó sembla que dir que t'agrada un grup de música en català fa queco; mola més assegurar que t'agrada qualsevol grup del Sónar o del FIB. Doncs, no. Que t'agradin Els Pets hauria de ser tan normal i/o habitual com que t'agradin els Beasty Boys. Sí, què passa? I qui digui el contrari és que mai ha escoltat els discos que es fan a casa nostra amb carinyo. Apa, ja ho he dit.

Pel que fa al concert he de dir que en Gavaldà i companyia cada vegada em sorprenen més (positivament). El Lluís és un monstre escènic i un compositor de collons. El nou disc és espectacular i el concert fa honor al seu nom: "com anar al cel i tornar".

De fet, van aconseguir que acabés ballant una de les cançons que menys m'agraden d'Els Pets: "Pantalons curts i els genolls pelats". En directe en fan una versió disco-funky espectacular. Destacar també que recuperin vells temes com "Massa jove per fer-me gran" i les noves: "Parla", "Valset", "L'amant que no et toca" (l'himne dels lletjos segons ells) i "XL" que ja és un nou hit de la banda.

http://www.elspets.cat/



La foto no és meva. Ooops! L'he manllevat del bloc de la Trillo... http://www.fotolog.com/qtrilla. Mil gràcies!

dilluns, 27 d’agost del 2007

Tòquio no m'és igual

Joan Miquel Oliver afirma en una de les cançons que ha composat per Antònia Font que "Tòquio m'és igual". M'agrada molt la música del Joan Miquel i, fins i tot, m'apassiona aquesta cançó però no comparteixo l'afirmació. Tòquio, com Girona, m'enamora. Perquè us en feu una idea de com és aquesta mega-ciutat he trobat aquest vídeo al Youtube. Així és Tòquio i els seus més de 12 milions d'habitants.

300 anys després

Josep Lluís Carod-Rovira diu que ja ho té clar i que l'any 2014 el país estarà preparat per afrontar amb garanties un referèndum per a la independència. Per què el 2014 i no abans? Per què just l'any que farà 300 anys del fatídic 1714? No m'agradaria haver de commemorar una altra derrota però per fi Esquerra demostra que, a banda de manar, també l'interessa el futur d'aquest país que per a l'estat al que pertany no és ni Nació. Alguna cosa es belluga i això, per poc que sigui, és bo (serà que l'esperit d'en Xirinacs comença a moure consciències). A més a CDC ja han creat un corrent per l'autodeterminació. Doncs sincronitzem els rellotges. Queden 7 anys per a la independència.

Potser sóc massa optimista, però tal com està el pati m'agafo a un ferro roent.

dimarts, 21 d’agost del 2007

Simpsonitza't

Alguns m'heu preguntat per la foto que tinc al bloc. Sí, és una caricatura de com sóc a l'estil Simpsons. No és que ara tingui traça en això de fer caricatures, no (dibuixant sempre he estat un zero a l'esquerra) però resulta que el merxandatge de la pel·lícula dels Simpson et dóna la oportunitat d'esbrinar com series tu si fossis un personatge de la sèrie. Només has d'entrar al web: http://www.simpsonizeme.com/ i començar a jugar.



Jo hi he jugat força. De fet, us presento els meus nebots al més pur estil Lisa i Bart Simpson:


diumenge, 19 d’agost del 2007

Ja sóc aquí!

Japó val la pena... sí senyor!

He portar desenes de souvenirs, milers d'imatges i milions d'impressions que algun dia espero poder reunir en un llibre. De moment, us serveixo una de les primeres vistes que vaig tenir de la capital actual: Tòquio. Així veia el barri modern de la ciutat des de l'habitació de l'hotel. Només per això ja va valer la pena el viatge.

Avui les alegries, un altre dia us explicaré les penes: em van perdre les maletes en el transfer entre l'aeroport de BCN i el CDG de París. Un motiu més per reclamar un aeroport de primera. Avui, però, toca gaudir d'aquestes imatges.

Konichiuà, Japó!
Posted by Picasa