S'acosta Santa Anna

Aquesta Festa Major, flipareu amb les Gitanes!

El 10J

Foto extreta del Flickr de www.somunanació.cat

El 10 de juliol del 2010 és una data històrica. Més d’un milió de catalans al carrer saltant-se protocols, excuses i polítics. Era el dia i n’érem conscients. La capitalització dels polítics de la manifestació no podia ser excusa. Ans al contrari. El poble va donar una lliçó. Dies i dies barallant-se per una capçalera que no va existir. Al davant dels polítics, el poble: Catalunya. Ens vam manifestar cívicament. Sense aldarulls. Molts hi érem amb la família (i això inclou un cotxet amb una nena de 4 mesos) i, si us he de dir la veritat, mai havia circulat tan tranquil pel passeig de Gràcia de Barcelona. Cap crit. Cap mala paraula per aquell cop que dones sense voler als turmells del senyor del teu davant amb les rodetes del cotxet. Aquest és el nostre seny.

La manifestació era, suposadament, contra la sentència de l’Estatut. No dic que no, però diria que la sentència és “només” la gota que ha fet vessar el got. Jo no vaig sentir cap crit en favor de l’estatut. Cap consigna. Cap: “si us plau respecteu l’Estatut que hem referendat com a poble”. El crit era un altre: “Independència!”. Sí: “In-inde-independència!”. I punt. La sensació era la de dir: “fins aquí hem arribat/aguantat”. Ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer, que deia l’Ovidi. Els polítics hi eren i si no són sords (en el sentit més otorrinolaringològic de la paraula) ho van sentir.

Amb tot, les declaracions que han fet a posteriori no ho demostren. Parlen d’Estatut, d’assolir més competències, de refer ponts amb Espanya, d’aconseguir bla, bla, bla... No és això companys, no és això. Cal foc nou i, té pinta que també caldrà renovar la classe política. Tota. Ancorada al passat. En les relacions del passat. En la transició del passat. En una constitució del passat. El milió de catalans que vam sortir al carrer no miràvem al passat: miràvem al futur.

Que no juguin amb el meu sentiment. Que no usin la meva presència a la manifestació del 10J en benefici propi. No vaig anar-hi sota les sigles de cap partit polític. CAP. Perquè a dia d’avui no me’n crec cap. Hi vaig anar per demanar poder exercir la meva condició de català en total llibertat.

Ho volem TOT

Som aquí

Ben bé no sé on és El Vendrell en aquesta foto de tot l’espai però aviat el senyor Google traurà l’aplicació “Google Universe” i podrem jugar amb l’scroll i anar de la foto de tot l’univers a la del carrer de casa.

Esta...tururut!

Llum

Basquet day

Avui toca bàsquet a tort i a dret. El Barça i els Lakers es juguen les garrofes de la temporada. Tots dos, si perden, estan fora. Tots dos, si guanyen, tenen una oportunitat per refer-se i buscar la glòria. Avui, doncs, toca doblet. Dos partits. Dues finals. I un grapat d’hores de bàsquet. Mentre no arriba el moment de la veritat el millor sempre és l’humor. Aquí us deixo un parell de vídeos del programa de Jimmy Kimmel per acabar amb el dilema sobre qui és el millor jugador de la NBA: LeBron o Kobe? Cap dels dos. El millor és Ricardo Reyes!!!

Reyes Vs LeBron



Reyes Vs Kobe

Una càmera Tot-terreny

Nova adquisició per a la família de càmeres de casa. Un regal caigut del cel i que té nom: PENTAX W90 en verd pistatxo. Una petita meravella. Una càmera compacta de 12,1Mp qualificada com una càmera tot-terreny. Per què? Doncs perquè pot gravar sota l’aigua, a temperatures extremes sota zero i aguanta els cops de caigudes de un menys d’un metre i mig d’altura. A tot això, cal sumar-hi una lent Pentax, leds que il·luminen a poquíssima distància per fer servir el super-macro, grava vídeo en HD i té un pantallot de 2,7 polzades. Brutal! I ara... a fer fotos!!!

#candidats

Va començar com una broma. Vaig escriure al Twitter uns jocs de paraules amb els noms dels quatre candidats a president del Barça i també ho vaig penjar al bloc. Ho vaig agrupar amb el tag #candidats i al cap de poques hores un grapat de twitteros es van apuntar al joc amb les seves propostes de noms. La majoria són bones i originals. Us en faig un recull perquè puguem riure plegats. No hi són totes però n’hi ha un bon grapat:

Propostes de @mpallares
Marc Singlot: ip ip mes ip ip Barça ip ip que ip ip mai
Alexandre Rovell, com el rovell de l'ou sempre al mig
Agustí Bicodine, el candidat que vol el Dr. House
Marc Inglish Mai, el candidat de l'APM
Samba Rosell, el candidat oficial del Brasil

Propostes de @francesccanonsa:
Santo Rosell, candidat a qui ni Déu pot dir res sobre ell
Agustí Veredicto: está sí, está no... (está me gusta, me la como yo)

Propsotes del gran @frandomenech
Sendro Rosell, candidat afectat per les cendres del volcà islandès
Jaume Febrer, el candidat que només demana el vot un cop a l'any

Propostes de @suranpu
Agustito Benedito, candidat i familiar llunyà de José Ortega Cano

Propostes de @rafelLujan
Agustí Bien-edito, el candidat que domina el Final Cut
Marc Ingla-Terra, el candidat de la Reina

Propostes de @JordiKu
Mark Tinta, el candidat imborrable.
Manco Rosell, el germà de Cervantes.

I finalment poso algunes altres parides que vaig anar twitejant durant la tarda/vespre (@xsanjuan)
Magno Rosell, un candidat al que només li falta el cafè i el puro
Sandro Ros-ell, tot i el cognom el candidat és moreno
Jaume Fesser, candidat de goma-espuma
Marc In-sa, candidat que no ha superat la revisió medica

Candidats

Els meus candidats a la presidència del Barça són aquests:

Sagno Rosell, candidat que se sent atacat brutalment per la resta.

Marc Ingle, candidat que porta els engonals amb el depilat brasiler.

Jaume Femer, candidat que fa olor a Joan Laporta.

Agustí Beneficio, candidat que vol treure profit de les baralles dels altres.


S’accepten noves propostes.

L'Andreu entrevista l'Enjuto

Una altra fita (o idea estranya feta realitat). Enjuto Mojamuto, el personatge de Muchachada Nui entra per la porta de convidats de BFN i parlen una estona. Brutal!

“Uno de los míos”

He acabat de llegir “Uno de los muertos” el primer llibre del Carles, un amic i també company de feina a BFN. Si us agraden els llibres d’acció, d’intriga o de la sovint injuriada “novel•la negra” aquí en teniu un bon exemple. La trama de la novel•la t’enganxa i et sorprèn i, a més a més, el personatge protagonista, Oscar Ripoll, té corda per a encapçalar el repartiment de més històries.

L’eix de la novel•la és un informe d’una important indústria farmacèutica. El contingut d’aquest informe es prou important com per arribar a matar. De fet, al primer capítol ja hi ha un cadàver i aquest tipus d’arguments, al més pur estil CSI on el mort arriba a la primera escena, m’encanten perquè et donen un motiu per continuar llegint. Si a això hi sumes un personatge ben construït que es troba al bell mig del sidral pel simple fet d’haver fet una entrevista de feina ja tenim un el ganxo que fa que la novel•la avanci i t’atrapi. Especial recomanació també pels amants de les bones descripcions. Jo , he de confessar que a voltes em cansen. En tot cas, un bon llibre: "Uno de los muertos" de Carlos Luria publicat per “Temas de hoy”.

Intriga, morts, periodisme, investigació, sexe... definitivament, en Carles és un dels meus.

Ah, i gràcies per la dedicatòria!

Lost.Sí

A mi em va agradar el final de Lost. Sí. D’entrada em va deixar xof però no decebut. Emocionat. Coi, s’ha acabat! Fins aquí sis anys invertits en una sèrie que, t’hagi decebut o no, ha passat a la història: 60 països emetent en directe el capítol final! Amb què em quedo jo de Lost? Doncs amb que el seu final ha estat Lost 100%. Des del primer capítol de la primera temporada que tinc clar que tot és ciència ficció: un accident d’avió, molta gent que sobreviu, un paralític que camina i a la selva un soroll estrany fa caure arbres a tort i a dret. O jugues o no jugues? Jo, jugo. Després han vingut més coses: aparicions de morts, óssos polars, experiments, números, magnetisme, viatges en el temps, fonts de llum, etc. Tot sempre ben obert perquè puguis interpretar el que vulguis. Hem/he fet mil teories sobre el què passava i ara la sèrie acaba amb força dubtes oberts. Interpreta-ho com vulguis. Per a mi, tot el que hem vist no és un somni de Jack. Jo interpreto que mor quan tanca l’ull a l’últim capítol. El que coneixem com a realitat paral•lela de la sisena temporada és aquesta mena de purgatori on les ànimes/esperits dels protagonistes vaguen fins que es troben totes per entrar junts a la llum, la vida eterna, el cel, l’altra vida, l’altre barri, o com li vulgueu dir. Mític, poètic i emotiu. Per a mi: Lost 100%.

I ara us deixo un parell de links divertits. El primer un vídeo de l’ABC amb en Jacob i el seu germà protagonitzant un del molts gags que han fet al show d’en Jimmy Kimmel.



I també una concessió per als que els ha decebut el final. Aquest muntatge amb subtítols de Hitler assabentant-se que el capítol era l’últim de Lost. No hi haurà setena temporada.




Ha mort Lost. Visca Lost!

Avui

Doblado Flamenco

Una genialitat a la televisió... i se'n veuen poques últimament:

Bloc Vs Web

He rebut algun comentari al respecte de la poca actualització del bloc darrerament. No és deixadesa, ni que tingui el bloc mig abandonat... el motiu és que estic preparant la pàgina web. Així que, ben aviat, hi haurà novetats 2.0!

Un parking sense entrada

Zara... kids?

Vull felicitar al senyor Amancio Ortega per la seva visió empresarial. Sí, ha aconseguit un imperi en el món de la roba i ara va especialitzant les seves botigues. El Zara, per exemple. Hi ha el Zara, diguem-ne, de tot la vida, el Zara Home i també el Zara Kids. Ah, el Zara Kids! No hi havia entrat fins que no he tingut “kids” i quina sorpresa! Aquesta és l’entrada del Zara Kids de Vilanova i la Geltrú:



Si us hi fixeu bé està perfectament adaptada per als que hi vagin amb el “kid” al cotxet amb un petit desnivell de més d’un pam fàcilment superable. No és que no tinguin cap sensibilitat amb les persones que van amb cadira de rodes, per exemple, no. Aquí el que passa és que no tenen en compte ni als seus clients potencials.

Després de fer pujar el cotxet amb la nena a la botiga resulta que aquesta té dos nivells. El primer a peu pla (després del “petit” graó d’entrada) i el segon al que s’hi accedeix a través d’unes escales però, atenció! han posat un ascensor per poder-hi pujar amb el cotxet, el carro, la cadira de rodes, etc. Bé! El problema és aquest:



Són tan bons que han omplert tota la sortida amb penjadors de roba que fan que l’ascensor sigui inútil, inservible i un trasto al mig de la botiga. Fantàstic, doncs! Què serà el següent? A aquest pas aviat obriran una botiga de talles grans amb una entrada com la petita de l’Imaginàrium.

El gol de Bojan

Del partit d’ahir amb l'Inter em quedo amb el gol de Bojan. Sí, què passa? Per a mi va ser el millor moment del dia. Per un instant vam tocar el cel. Per uns segons ens vam tornar bojos d’alegria, vam cridar amb totes les nostres forces, vam veure’ns al Bernabeu aixecant la Champions, vam creure en el Barça i, sobretot, vam creure en nosaltres mateixos: ho hem fet! Yes we can! Instants després, tres o quatre segons més tard a tot estirar, vam descobrir que l’àrbitre havia anul·lat el gol. Va ser com anar al cel i tornar. Però vam tocar el cel i això ja no ens ho treu ningú. Prefereixo recordar els moments bons... dels dolents ja en parlen els diaris l’endemà, oi?

El "millor" lloc del món

Atenció a l'anunci:



















I sobretot al detall: