Seré lampedusià

Primer acabaré les obres de casa i després començaré a fer obres al bloc.

Reciclar-se o morir

Fa temps que hi dono voltes però com que sóc cagadubtes no em decidia...
aquest bloc necessita reciclar-se o morir.

En sis paraules

¿Es pot descriure tota una vida en només sis paraules? Difícil, ¿oi? ¿Amb quines t'identificaries? Ernest Hemingway va escriure un conte minúscul que deia: "Rebaixa: sabates de nadó, sense estrenar." No és que aquesta frase pogués descriure la vida de Hemnigway, però sí que va inspirar Larry Smith –editor de la revista Smith– per iniciar una aventura que s’ha convertit en llibre. Aquest:



La idea ha corregut per internet i ara hi ha centenars de vides explicades en només... sis paraules. ¿Com seria la teva?

Genial Batllori

Ninots de Toni Batllori a La Vanguardia d'avui.

Seny electoral

Aquesta és la coneguda postura del seny català:



Sis catalans fotografiats ahir durant la jornada electoral mentre executen a la perfecció la postura que adopten habitualment els ciutadans d’aquest punt del planeta coneguda popularment com “la postura del seny català”. Fins i tot, el segon per la dreta, fa servir la barretina –barret típic de la zona– que aquest català fa servir de calçotets per rebaixar encara més la seva actitud nacional.

Reflexionant

(...)

Feta la democràcia, feta la trampa

El sistema electoral fa aigües. Fa temps que ho penso però cada vegada és més evident i avui algú ha posat el dit a la nafra. Ha estat El Periódico de Catalunya que ha trobat l’escletxa legal que necessitava. Des de dilluns que està prohibit per llei publicar enquestes electorals. Aquí sí, però a Andorra no. Doncs publiquem-ho a Andorra però fem-ho per internet perquè ho puguis consultar des d’aquí. La web és aquesta: www.elperiodicdandorra.net/eleccions i s’hi poden trobar informacions com aquesta:



La premsa ja ha reaccionat. A les vuit del matí a RAC1 en Jordi Basté ha dit això:

El sistema és molt fràgil i la voluntat de canvi és inexistent o molt escassa. Nomes cal gratar una mica per demostrar que la casa de ciment de la democràcia espanyola està feta de xocolata desfeta.

Primer ahir al junta electoral que decideix donar la raó als partits minoritaris i avançar un debat a set a TVE programat per la televisió pública en horari de “late night”, de Buenafuente, de Crónicas Marcianas, d’hora golfa. La decisió d’aquesta junta electoral que no té cara ni veu és donar la raó als que opinem que és molt més democràtic pensar que qualsevol partit amb representació té dret a expressar-se en un debat que polaritzar fastigosament una campanya que comença amb el PSOE i s’acaba amb el PP. O Zapatero o Rajoy sembla que et diguin; la resta són rampoines.

El sistema democràtic no funciona. I no funciona perquè avui El Periódico fa un pols a la democràcia i el que aconsegueix és que surti pols. Proposa en portada una web del Periódico d’Andorra on hi ha una enquesta electoral que legalment no puc donar per antena (…) En l’època d’internet negar una enquesta és ridícul i el sistema mereix una seriosa reflexió. No es pot tocar la Constitució. No es poden publicar enquestes. No es pot dir res a la jornada de reflexió. No es pot creure sentimentalment en un país sense que et diguin separatista. Segle XXI, potser que ens hi acabem adaptant tots plegats perquè la pudor de formol que fa és insuportable.

Jo no ho hauria dit millor.

Ràdio-enquesta

Jo treballo aquí dins:



Aquesta setmana l'enquesta no serà de votar sinó d'opinar. ¿Què escoltes a la "arradio" i per què? Responeu, si voleu, amb un comentari.

PS. Es tracta de respondre amb sinceritat no de fer la rosca. Ho dic per si decàs.

El capità de l’any

Sí, sí -que diria en Rajoy- el títol de català de l’any s’hauria de dir el “capità” de l’any. Amb els vostres vots heu demostrat que el personatge interpretat per en Pep Parés continua a la vostra memòria i continua sent la persona que més ha fet per aquest petit país que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. El 66% dels enquestats us heu decantat per una versió del Superman pactada entre Carod Rovira i Joan Herrera.

Destacar que el president Montilla se situa en segona posició amb el 25% dels vots. Això pot fer pensar que l’anomenada bossa socialista de votants que decanta les eleccions espanyoles continua activa.

Només una persona ha cregut que Magdalena Álvarez és qui més ha fet per Catalunya en els últims 12 mesos. Des del CIS volem recordar a la ministra que votar-se a un mateix és fer trampes. I per últim destaquem que ningú creu que Manuel Pizarro hagi fet res. Per tant, el 100% dels enquestats tenen raó.

Fins aquí les Conclusions Inútils del Sanjuan. Us deixo amb el crit de guerra del clar guanyador d’aquests comicis que també podria ser el subtítol de l’Estatut de Catalunya tornant de Madrid: “Els petits canvis són poderosos”.

En campanya decideixo decidir

Com a periodista, no puc estar-me de fer un parell de consideracions de la campanya electoral. Estic fart de dues coses. Primera. De la manipulació dels partits polítics del seu missatge electoral. I segona. Del victimisme dels periodistes. Anem a pams.

Si us hi fixeu, quan als informatius posen imatges de mítings dels partits grans –en el sentit dels vots que recullen– hi ha un rètol sobreimprès on hi posa “Imatges cedides pel PSOE” o “Imatges cedides pel PP”. ¿Per què passa això? Doncs perquè la manipulació que massa sovint s’imputa a la premsa, arriba d’un estadi anterior: la font de la notícia. Cap televisió pot enregistrar un míting. Cap. Són els propis partits qui tenen muntat un canal de televisió intern per realitzar l’acte i servir les imatges que els interessen, està clar, als periodistes. ¿Què fan els partits? Doncs dir sense embuts quines imatges s’han d’emetre i quines declaracions s’han de destacar. ¿Què fan els periodistes? Doncs fan de canal de difusió, no de periodistes.

Ens hem queixat, sí. Però no gaire, no fos cas. Sobretot els periodistes dels mitjans públics que, a més a més, han de complir amb els maleïts blocs electorals que manen el temps que cal dedicar a cada partit. ¿ què hem fet els periodistes? Senzillament dir que no se signaran les notícies. Minúcies. Una rabieta. Res que una Supernanny no solucioni amb dos minuts al racó de pensar. Gairebé ningú se n’adona que al final de les notícies hi manca un “Xavier Sanjuan. TV3. El Vendrell” mentre es continua fent el joc als polítics. Tenim el dret a decidir què és notícia i què no ho és, i quin temps l’hi dediquem. Coi, som professionals d’això! Però ens abaixem els pantalons. La meva solució és: com que sóc periodista i crec que el meu criteri és el que ha de prevaldre, decideixo que la campanya electoral no és notícia. Jo no informaria dels mítings. Què s’ho facin sols! Així, ningú coarta la meva llibertat informativa i ningú qüestiona la meva professionalitat. A més a més, els polítics són cada vegada més avorrits i al món cada dia hi ha milers de notícies més interessants que l’última picabaralla entre dos candidats, ¿oi?

Embarcat

Ja estic embarcat del tot. El maig del 2006 vam crear l’Agrupació de Cultura Popular l’Embarcada del Vendrell i ahir l’assemblea general, inexplicablement, va escollir un nou president.

Visca l’Embarcada!

Comença la campanya

No he estat jo

El primer dia d'Ave tot van ser flos i violes. Avui, ja ha començat a fallar. Atenció a aquesta notícia apareguda al Periódico de Catalunya:

Un AVE Barcelona-Madrid arriba 12 minuts tard

L'AVE s'ha parat a les 7.27 hores, abans de passar pel Vendrell (Baix Penedès), moment en què s'han apagat els llums, els indicadors de velocitat i la pel·lícula que en aquell moment estaven veient els passatgers, fet que ha ocasionat un cert desconcert entre els viatgers.

No he estat jo, crec.

¿Puntualitat britànica o retard històric?

Totes les ràdios, televisions i diaris electrònics han fet servir avui l’expressió “puntualitat britànica” per referir-se als horaris de sortida i arribada dels primers trens d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. Primer comentari: n’estic fart dels clixés periodístics. ¿Per què carai la puntualitat ha de ser sempre britànica? ¿No tenim més recursos? I segon: M’importa un rave la puntualitat de l’Ave –un tren només per classes benestants i privilegiats– mentre, un dia més, els trens de Rodalies i de mitjana distància han patit retards de 25 minuts. L’Ave és nou, però les rodalies són velles.

A més a més, el maleït tren arriba 16 anys després que arribés a Sevilla i 12 anys més tard de l’inici d’obres ha arribat l’Ave a Barcelona. ¿Això és puntualitat britànica o retard històric? Tu mateix.

Kosovo

Potències mundials que no han reconegut la independència de Kosovo: Xina, Rússia i Espanya. I això demostra que hem superat la transició i que vivim en un estat tan democràtic com la Xina o Rússia. Espero ansiós els cara a cara televisius entre Vladimir Zapatero i Rajoy Jintao. Un debat que ja té sintonia. Mola, ¿oi?

El català de l'any

Mentre a El Periódico de Catalunya busquen “El català de l’any”, la Maleni diu que ella és qui més ha fet per Catalunya, i Manuel Pizarro també ha defensat aquest títol com a propi... A banda de pensar que podrien anar al programa del Capdevila a TV3 (per allò de Qui els va parir!), tot plegat m’ha fet plantejar-me la següent pregunta: ¿qui ha fet més per Catalunya? Com que no ho tinc clar organitzo una nova timba... Respon l’enquesta i entre tots en traurem l’entrellat.

Ipso Facto

Val, sí, vaig tard... ¿i què? Els he descobert aquesta setmana i m’agraden. Són Facto Delafé y las Flores azules i he batejat el seu estil musical com hip-pop. Aquí us passo el videoclip de la cançó “El indio” extreta del seu segon disc titulat “La luz de la mañana”. Un plano seqüència collonut. Atenció també a les lletres. Jo em quedo amb la frase final: “es natural y es bueno, y si es bueno yo juego”.

El CIS, l’enquesta i el 4x02

Amb els resultats de l’enquesta sobre Lost el CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) treu com a principal conclusió que els visitants d’aquest bloc que perden el temps votant a l’enquesta són una colla de frikis ja que el 52% confirmen estar enganxats a Lost. Tenint en compte que, a dia d’avui, això suposa descarregar-se capítols setmana d’internet i veure’ls en VOS la cosa encara té més mèrit. A més a més, es dóna la circumstància que ningú ha dit que s’ha perdut veient Lost, la qual cosa és un petit miracle. Un 35% no segueix la sèrie i un 11% només apreciaria la sèrie si hi sortís l’Antònio (bigoti inclòs) de Poblenou.

Si ets fan de Lost però no estàs al dia... no continuïs llegint.

Com que la majoria està penjada de Lost farem un petit comentari del capítol 4x02. Aquesta setmana hem descobert qui són els nous personatges que han arribat a la illa en l’helicòpter.

Charlotte Lewis, arqueòloga. Crec que és a la illa per la Iniciativa Dharma. Miles Straume, un paio estrany que pot parlar amb els morts (ai, que la cosa es complica) ¿Què ha vingut a fer a l’illa? ¿A fer-la petar amb en Jacob? Daniel Faraday “Dan”, físic amb un cognom que pot donar moltes pistes sobre la seva funció a l’illa. Frank Lapidus, pilot. Aquest condueix i prou, ¿no? I Naomi Dorrit era la cap d’expedició però ara ja és a l’altre barri. Què faran, doncs, els que venien amb ella.

El capítol, però, té uns dos minuts final de traca i mocador amb Benjamin Linus com a protagonista total i amb una actuació d’Òscar de Hollywood. A més té una frase final que dóna un gir a la trama com els que he trobat a faltar al 4x01: “I have a man on that boat”. Genial.

I dos comentaris finals. Primer. Si tinguéssiu en Ben a punta de pistola i us digués que té respostes a les vostres preguntes: ¿què és el primer que li preguntaríeu? Segur que el fum negre no seria la vostra primera opció, ¿oi? Locke perd la xaveta durant un moment. I segon. Al capítol 4x03 coneixerem un nou integrant dels “Oceanic six”. ¿Qui serà? S’admeten apostes.

Virus

Ja el tinc. Sí, tota una vida evitant-los però ara ja el tinc dins l’ordinador. El meu PC està infectat per un troià que cap anti-virus aconsegueix eliminar. Per això, aquesta setmana més que mai, agraeixo que l’ordinador de la feina funcioni plenament i que ningú em cridi l’atenció quan miro el correu o actualitzo el bloc (potser perquè no ho saben, clar). Avui faré l’últim intent per eliminar-lo, sinó tocarà fer un “format”.

Si el capità Haddock tingués un PC enlloc de “mal llamp! diria... “malware!”

Jubilat Vs Coixet

Isabel Coixet (la directora de cinema de les ulleres de pasta) dirigirà els tres espots de la campanya del PSOE per les eleccions del 9 de març. Pot semblar una bona notícia; almenys hi ha una mínima esperança que els, normalment, horribles espots electorals potser valdran la pena cinematogràficament. Però tota l’esperança se l’ha carregada, en unt res i no res, un jubilat. Només un. Es fa dir “El jubilado de Moratalaz” i en un magnífic pla seqüència, que ni Orson Welles al principi de “Sed de mal”, ha aconseguit el millor vídeo electoral de la història. ¿Quin sentit té Isabel Coixet després d’aquest vídeo? Si el veus una vegada no podràs deixar de cantar: “Zapatero, yo votaré por ti, yo votaré por ti, yo votaré por ti...”