Dia màgic

2 anys embarcats

Avui celebrem el segon aniversari de l'Embarcada, l'Agrupació de Cultura Popular del Vendrell que vam engegar quatre txitxarel·los ara fa 24 mesos i que ha agafat una dimensió que no imaginàvem. I continuem creixent. Aquest any serem tres balls nous i ja tenim el local remodelat. Aquesta tarda l'inaugurem a partir de dos quarts de set. Hi sou tots convidats.

Pep Huguet, un gran de la ràdio

La primera persona que vaig veure quan vaig entrar a una ràdio a demanar un programa va ser ell. Era a Ràdio El Vendrell (quan encara estava al carrer Sant Magí) i la persona que em va rebre era el director de l’emissora: el senyor Josep Huguet a qui més endavant passaria a dir, senzillament, Pep. Avui en Pep es jubila i no li digueu però crec que tindrà alguna sorpresa. Com a vendrellenc trobaré a faltar els seus programes, les seves lectures del calendari del pagès, la sarsuela, les retransmissions de castells i els passejos per la seva Rambla. Però si una cosa li dec és que va ser el primer en escoltar-me i donar-me un espai a la ràdio. D’aleshores ençà ha plogut molt (aquest any no tant) però no me n’oblido. Gràcies, Pep.

Museus

Diumenge va ser el Dia Internacional dels Museus. Jo ho vaig aprofitar per visitar-ne (per la cara) un parell. I em vaig recordar d'una de les frases que tinc apuntada en algun racó d'una llibreta. L'he trobada. És de Manuel Borja-Villel, ara director del CARS i diu així: "La majoria de museus estan plantejats com a passadissos de consum, on no hi ha coneixement sinó reconeixement, i al final et compres la postal a la botiga".

Com tu

Em miro al mirall i et veig...

I no sé si és per la panxeta o perquè tots dos piquem pedra.

Una feina menys

Jo els havia enviat el currículum i estava esperançat... però crec que al final han desestimat la meva oferta. Si vols saber de què parlo, fes clic aquí.

Un anunci que és un lema

Aquesta és la campanya d'IBM al The New York Times. La frase m'encanta i a partir d'avui me l'apunto com a lema de vida.

L’eniCCMArius

Cada matí entre les 7.40h i les 7:45h l’amic Màrius Serra planteja els seus enigmes al programa d’en Bassas per començar a despertar les neurones. Avui ha preguntat: “Són la fruita seca de les bicicletes, de 7 lletres”. Aneu-hi pensant.

Fa dies però que l’eniCCMArius és per saber qui seran els nous responsables de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Ni el mateix Màrius Serra hauria estat capaç d’encertar tots els noms abans del seu nomenament oficial. Doncs bé, ja tenim “nous” jefes (ho poso entre cometes perquè alguns repeteixen en el càrrec). Finalment hem resolt l’eniCCMArius. Aquest és dels que més ha costat. Massa i tot.

El d’avui era fàcil, Màrius: “pinyons”.

Excuses per no actualitzar durant 41 dies

És que havia oblidat la contrasenya...

No tinc res a dir.

Bloc? Quin bloc?

Estava escrivint un llibre mediàtic però ningú n’ha parlat.

Em vaig adormir mirant la tele... i fins avui.

He fet servir totes les paraules que conec, així que continuar escrivint seria repetir-me.

Tenia ressaca.

Ho he deixat per dedicar-me al partit.

Vaig prometre fer un bloc en un míting al Sant Jordi i ara me n’he de desdir.

L’endocrí em va recomanar no “picar” entre hores.

Se m’han esborrat les lletres del teclat i no recordava on és la “ç”.

Estava de vaga perquè el senyor Blogger no em paga.

Vaig jurar a la Moreneta que no tornaria a escriure fins que plogués.

Sóc el doble de Ruiz Zafón i se’m va girar feina per Sant Jordi.

He estat detingut per apagar la flama olímpica.

No he estat jo, ha estat ell.

Si avui és la segona Pasqua...

Truqueu al vostre padrí i si avui fa festa reclameu-li la mona!

El futur comença avui

Han començat les obres al bloc! I mica a mica anirà trobant la seva nova imatge... perquè el bloc, com jo, és un tant cagadubtes.

Gràcies a tots pels missatges... i per la paciència!

Seré lampedusià

Primer acabaré les obres de casa i després començaré a fer obres al bloc.

Reciclar-se o morir

Fa temps que hi dono voltes però com que sóc cagadubtes no em decidia...
aquest bloc necessita reciclar-se o morir.

En sis paraules

¿Es pot descriure tota una vida en només sis paraules? Difícil, ¿oi? ¿Amb quines t'identificaries? Ernest Hemingway va escriure un conte minúscul que deia: "Rebaixa: sabates de nadó, sense estrenar." No és que aquesta frase pogués descriure la vida de Hemnigway, però sí que va inspirar Larry Smith –editor de la revista Smith– per iniciar una aventura que s’ha convertit en llibre. Aquest:



La idea ha corregut per internet i ara hi ha centenars de vides explicades en només... sis paraules. ¿Com seria la teva?

Genial Batllori

Ninots de Toni Batllori a La Vanguardia d'avui.

Seny electoral

Aquesta és la coneguda postura del seny català:



Sis catalans fotografiats ahir durant la jornada electoral mentre executen a la perfecció la postura que adopten habitualment els ciutadans d’aquest punt del planeta coneguda popularment com “la postura del seny català”. Fins i tot, el segon per la dreta, fa servir la barretina –barret típic de la zona– que aquest català fa servir de calçotets per rebaixar encara més la seva actitud nacional.

Reflexionant

(...)

Feta la democràcia, feta la trampa

El sistema electoral fa aigües. Fa temps que ho penso però cada vegada és més evident i avui algú ha posat el dit a la nafra. Ha estat El Periódico de Catalunya que ha trobat l’escletxa legal que necessitava. Des de dilluns que està prohibit per llei publicar enquestes electorals. Aquí sí, però a Andorra no. Doncs publiquem-ho a Andorra però fem-ho per internet perquè ho puguis consultar des d’aquí. La web és aquesta: www.elperiodicdandorra.net/eleccions i s’hi poden trobar informacions com aquesta:



La premsa ja ha reaccionat. A les vuit del matí a RAC1 en Jordi Basté ha dit això:

El sistema és molt fràgil i la voluntat de canvi és inexistent o molt escassa. Nomes cal gratar una mica per demostrar que la casa de ciment de la democràcia espanyola està feta de xocolata desfeta.

Primer ahir al junta electoral que decideix donar la raó als partits minoritaris i avançar un debat a set a TVE programat per la televisió pública en horari de “late night”, de Buenafuente, de Crónicas Marcianas, d’hora golfa. La decisió d’aquesta junta electoral que no té cara ni veu és donar la raó als que opinem que és molt més democràtic pensar que qualsevol partit amb representació té dret a expressar-se en un debat que polaritzar fastigosament una campanya que comença amb el PSOE i s’acaba amb el PP. O Zapatero o Rajoy sembla que et diguin; la resta són rampoines.

El sistema democràtic no funciona. I no funciona perquè avui El Periódico fa un pols a la democràcia i el que aconsegueix és que surti pols. Proposa en portada una web del Periódico d’Andorra on hi ha una enquesta electoral que legalment no puc donar per antena (…) En l’època d’internet negar una enquesta és ridícul i el sistema mereix una seriosa reflexió. No es pot tocar la Constitució. No es poden publicar enquestes. No es pot dir res a la jornada de reflexió. No es pot creure sentimentalment en un país sense que et diguin separatista. Segle XXI, potser que ens hi acabem adaptant tots plegats perquè la pudor de formol que fa és insuportable.

Jo no ho hauria dit millor.

Ràdio-enquesta

Jo treballo aquí dins:



Aquesta setmana l'enquesta no serà de votar sinó d'opinar. ¿Què escoltes a la "arradio" i per què? Responeu, si voleu, amb un comentari.

PS. Es tracta de respondre amb sinceritat no de fer la rosca. Ho dic per si decàs.

El capità de l’any

Sí, sí -que diria en Rajoy- el títol de català de l’any s’hauria de dir el “capità” de l’any. Amb els vostres vots heu demostrat que el personatge interpretat per en Pep Parés continua a la vostra memòria i continua sent la persona que més ha fet per aquest petit país que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. El 66% dels enquestats us heu decantat per una versió del Superman pactada entre Carod Rovira i Joan Herrera.

Destacar que el president Montilla se situa en segona posició amb el 25% dels vots. Això pot fer pensar que l’anomenada bossa socialista de votants que decanta les eleccions espanyoles continua activa.

Només una persona ha cregut que Magdalena Álvarez és qui més ha fet per Catalunya en els últims 12 mesos. Des del CIS volem recordar a la ministra que votar-se a un mateix és fer trampes. I per últim destaquem que ningú creu que Manuel Pizarro hagi fet res. Per tant, el 100% dels enquestats tenen raó.

Fins aquí les Conclusions Inútils del Sanjuan. Us deixo amb el crit de guerra del clar guanyador d’aquests comicis que també podria ser el subtítol de l’Estatut de Catalunya tornant de Madrid: “Els petits canvis són poderosos”.

En campanya decideixo decidir

Com a periodista, no puc estar-me de fer un parell de consideracions de la campanya electoral. Estic fart de dues coses. Primera. De la manipulació dels partits polítics del seu missatge electoral. I segona. Del victimisme dels periodistes. Anem a pams.

Si us hi fixeu, quan als informatius posen imatges de mítings dels partits grans –en el sentit dels vots que recullen– hi ha un rètol sobreimprès on hi posa “Imatges cedides pel PSOE” o “Imatges cedides pel PP”. ¿Per què passa això? Doncs perquè la manipulació que massa sovint s’imputa a la premsa, arriba d’un estadi anterior: la font de la notícia. Cap televisió pot enregistrar un míting. Cap. Són els propis partits qui tenen muntat un canal de televisió intern per realitzar l’acte i servir les imatges que els interessen, està clar, als periodistes. ¿Què fan els partits? Doncs dir sense embuts quines imatges s’han d’emetre i quines declaracions s’han de destacar. ¿Què fan els periodistes? Doncs fan de canal de difusió, no de periodistes.

Ens hem queixat, sí. Però no gaire, no fos cas. Sobretot els periodistes dels mitjans públics que, a més a més, han de complir amb els maleïts blocs electorals que manen el temps que cal dedicar a cada partit. ¿ què hem fet els periodistes? Senzillament dir que no se signaran les notícies. Minúcies. Una rabieta. Res que una Supernanny no solucioni amb dos minuts al racó de pensar. Gairebé ningú se n’adona que al final de les notícies hi manca un “Xavier Sanjuan. TV3. El Vendrell” mentre es continua fent el joc als polítics. Tenim el dret a decidir què és notícia i què no ho és, i quin temps l’hi dediquem. Coi, som professionals d’això! Però ens abaixem els pantalons. La meva solució és: com que sóc periodista i crec que el meu criteri és el que ha de prevaldre, decideixo que la campanya electoral no és notícia. Jo no informaria dels mítings. Què s’ho facin sols! Així, ningú coarta la meva llibertat informativa i ningú qüestiona la meva professionalitat. A més a més, els polítics són cada vegada més avorrits i al món cada dia hi ha milers de notícies més interessants que l’última picabaralla entre dos candidats, ¿oi?

Embarcat

Ja estic embarcat del tot. El maig del 2006 vam crear l’Agrupació de Cultura Popular l’Embarcada del Vendrell i ahir l’assemblea general, inexplicablement, va escollir un nou president.

Visca l’Embarcada!

Comença la campanya

No he estat jo

El primer dia d'Ave tot van ser flos i violes. Avui, ja ha començat a fallar. Atenció a aquesta notícia apareguda al Periódico de Catalunya:

Un AVE Barcelona-Madrid arriba 12 minuts tard

L'AVE s'ha parat a les 7.27 hores, abans de passar pel Vendrell (Baix Penedès), moment en què s'han apagat els llums, els indicadors de velocitat i la pel·lícula que en aquell moment estaven veient els passatgers, fet que ha ocasionat un cert desconcert entre els viatgers.

No he estat jo, crec.

¿Puntualitat britànica o retard històric?

Totes les ràdios, televisions i diaris electrònics han fet servir avui l’expressió “puntualitat britànica” per referir-se als horaris de sortida i arribada dels primers trens d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. Primer comentari: n’estic fart dels clixés periodístics. ¿Per què carai la puntualitat ha de ser sempre britànica? ¿No tenim més recursos? I segon: M’importa un rave la puntualitat de l’Ave –un tren només per classes benestants i privilegiats– mentre, un dia més, els trens de Rodalies i de mitjana distància han patit retards de 25 minuts. L’Ave és nou, però les rodalies són velles.

A més a més, el maleït tren arriba 16 anys després que arribés a Sevilla i 12 anys més tard de l’inici d’obres ha arribat l’Ave a Barcelona. ¿Això és puntualitat britànica o retard històric? Tu mateix.

Kosovo

Potències mundials que no han reconegut la independència de Kosovo: Xina, Rússia i Espanya. I això demostra que hem superat la transició i que vivim en un estat tan democràtic com la Xina o Rússia. Espero ansiós els cara a cara televisius entre Vladimir Zapatero i Rajoy Jintao. Un debat que ja té sintonia. Mola, ¿oi?

El català de l'any

Mentre a El Periódico de Catalunya busquen “El català de l’any”, la Maleni diu que ella és qui més ha fet per Catalunya, i Manuel Pizarro també ha defensat aquest títol com a propi... A banda de pensar que podrien anar al programa del Capdevila a TV3 (per allò de Qui els va parir!), tot plegat m’ha fet plantejar-me la següent pregunta: ¿qui ha fet més per Catalunya? Com que no ho tinc clar organitzo una nova timba... Respon l’enquesta i entre tots en traurem l’entrellat.

Ipso Facto

Val, sí, vaig tard... ¿i què? Els he descobert aquesta setmana i m’agraden. Són Facto Delafé y las Flores azules i he batejat el seu estil musical com hip-pop. Aquí us passo el videoclip de la cançó “El indio” extreta del seu segon disc titulat “La luz de la mañana”. Un plano seqüència collonut. Atenció també a les lletres. Jo em quedo amb la frase final: “es natural y es bueno, y si es bueno yo juego”.

El CIS, l’enquesta i el 4x02

Amb els resultats de l’enquesta sobre Lost el CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) treu com a principal conclusió que els visitants d’aquest bloc que perden el temps votant a l’enquesta són una colla de frikis ja que el 52% confirmen estar enganxats a Lost. Tenint en compte que, a dia d’avui, això suposa descarregar-se capítols setmana d’internet i veure’ls en VOS la cosa encara té més mèrit. A més a més, es dóna la circumstància que ningú ha dit que s’ha perdut veient Lost, la qual cosa és un petit miracle. Un 35% no segueix la sèrie i un 11% només apreciaria la sèrie si hi sortís l’Antònio (bigoti inclòs) de Poblenou.

Si ets fan de Lost però no estàs al dia... no continuïs llegint.

Com que la majoria està penjada de Lost farem un petit comentari del capítol 4x02. Aquesta setmana hem descobert qui són els nous personatges que han arribat a la illa en l’helicòpter.

Charlotte Lewis, arqueòloga. Crec que és a la illa per la Iniciativa Dharma. Miles Straume, un paio estrany que pot parlar amb els morts (ai, que la cosa es complica) ¿Què ha vingut a fer a l’illa? ¿A fer-la petar amb en Jacob? Daniel Faraday “Dan”, físic amb un cognom que pot donar moltes pistes sobre la seva funció a l’illa. Frank Lapidus, pilot. Aquest condueix i prou, ¿no? I Naomi Dorrit era la cap d’expedició però ara ja és a l’altre barri. Què faran, doncs, els que venien amb ella.

El capítol, però, té uns dos minuts final de traca i mocador amb Benjamin Linus com a protagonista total i amb una actuació d’Òscar de Hollywood. A més té una frase final que dóna un gir a la trama com els que he trobat a faltar al 4x01: “I have a man on that boat”. Genial.

I dos comentaris finals. Primer. Si tinguéssiu en Ben a punta de pistola i us digués que té respostes a les vostres preguntes: ¿què és el primer que li preguntaríeu? Segur que el fum negre no seria la vostra primera opció, ¿oi? Locke perd la xaveta durant un moment. I segon. Al capítol 4x03 coneixerem un nou integrant dels “Oceanic six”. ¿Qui serà? S’admeten apostes.

Virus

Ja el tinc. Sí, tota una vida evitant-los però ara ja el tinc dins l’ordinador. El meu PC està infectat per un troià que cap anti-virus aconsegueix eliminar. Per això, aquesta setmana més que mai, agraeixo que l’ordinador de la feina funcioni plenament i que ningú em cridi l’atenció quan miro el correu o actualitzo el bloc (potser perquè no ho saben, clar). Avui faré l’últim intent per eliminar-lo, sinó tocarà fer un “format”.

Si el capità Haddock tingués un PC enlloc de “mal llamp! diria... “malware!”

Jubilat Vs Coixet

Isabel Coixet (la directora de cinema de les ulleres de pasta) dirigirà els tres espots de la campanya del PSOE per les eleccions del 9 de març. Pot semblar una bona notícia; almenys hi ha una mínima esperança que els, normalment, horribles espots electorals potser valdran la pena cinematogràficament. Però tota l’esperança se l’ha carregada, en unt res i no res, un jubilat. Només un. Es fa dir “El jubilado de Moratalaz” i en un magnífic pla seqüència, que ni Orson Welles al principi de “Sed de mal”, ha aconseguit el millor vídeo electoral de la història. ¿Quin sentit té Isabel Coixet després d’aquest vídeo? Si el veus una vegada no podràs deixar de cantar: “Zapatero, yo votaré por ti, yo votaré por ti, yo votaré por ti...”

PC Writter 2008

Quan la informàtica perd la xaveta passen coses com aquesta. Una editorial russa ha creat un programa informàtic capaç “d’escriure” solet una novel·la. El programa en qüestió es diu PC Writer 2008 i ja té enllestida la seva primera “obra” es titula “Amor vertader”. El que fa l’ordinador es basar-se en una novel·la orginal i fer la seva. En aquest cas, diuen, ha fet servir Ana Karenina de Tolstoi com a referència. Així, en tres dies i tres nits ha tingut llest l’orginal.

Com a resposta us deixo l’inici de l’article que Màrius Serra va publicar a La Vanguardia el passat dimarts 5 de febrer. Feia així:

“Este es un artículo dedicado a quienes sienten un temor agudo y punzante ante el extendido rumor de que el libro desaparecerá. También deberían leerlo quienes creen que no morirá jamás porque es maravilloso e insustituible y todas las alternativas de lectura digtial son pamplinas. Si nada de eso le preocupa ni ha leído un libro en los últimos mesos, o tal vez años, no sé por qué narices sigue aún aquí. ¡Fuera del artículo! ¡Ya!”

Doncs això.

Contradiccions

Pepe Blanco vol tancar l’aixeta del finançament de l’estat a l’església catòlica. El que més m’ha agradat és que el número dos del PSOE ho hagi fet aquest anunci sota un faristol on s’hi podia llegir: “Motivos para creer”.

Amb aquest lema els socialistes més que mítings faran sermons i l’església els pot denunciar per intrusisme. Però, ¿en què hem de creure? ¿En les promeses del PSOE o en Déu?

Cada vegada menys perdut

Si no has vist el capítol 4x01 no ho llegeixis.

La primera impressió del capítol 4x01 és que és el pitjor inici de temporada de Lost. Estava acostumat als girs de trama al principi de temporada (l’escotilla a la segona temporada i el poble dels altres a la tercera). Clar que amb el gir que fa la trama a l’últim capítol de la tercera temporada la cosa estava complicada. Amb tot, m’ho he passat teta. El protagonista d’aquest primer capítol titulat “The beginning of the end” (frase que diu en Ben a l’últim capítol de la tercera temporada quan en Jack truca al vaixell que els ha de rescatar) és Hurley.

El principal és que sabem que de l’illa n’han sortit sis persones. Ho diu en Hurley quan el deté la policia: “I am one of the Oceanic six”. Per tant són ell, en Jack, la Kate i tres més... ¿Qui? S’admeten apostes.

A la illa han començat les desconfiances entre els que creuen que Naomi i els seus venen a rescatar-los i els que no ho tenen clar i prefereixen refugiar-se. Locke és el líder dels desconfiats i això fa que Jack li arribi a disparar... per sort la pistola no estava carregada. ¿Què t’està passant Jack?

Per cert que, anant a buscar a Jack i companyia, Hurley es perd per la selva i troba la cabana de Jacob. S’hi acosta. Mira per la finestra i a dins (si fas el friki i poses el pause) s’hi veu clarament en doctor Cristhian Shepard, el pare d’en Jack. També es veu un primer pla d’un ull que sembla del Locke però també podria ser en Mikhail.

Hurley està boig. Suposo que per tot el que ha passat en sortir de l’illa i perquè els que han escapat amaguen un secret. De fet, quan el policia que l’interroga li diu que coneixia l’Ana Lucía, Hurley diu que no en sap res. Mentida! El tornen a ingressar a un centre mental on el visiten tres persones. Un presumpte advocat de la companyia Oceanic que es diu Matthew i que veurem més perquè és un dels fitxatges de la nova temporada. En Charlie (que té pinta d’al·lucinació) però que li diu “They need you”. I en Jack, que cada vegada fa de més dolent ja que només el va a visitar per saber si ha xerrat el secret. Em quedo amb un moment de la conversa. Hurley li diu que han de tornar a la illa. Jack li diu que això no passarà mai i Hurley li contesta: “Never say never, dude”.

Fer cas

La rebel·lió és bona... però no sempre; per això aquest cap de setmana he fet cas. Sí, he fet cas a David Carabén quan deia que “si tens devoció per la música el que has de fer és agafar la guitarra i tocar”.

Dissabte va ser el dia i el “Sweet Jane” de Lou Reed va ser el primer que va sortir de la trobada amb l’Enric, l’Alberto, el David i la meva Telecaster Custom.

Sil·logisme

L’Església diu que no votem cap partit polític que hagi negociat amb ETA. És a dir, votar al PSOE és pecat. Però resulta que l’església ha participat en converses amb la banda terrorista com a intermediari. Per tant, anar a missa és pecat.

El principi del final

Avui comença la quarta temporada de LOST. Novament “la burra” farà miracles i aconseguirà portar-nos els capítols puntualment fins l’ordinador de casa. El capítol 4x01 que s’emet aquesta nit porta per títol “The beginning of the end”. De moment, i per culpa de la vaga de guionistes nordamericans, només ens han assegurat 8 setmanes d’incògnites. A partir d’aquí, possiblement, hi haurà una aturada en el camí (ja hi estem massa acostumats). Ara però ja tenim destí. Queden tres temporades i ho sabrem tot. ¿Tot? Potser hi ha massa dubtes oberts però aquest nit és el principi del final.

¿On està l'illa?
¿Existeix Jacob?
¿Qui surt de l'illa i qui no?
¿Són bons “els altres”?
¿Quina importància té el nen de la Claire?
¿Sobreviurà Sun al seu embaràs?
¿Què hi fotia el pare de Locke a l’illa?
¿Què signifiquen els números: 4-8-15-16-23-42?
¿Què són les veus que se senten a la selva?
¿I el fum negre? ¿Què carai significa?
¿Desmond veu el futur?
¿On són Michael i Walt?
¿Per què no envelleix Richard Alpert?

En definitiva: ¿Què carai és aquella illa?

I per acabar: La última frase de la tercera temporada: “We have to go back, Kate! We have to go back!”

Una nova enquesta

Fa dies que els frikis de Lost tenim marcat al calendari el 31 de gener de 2008.
¿Som gaires els enganxats a la sèrie? Comprovem-ho responent l'enquesta.

Mishima

Torno amb música. Mishima. Fa temps que m’agraden però la veritat és que el seu disc “Set tota la vida” és excel·lent. En una de les lletres del disc ja ho avisen: “qui n’ha begut en tindrà set tota la vida”. Jo n’he begut i us proposo fer-ne un traguet.



A més a més, el cantant del grup, en David Carabén, cada vegada que l’entrevisten deix anar una frase per apuntar. Jo en faig col·lecció. Aquí us en deixo un parell a veure què us semblen:

“Si tens devoció per la música el que has de fer és agafar la guitarra i tocar”

“Una cançó no la pots congelar com una pel·lícula. Si congeles una pel·lícula continua apareixent alguna cosa, en canvi una cançó la pares i es para, és una cosa que passa i només té sentit mentre la vas sentint”.

Llum

El metge m'ha donat l'alta
després d'una setmana al llit
per una faringitis aguda.
Ja veig la llum.
Ja era hora...

Febre

He quedat

Aquest cap de setmana he quedat amb ell. Sí, tinc un pla amb en Mickey Mouse; me’n vaig a EuroDisney. La meva padrina de casament (perquè jo tinc padrina de bodes) fa set anys i anem a celebrar-ho a la meca dels nens, el Caprabo dels dibuixos animats, el manantial dels ninos de peluix... Em marco dos objectius: convertir-me en un nen de set anys durant 48 hores i aconseguir l’autògraf d’en Pluto. Dilluns, quan en torni a tenir 31, us ho explico.

Perillosa música

Cada matí faig el camí a la feina amb el meu iPod a tota castanya. Rock’n’roll i música ben parida per arribar amb un somriure a la ràdio (sinó fos així, malament rai). Però una campanya de la policia australiana -penjada al bloc del Silenci- m’ha fet veure que arribar content a la feina pot ser un perill. I és que, a les antípodes del nostre món, han engegat una campanya per advertir dels risc que suposa anar pel carrer amb els auriculars posats. Un dels anuncis és aquest:



Estèticament és bo, però les mares australianes haurien de dir als seus fills que abans de creuar el carrer s’ha de mirar a dreta i esquerra, tant si portes l’iPod posat com si no.

Baeturia

El millor grup del món.

Ombres xineses...

... per donar la benvinguda al 2008!

Fotògraf: jo. Mestres d’ombres xineses: Jesús, Neus i Núria.

Gintònic

Imagineu-vos que amb data d'avui, el govern aprova un decret pel qual es prohibeix la ginebra dels gintònics només als bars de l'àrea metropolitana de Barcelona. Imagineu-vos, també, que la decisió del consell executiu ve avalada per uns estudis molt rigorosos que demostren els beneficis que la mesura tindrà per al medi ambient i per evitar accidents de trànsit i cirrosis hepàtiques. Imagineu-vos que, malgrat l'oposició frontal de tot el sector de l'oci i de la restauració, representat pel RACC (Restaurants, Antros i Clubs de Carretera), el decret entra igualment en vigor. Imagineu-vos, per tant, que arriba el dia que, quan vagis a un bar i demanis un gintònic, ja només et serveixin tònica. ¿Creieu que aquell dia els bars s'atreviran a cobrar els gintònics al mateix preu? ¿Eh que ningú no entendria que, d'un dia per l'altre, et treguin la ginebra i et mantinguin el preu?
Doncs ara mirem què passa a les autopistes de la primera corona de Barcelona. Des de l'1 de gener han deixat de ser una via ràpida: allà on abans podies circular a 120 km/h, ara la velocitat màxima és 80. El mateix 1 de gener el govern català també va revisar les tarifes dels peatges. Agafem el cas de la C-32 de Barcelona cap al Garraf. ¿Què ha fet el govern per celebrar que la C-32 és una autopista que ha perdut aquella condició de via ràpida que t'ensenyaven a les autoescoles? ¿N'ha eliminat el peatge? No. ¿N'ha rebaixat el preu proporcionalment al descens de la velocitat? Tampoc. ¿N'ha mantingut les tarifes? Ni això. Les ha apujat per sobre de l'IPC. Extracte de l’artice de l’Albert Om a l’Avui.

El CIS valora l'enquesta

Novament el centre de Conclusions Inútils del Sanjuan es posa mans a l’obra per treure l’entrellat del que heu volgut dir amb els vostres vots. Davant la manca de propòsits per aquest 2008 us vaig demanar que diguéssiu la vostra. L’enquesta ha situat “anar al gimnàs” com l’opció més votada amb un 37% dels vots i l’acudit que deia: “a propòsit... ¿de què?” no ha rebut cap sufragi. Així, d’entrada dues conclusions ràpides: em veieu gordo i poc graciós.

D’altra banda hi ha tanta gent que voldria veure’m amb les cames depilades com tocant l’ukelele. El que em fa pensar que si faig classes d’ukelele em depilaré les cames perquè així m’asseguro un seguiment massiu de la meva carrera musical com a intèrpret d’ukelele.

I una última constatació: l’ordre final dels propòsits més votats és l’orde en que estaven a l’enquesta. És a dir que cap la possibilitat que, per mandra, hagueu votat els primers propòsits i que ningú hagi arribat a llegir l’últim acudit.

Nise

L’últim balanç de l’any té un nom: Nise. Així és com s’ha de llegir el lletrot que hi ha sobre aquestes línies i que enlloc de lletrot n’hi hauriem de dir kanji. Cada desembre els japonesos escullen un kanji per resumir que ha estat per ells aquell any. La cerimònia es fa al temple de Kiyomizu, a Kyoto (un temple, per cert, allunyat del centre i on no hi arriben els tours però que és de visita ineludible). Aquest any el símbol escollit és 偽 que s'ha de llegir "nise" i que significa “fals o mentida”. Sembla que, pels japonesos, el 2007 tampoc ha estat un any de flors i violes.

Monàrquic per un dia

No crec en un sol rei i menys si té 70 anys i la jubilació és als 65...
però si enlloc d'un rei són tres no els faré un lleig.

Tot queda igual

No sé si això és l'inici del final
no sé si estic despert o estic somniant
només sé que quan provo de canviar:
tot queda igual.

Any nou... transports vells.

Nova enquesta ja a la venda

Ara que tot són anuncis i compres d’última hora és el moment d’anunciar-vos que ja és a la venda la nova enquesta d’aquest bloc de cagadubtes. M’he de fer un bon propòsit per aquest 2008. Així que vota a l’enquesta i ajuda'm a decidir.

Començar amb bon peu

A mitjanit va acabar el compte enrere del 2007; però el del retorn de Lost continua...

Compte enrere

Avui és 31 de desembre i és moment de començar el compte enrere. D'aquí un mes torna Lost. Per acabar l'any amb bon gust de boca aquí van els tràilers de la nova temporda.

Sants innocents

Sembla una innocentada però no ho és.
A Canàries el rellotge va una hora endarrerit; els bisbes, uns quants segles.

Ahir a la nit

El CIS valora l’enquesta

S’ha tancat l’enquesta sobre qui eren els personatges que protagonitzen la portada de Nadal de la revista El Jueves. La mostra, representativa de tots els territoris de parla catalana, ha comptat amb la participació de nou persones. Les CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) d’aquest estudi són les següents.

La parella més votada és Artur Mas i Duran Lleida, per tant, la política és el tema que més interessa o que més recels suscita. Un aprofundiment més gran serviria per saber qui és el que dóna i qui el que rep.

A poca distància hi ha el esports amb Ronaldinho i Joan Laporta. El CIS vol especificar que l’enquesta es va tancar abans que es jugués el Barça-Madrid que podria haver alterat aquest resultat.

La veracitat de l’enquesta es demostra en el resultat que obté la parella formada per Magdalena Álvarez i Víctor Morlán que han aconseguit un 11% dels sufragis. Un 11% de Catalunya són 770.000 persones, exactament la xifra de manifestants que van sortir al carrer per culpa de la mala gestió –entre d’altres– d’Álvarez i Morlán.

El més preocupant és que l’acudit de l’enquesta representat per el conjunt musical Pimpinela recull tantes adhesions com la crisi de les infraestructures. Conclusió final: si els Pimpinela se separen 770.000 catalans sortiran al carrer a lamentar-ho.

I Carles Santos, ¿què?

Perdem el cul –amb motiu– quan segresten “El Jueves” però passem de puntetes –ara sense motiu– quan a Carles Santos li censuren part de la seva obra exposada a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. L’exposició mutilada porta per títol “Crits de Crist al Crist de crits” i algunes de les imatges censurades són aquestes:



¿La monarquia i la religió són intocables? En democràcia no haurien de ser-ho. Llavors, ¿en quin règim vivim? No ho sé; només tinc clar que l’imperant cultura de culte al cos ha fet que estiguem permanentment de règim, però que l’únic que hem aconseguit que se’ns aprimi ha estat l’esperit crític.

La censura és censura... aquí i a la Xina Popular.

Totalment d'acord

¿Y de mí no se acuerda nadie o qué?
Suenan nombres para la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Que si Albert Sáez, que si David Madí... Cuando oí que CiU presentaba al imparcial David Madí, me dio un ataque de risa. Parecía una de esas noticias que se inventan en The Onion. Aún no me había recuperado del impacto cuando van los del PSC y presentan a la igualmente imparcial Anna Balletbò. A partir de ahí los nombres se suceden: Berraondo, Del Pozo, Xavier Guitart, Armand Querol, Fernández Déu... imparciales todos. Al PSC, por cierto, un reproche: a la carta de CiU de prestar a Madí yo hubiese jugado directamente la de José Zaragoza. Pero, vaya, presentar a Anna Balletbò también ha sido divertido.

Y digo yo: ¿por qué nadie piensa en mí? ¿Por qué no me ofrecen ningún puesto? Durante décadas, tanto cuando mandaban los convergentes como ahora que mandan estos, veo que hay escritores que chupan un cargo aquí y luego otro allá... ¿Por qué yo no? Yo sería el candidato perfecto para dirigir incluso la Corporació. De entrada fíjense que digo Corporació y no corpo, en plan coleguilla. Eso significa que tengo un respeto por el organismo. Pero al baza en la que deposito mis esperanzas es que me dan lo mismo unos que otros: no me creo a ninguno, ni tan sólo a aquellos que a veces voto si el exceso de bebida me hace bajar la guardia alguna jornada electoral. Yo sería un director chupi. Aún conservo la corbata que me puse en octubre para leer el discurso de la Feria del Libro de Frankfurt. Y tengo más corbatas, no crean que sólo esa.

Diré algo más a favor de mi propuesta. Cuando el tripartito formó su primer gobierno tardaron muchísimo en nombrar a los directores de la Corporació, de TV3 y de Catalunya Ràdio. Estuvieron mareando la perdiz durante meses. En aquel entonces yo colaboraba en el programa de Antoni Bassas, y una y otra vez presentaba en antena mi candidatura a director de la Corporació. Y nada. No me hacían caso. Supongo que creían que era broma. Me pasa a menudo. A veces la gente no cree que lo que digo lo diga de verdad. Y pasó lo que pasó. Maragall telefoneaba a Montserrat Minobis para que hiciese de mensajera entre él y una periodista catalana (de corazón socialista y con carrera en Madrid) y, cuando esta dijo que no, viendo que no conseguía nombrar a nadie, a Maragall se le ocurrió preguntar a quien tenía al teléfono (Minobis) si le apetecía el cargo. El resto es de sobras sabido: ella dijo que sí, para desgracia de Catalunya Ràdio y alegría de RAC1.

Y digo yo: ¿no hubiese sido mejor que me nombrasen a mí? Ahora mismo, ¿no saldríamos todos ganando si me nombrasen ya? Si no lo hacen, luego no se quejen. Y recuerden que el hecho que sea imparcial no quiere decir que sea idiota. Como no tengo fidelidades de partido –como soy realmente ecuánime–, a partir de una cifre interesante puedo negociar con cualquiera; o con todos a la vez.

Quim Monzó (La Vanguardia - 21.12.2007)

El principi de Peter no és "P"

El principi de Peter és aquell que diu que, en l'àmbit professional, tothom qui demostra vàlua és promogut a una responsabilitat superior fins a arribar a aquella en la qual és incompetent.

Escatologia

Els catalans, sobretot els del sud, som força escatològics. El caganer, símbol de l’escatologia nacional –i crosta a pessebres d’arreu del país- no pot faltar als pessebres d’un país que, massa sovint fa cagar.

Espectacular exercici de periodisme d’Albert Om a la contraportada de l’edició d’aquest dimarts del diari Avui. L’Om ha estat nomenat “Caganer de l’any” i ho celebra així de bé:

Aquesta és la història del que passa quan unes línies de Rodalies més velles que el cagar ajupit, amb unes estacions que estan fetes una merda i uns trens que són una caca, coincideixen en el temps amb les obres d'un tren de gran velocitat que ha d'arribar a Barcelona cagant llets. La data límit és el 21 de desembre. Fins que el 20 d'octubre, i a la vista de la primera dotzena d'esvorancs, els tècnics es caguen a les calces i decideixen que a la merda tot: les Rodalies i el TGV. I, aleshores, els pobres usuaris que cada matí s'han de llevar una hora abans per arribar a la feina o queden atrapats en el cul-de-sac en què s'han convertit les carreteres o se'n van a l'estació i, mentre esperen el tren que no vindrà mai, es caguen en tot.

Mentrestant, tots els partits, la societat civil, l'opinió pública, es mobilitzen per engegar la ministra a cagar a la via, però no compten que ella i el president del govern espanyol són cul i merda. Magdalena Álvarez es converteix en el cul d'en Jaumet: ara inaugura un AVE a Valladolid, ara un a Màlaga. Als socialistes catalans els agafa mal de ventre cada vegada que la veuen pilotant un tren, somrient i amb el dit polze enlaire. Víctor Morlán, el virrei de la ministra a Catalunya, va de cul, pobret. Sort en té de tractar amb un conseller -Joaquim Nadal- que té el cul pelat de torejar situacions límit sense que l'esquitxin a ell.

El Patronat de la Sagrada Família repeteix a tothom qui el vol escoltar que si Foment l'ha cagat al Gornal i a Bellvitge la pot tornar a cagar, aquesta vegada, amb el túnel pel centre de Barcelona. Estan cagats de por, uns que no caigui la Sagrada Família i els altres que, amb tot aquest merder, no acabi guanyant el Partit Popular les eleccions del 9 de març.

L'oposició es queixa que tenim un país que fa cagar. Fins i tot, Ronaldinho, el símbol del Barça, ha passat en pocs mesos de Pilota d'Or a Tifa d'Or. Queda clar que, si volem jugar amb un TGV abans d'acabar l'any, haurem de demanar al Tió que ens cagui un Ibertren o un tren Payá. I desitjar molta sort -és a dir, molta merda- per quan l'AVE arribi de veritat a Barcelona. Que espero que sigui durant el 2008, o si no sí que serà per agafar la ministra i, tot imitant el rei, dir-li molt respectuosament: "Escolta, Magdalena, per què no t'hi cagues!".

Últimament fa fred

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descomunal, ple de calabruix,
tanta llibertat, tanta magnitud.

Dins aquest iglú – Antònia Font.

Si avui és dijous... bon Nadal!

¿Qui són?
Participa a l'enquesta que hi ha a la dreta de la pàgina.

Ikea... a Madrid

Durant la meva estada a Madrid es va esdevenir la notícia del pont i va passar allà on jo era. Com la Núria Barcardit amb les Torres Bessones però en una mena d'spanish version. Van robar l'Ikea amb un allunatge. Espectacular. De cine. No el robatori sinó la descripció que en feia en Quim Monzó a La Vanguardia en l'article titulat: "John Dillinger nunca puso los pies en Ikea". Us n'he fet un petit extracte:

Una de las cosas buenas del mes de diciembre es que algunos días festivos - domingos incluidos- los comercios pueden abrir, si les apetece. Por eso el domingo pasado las tiendas Ikea estaban a rebosar. Una de ellas es la denominada Ikea Madrid Este, en el centro comercial La Gavia, en el ensanche de Vallecas. Según las crónicas, a las siete de la tarde de ese día unas dos mil personas deambulaban entre los Hästveda (sillón de ratán: 49,95 euros) y las Värme (tetera de gres y caucho: 7,99 euros) cuando de repente apareció por la calle un Jeep Grand Cherokee y, sin detener la marcha, se empotró contra los cristales.

¿Un accidente? No: un alunizaje. Del coche saltaron inmediatamente unos ladrones encapuchados, fueron hacia las cajas registradoras, encañonaron a los dependientes y empezaron a llevarse el dinero. No mucho: en total, unos cinco mil euros.

(...)

Es que hasta los ladrones han entrado en un espiral de de decadencia, de falta de exigencia (y perdón por la rima). Ya me dirán ustedes si el método del alunizaje –tantas veces descrito con mano maestra en las crónicas de sucesos y en los reportajes, escritos o televisivos –ha de servir ahora para robar en Ikea. Hay que ser muy cutre o haber visto muchas películas de Tarantino sin haber digerido bien ninguna. Un alunizaje para robar sólo cinco mil euros (que ser repartirán entre todos los ladrones, supongo) es una muestra del estado de las cosas en esta sociedad. Si siguen por ese camino, cualquier día de estos harán un butrón para entrar en el supermercado Lidl y llevarse unos cuantos paquetes de gelatina Royal (1,89 euros la unidad).

Jo era a Madrid quan va passar això. De moment no han atrapat als lladres. De fet podria haver estat jo un dels cutre-lladres de l'Ikea... però tinc una coartada. Mentre passava li estava clavant la forquilla a això:

Qui s'han cregut que som nosaltres!

Sí, l'enquesta l'ha guanyat "Qui s'han cregut que som nosaltres!" el mític moment de català emprenyat de Jordi Pujol. Ara potser hauríem d'actualitzar-ho i fer una competició entre el "qui s'han cregut..." i el "mecagun cony!" de l'altre dia. Gràcies als que hi heu participat. El segon lloc ha estat pel “Prou!” de Josep Cuní i el “¿Por qué no te callas?” només ha tingut un vot.

Per cert, fent-vos cas aquest pont he anat a Madrid per intentar copsar qui s'han cregut que som nosaltres; els catalans. Ja us ho explicaré... si em ve de gust.

Vinga, una "avanzadilla". A l'FNAC de Callao hi ha una exposició de Reporters sense fronteres. Una imatge val més que mil crostes:

La crosta

La crosta només surt quan algú fereix. De la ferida en surt sang. I la sang se solidifica i se'n fa una crosta. Per cert, si arrenques la crosta -i no deixis que caigui sola- deixa marca. No ho dic jo; ho diu la meva àvia

La mani... és llarg, aviso.

1. ¿Política o partidisme? En una manifestació de la ciutadania els polítics hi sobren però la pregunta és: ¿Què fan els polítics: política o partidisme? Per si algú -ingènuament- encara ho dubta el conseller Nadal ens ho ha aclarit: Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial, no ho podia dir més clar: si la ministra Magdalena Álvarez no fos del PSOE sinó del PP, probablement participaria en la manifestació: "no ho vull negar", ja que "potser m'hauria de mossegar la llengua", va reconèixer Nadal a TV3.

2. Eufemismes. En una convocatòria on es demana “el dret a decidir” i la gent hi acudeix amb senyeres estelades i cridant “independència” alguna cosa falla. Deixem-nos estar de romanços, traiem-nos la màscara i deixem els eufemismes a casa. Si “dret a decidir” vol dir autodeterminació digue-m’ho amb totes les lletres.

3. Recomptes. La policia compta 200.000 manifestants; mig milió menys que els organitzadors que –segurament– exageren, però potser no tant. Clar que aquesta xifra reduïda la dóna la policia de l’Ajuntament governat pel PSC-PSOE, en una diputació governada pel PSC-PSOE, en un país amb un president del PSC-PSOE en un estat governat pel PSOE. Tenen massa gent per sobre com per jugar-se-la. Ho entenc.

4. El País. El País: diari “abertzale”. Tenint en compte que la paraula en basc simplement vol dir nacionalista, doncs això: el nacionalisme espanyol que mostra el diari des de dissabte fa pensar. L’editorial d’avui no sembla d’esquerres; clar que potser no ens ha d’estranyar tant després de veure que els sindicats CCOO i UGT no van ser a la mani. Quin país!

5. Ninotaires. Com passa massa sovint el millor: els ninotaires. Us en passo unes mostres:






6. I per acabar un acudit tonto: Tot i assumint –a contracor– la participació dels polítics a la manifestació de dissabte, Pasqual Maragall va ser l’únic socialista que es va recordar de quin és el seu país.

Com diria Josep Cuní: Prou!

Ahir vaig anar al teatre

Avui en dia anar al teatre és l’oferta cultural més econòmica del país, perquè pel preu d’una representació en tens dues. Un 2x1. Teatre i concert de tos... tot pel mateix preu.

El concert d’ahir va ser d’una varietat espectacular: Vaig poder apreciar tots aquests tipus d’instruments vocals: tos seca, tos dura, tos d’home, tos de dona, tos d’avi i tos d’àvia amb regust a menta, tos que trenca el tel, tos tova, tos molla, tos tímida, tos sense complexos, tos dissimulada amb la tos del veí, tos de refredat, tos de veritat, tos sobreactuada, tos de mal de gola, tos rítmica, tos silenciada amb el palmell de la mà, tos bruta amb retruc de mocs, tos curta, tos amb ressonància i, sobretot, tos perquè sí.

En un teatre hi ha tanta tos que aviat les T de Teatre s’hauran de canviar el nom i dir-se “T de Tos”, perquè en la tos, el teatre, ja hi és implícit.

L'acudit del dia

L’acudit del dia començaria dient: “Van un espanyol, un basc i un gallec...” i el remat final seria: “... i la minstra es va salvar.” Pel mig poseu-hi el què volgueu.

PS. El dia també ens deixa dues sigles sobre les que reflexionar. Primera: PSC-PSOE. I segona: Galeusca.

Suso

Ni REC, ni Orfanatos ni, molt menys encara, Michael Claytons de torn... la millor pel•lícula en cartellera –almenys a El Vendrell– és “La torre de Suso”. Una peli senzilla i que no enganya ja que el subtítol ja avisa que és una comèdia divertida sobre les coses serioses de la vida.

Rius i plores alhora i, sobretot, et fan veure que val la pena construir una torre per veure les coses des de dalt... o, com diria aquell ruc que surt cada tarda a la ràdio, per canviar la perspectiva de les coses.

Ens fan fora

Primer paràgraf de l'article de Salvador Cardús d'ahir divendres a l'AVUI:

A empentes, potser, però a aquest país el faran independentista vulgues que no. I no tant per si els trens s'aturen, els túnels s'enfonsen o ens quedem a les fosques, sinó perquè, a més, se'n foten. Vull dir que el menyspreu pel nostre país s'ha descarat. I tot això no passa per cap descuit innocent. Els tres últims xàfecs de menyspreu -aquí, els vasos ja no vessen per una gota de més, sinó que la desconsideració l'aboquen a raig- els han protagonitzat la ministra Álvarez, el demagog Rajoy i un jutge de l'Audiència Nacional d'aquesta nació veïna que diu que no té nacionalistes. De fa un temps, anem a escandalera diària.

"Maragal"

Ara no només hem de parlar espanyol sinó que n’hem de conèixer totes les seves variants dialectals. Com diria el Pujol que no porta patilles: “¿Qui s’han cregut que som nosaltres? Tites-tites...”. A més, ¿pot exigir això una persona que diu “Maragal” o “Sabadel”?

Nova joia a la corona

Els discos són les joies de la meva corona (o coroneta en el meu cas). Sigui com sigui, val la pena anunciar-vos que l'amo ja té un nou fill preferit. Es diu "Coser i cantar" i és el nou disc dels Antònia Font. Uns grans èxits passats pel sedàs de la reinterpretació amb orquestra. Per això els mallorquins van anar fins a Bratislava per gravar amb l'Orquestra Simfònica de la ciutat. El resultat és espectacular! I si em feu triar un tema escolteu com ha quedat "Alegria".

Redescobrint Neil Young

Fa temps que conec la seva música, però massa sovint deixem aparcats grans músics durant massa temps. Aquest cap de setmana estic redescobrint en Neil Young. Heart of gold, en concert l'any 1971 és un "temasso". Gaudiu-lo.

Llibertat d'expressió

Multar amb 3.000 euros els autors d’aquesta portada és gairebé una broma de mal gust. Si almenys haguessin rebaixat la multa fins als 2.500 euros, amb sort, i posant-se a la feina aquesta mateixa nit, d’aquí a 9 mesos Zapatero hauria pagat la multa.

Bromes a banda, ¿realment creieu que hem superat el període franquista quan en una societat, presumptament democràtica i lliure, cada dia s’emeten desenes d’hores de televisió amb presumptes periodistes esquitxant interioritats de persones privades i quan una publicació satírica fa una portada “tocant” la casa reial se’ls gira el món en contra? ¿Per què els “opinadors per la patilla” tenen dret a dir el que vulguin i carregar a tort i a dret -fins i tot contra la monarquia- i no els passa res? ¿Per què cremar una foto del rei és delicte i cremar-ne una de meva no? ¿Per què en Losantos ens insulta dia sí i dia també i a ell no li passa res de res? Si hi ha personatges intocables, no vivim en llibertat. Per això us proposo que em deixeu les vostres injúries, amb o sense fonament (com si fóssiu el Tomate), a la corona.

¿Por qué no te callas?

Callar... de vegades és millor no dir res i que la gent es delati sola.

Notícia xorres

Per passar el cap de setmana amb bon humor una notícia publicada d'aquelles xorres però que fan gràcia. És el meu regal-humorístic del cap de setmana.

Guccini

Al post de la cançó del Gerard Quintana la Muntsa va afegir-hi un comentari dient que li recordava a “Cyrano” de Francesco Guccini. ¿Qui és aquest paio?, em vaig preguntar. Ara ja tinc la resposta a la pregunta que em vaig fer i també tinc la cançó. Crític i mordaç; m’ha agradat. Io non perdono, non perdono e tocco

Catalans emprenyats

Jo sóc el 4.036. ¿I tu? ¿T’hi apuntes?
www.catalaemprenyat.cat

Radio Nowhere

This is radio nowhere.
Is there anybody alive out there?

El més nou d'en Bruce és "Magic", un disc totalment recomanable. Per veure el vídeoclip fes clic aquí.

Exactament... ¿què diu?

Fills de la Gran Puta, d'ombra allargada i petja diminuta: llenguallargs llepaculs de gasetilla, funcionaris de patilla i de cartilla, tous de carrera i bufats de bandera creuhonorats in pectore o a la pitrera, aprovats purulents i pestilents de nota, putrefactes doctors en bancarrota.

Fills de la Gran Puta, d'ombra allargada i petja diminuta: catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics, torracollons públicament mefítics, àugurs falsaris de sèquits gregaris arraïmats pels lladrucs dels sicaris, cagallons, cagadurs i cagadubtes estupradors de ruïnes abruptes.

Fills de la Gran Puta d'ombra, allargada i petja diminuta: cecs acadèmics, prostàtics i endèmics, i saltimbanquis recontraacadèmics, crítics cretins, crenetistes frenètics, pixatinters d’excessos diurètics, bards neotísics i protorreumàtics més bufanúvols que nefelobàtics.

Fills de la Gran Puta, d'ombra allargada i petja diminuta: comerciants de merda selenita llorejats amb corones d’uralita, alts ocupants de poltrones i càrrecs ben acoflats al tou dels vostres fems, anue's-en tots plegats a fregir espàrrecs, oh pústules de sempre i del meu temps!

Estat d'ànim

Dedicat a tots els fills de la gran puta d'ombra allargada i petja diminuta.

Gràcies Jordi Cornudella per expressar-ho en paraules i a en Quintana perquè amb música guanya força.

Tots Sants

Els que ahir vam fer castanyada vam anar contra l'ordre establert. Mantenir el "catalan way of life" en aquesta societat tan americanitzada és anar del revés però sóc tossut. No és fàcil imposar els panellets als caramels, els moniatos als esquelets i la castanyada al Halloween de PortAventura però cal intentar-ho. El dia de festa m'ha servit per navegar per la xarxa i trobar una petita perla. En el dia dels morts; un bloc força negre. M'ha agradat el bloc de l'Antoni Serra.