What Should I Do?

I va i els Miami Heat perden el primer partit de la temporada de l’NBA contra els Boston Celtics i en LeBron James torna a fer-se la pregunta: what should i do? Què he de fer? És la gran pregunta que s’ha fet LeBron durant tot l'estiu. Finalment ha escollit formar part d’una súper franquícia a Miami amb Dwyane Wade i Chris Bosh. Però Amèrica és showtime fins a les últimes conseqüències. Així, el culebrot basquetbolístic de l’estiu s’ha convertit en això: un anunci de Nike… genial.

Cafè

M'agrada el cafè... potser massa?

Mustang Follett

Al sac de les grans coses que hem aconseguit a can BFN hi podem posar aquest moment televsiu: Ken Follett tocant el baix i cantant "Mustang Sally" amb la banda del programa. No puc deixar de veure el moment en que es treu l'americana, s'arrenca el pinganillo del traductor, agafa el baix, la banda s'atura, dibuixa una frase amb el baix i diu: "Mustang Sally now!". Great!

MacBook Air japanese style

Els àngels canten així

Me la va fer descobrir el Miguel i no me la puc treure del cap. És la cançó “Els àngels ploren així” dels Estúpida Erikah. Escolteu-la només sota la vostra responsabilitat. Si després aneu cantant el ai-ai-ai-aiii tot el dia que no sigui dit que no us he avisat.

Una imatge que val tant com 14 cançons

Sweet Margaret en directe a La Lira Vendrellenca el 15/10/2010

Sweet Margaret a la vila

Divendres a mitjanit teniu una cita. A la sala Pau Casals de La Lira Vendrellenca hi ha l’únic concert de La Fira del 2010. No l’ha organitzat l’Ajuntament (malament!) sinó els Nens del Vendrell (enhorabona!). Sobre l’escenari dues bandes de la comarca; les millors. Plou com mai, guanyadors del concurs Tracks i Sweet Margaret, el millor grup de rock de tots els temps.

Feia 34 anys que Sweet Margaret no tocava a El Vendrell i ara ho fan amb la seva formació al complert. Després de les desavinences entre tots els components, a principis de 2010 el grup tornava als escenaris en format de trio. Veient que l’èxit, la fama i els diners tornaven als membres del grup, el quart sweet va decidir tornar. Ara la banda la tornen formen els quatre “sweets” originals.

Xavier Sanjuan (veu i guitarra)
Enric Batlle (bateria i coros)
David Peñalba (baix i coros)
Jordi López (teclats i coros)


Els Sweet Margaret en format trio a Aiguaviva.

Sweet Margaret és el grup que ho va petar a nivell mundial durant els 60 i els 70. Després de més tres dècades inactius i gràcies a algunes operacions d'estètica tornen a pujar als escenaris per reinterpretar els seus grans èxits. L’espectacle porta per títol: “Back on Tour 2010”. Rock and roll en estat pur. No us el perdeu!

En viu i en directe

Confirmat! Divendres Sweet Margaret torna a El Vendrell per oferir bona part del seu repertori de clàssics del rock. Us podem assegurar que tot i que fa 34 anys que no toquen a la vila tot el que sentireu divendres a La Lira serà en viu i en directe. No farem servir l’Autotune; un programa que fa meravelles i que permet fer cantar, fins i tot, un gos:

Jornada de coacció general

Quan veig uns piquets pretesament informatius increpar un botiguer perquè tanqui mentre la policia s’ho mira, penso que alguna cosa estem fent malament. Quan llegeixo unes declaracions de Josep M. Álvarez, secretari general de la UGT a Catalunya dient: “el dret a no fer vaga no existeix” i defensant el “treball” (sí, ha dit treball) dels piquets “dissuasius”, penso que els sindicats pertanyen a un altre segle. Quan a la ràdio sento que han siliconat els panys del CAP de Mataró, penso en tota la gent que ha perdut la tanda al metge i desitjo que algun dels que han fet la bretolada necessitin avui atenció mèdica. Quan miro els horaris del transport públic d’avui, penso que els servis són sota mínims (o zero en el cas dels trens de mitjana distància).

Sóc treballador, assalariat, amb contracte temporal i reclamo els meus drets. Però la meva manera de canalitzar la ràbia per tal com funciona l’actual sistema laboral no és ni a través d’aquesta vaga ni, sobretot, a través d’aquesta tipus de sindicats.

Kate Perry i Elmo

Kate Perry va gravar un vídeoclip genial amb l'Elmo de Sesame Street. Va adaptar la lletra de la seva cançó "Hot n cold" però ah! portava un escot massa prominent i el clip no es va emetre. Per sort, el podem trobar a la xarxa:



A més, va aparèixer al Saturday Night Live vestida així per treure ferro a la polèmica:



Ole, pels tv shows americans!

Entranyable, genial… ¡fantástico! Eduard Punset

L'Albert Om fa un gran programa amb "El convidat" i, està clar, els amfitrions són els protagonistes. La setmana passada visitava can Punset i van ser uns minuts de tele entranyables, genials o, com repeteix una vegada i una altra en Punset: "¡fantásticos!".

Eduard Punset trufa el seu discurs de frases que val la pena escriure en paper per rellegir-les i pensar-hi. N'he fet una selecció:

"Jo no tinc temps, igual que tothom, però jo no tinc pressa."

(Respecte al càncer): "Hi ha la possibilitat que els metges s’equivoquessin."

"El primer gran amor... es va fer monja."

"Per fer vida de parella t’ha d’interessar el que et passa per dintre."

"Albert: ¿Ets creient? Eduard: ¿Amb què? Albert: Amb Déu. Eduard: Ah, amb Déu no. "

"La gent religiosa són lleugerament més feliços que el promig perquè els donen una resposta i el de menys és si es falsa o verdadera; la resposta redueix la por. "

" No voto. Considero que jo estic en una altra feina."

" Estic deixant de ser homínid."

"Quan un mor, ¿què és el que es mor? Som un 90% àtoms i els àtoms a tots els efectes pràctics no s’acaben mai; són pràcticament eterns."

" Jo probablement no moriré mai. No està demostrat que moriré."

I una frase final: "El món es fantàstic... i la gent és fantàstica i no ho sap."

El moneder de l'Ainoa (2)

L'Ainoa és genial. Seu just a la taula del meu darrere i organitza que cada dia el plató s'ompli de gent. A banda d'això és creativa, té iniciativa i és una manetes. I totes aquestes facetes les ha aplicat en una manualitat excel·lent. L'Ainoa ha construit un moneder amb un brick de llet d'avena. Li vaig demanar que el desmuntés per veure'n el procés:





Doblegat per on cal i posant-hi una simple tira de belcro tens un moneder amb compartiments i tot. L'Ainoa és de moneders peculiars i jo sóc de fixar-m'hi.

Punset jugant al Pacman

Pacman Punset from Sesejo Jomugra on Vimeo.

COM m'agrada la ràdio!

Aquesta temporada, a banda de continuar a BFN (el millor programa que hi ha), torno a fer ràdio! És a COM Ràdio i ho faig dins el programa El dia. El responsable que torni a posar-me darrere un microfòn és l'Albert Vico, un d'aquells paios que formen part d'una generació de grans professionals que la ràdio d'aquest país no s'ha de deixar perdre.

A la COM m'hi podreu trobar tots els dimecres entre dos quarts de dues i les dues del migdia. En números seria més o menys així: 13:30h-14:00h. Allà m'hi trobareu fent una secció que hem titulat: "Converses amb la meva filla". I sí, el títol no enganya; hi explico les converses (ara per ara, monòlegs perquè encara no parla i per tant no té dret a rèplica) que mantinc amb la meva filla. Reflexions divertides sobre el dia a dia d'un pare primerenc.

Ja sabeu on sóc!

Salut i bona ràdio!

F**K

Web

La web està embastada.
Diu el sastre que aviat me la podré posar per sortir al carrer.

S'acosta Santa Anna

Aquesta Festa Major, flipareu amb les Gitanes!

El 10J

Foto extreta del Flickr de www.somunanació.cat

El 10 de juliol del 2010 és una data històrica. Més d’un milió de catalans al carrer saltant-se protocols, excuses i polítics. Era el dia i n’érem conscients. La capitalització dels polítics de la manifestació no podia ser excusa. Ans al contrari. El poble va donar una lliçó. Dies i dies barallant-se per una capçalera que no va existir. Al davant dels polítics, el poble: Catalunya. Ens vam manifestar cívicament. Sense aldarulls. Molts hi érem amb la família (i això inclou un cotxet amb una nena de 4 mesos) i, si us he de dir la veritat, mai havia circulat tan tranquil pel passeig de Gràcia de Barcelona. Cap crit. Cap mala paraula per aquell cop que dones sense voler als turmells del senyor del teu davant amb les rodetes del cotxet. Aquest és el nostre seny.

La manifestació era, suposadament, contra la sentència de l’Estatut. No dic que no, però diria que la sentència és “només” la gota que ha fet vessar el got. Jo no vaig sentir cap crit en favor de l’estatut. Cap consigna. Cap: “si us plau respecteu l’Estatut que hem referendat com a poble”. El crit era un altre: “Independència!”. Sí: “In-inde-independència!”. I punt. La sensació era la de dir: “fins aquí hem arribat/aguantat”. Ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer, que deia l’Ovidi. Els polítics hi eren i si no són sords (en el sentit més otorrinolaringològic de la paraula) ho van sentir.

Amb tot, les declaracions que han fet a posteriori no ho demostren. Parlen d’Estatut, d’assolir més competències, de refer ponts amb Espanya, d’aconseguir bla, bla, bla... No és això companys, no és això. Cal foc nou i, té pinta que també caldrà renovar la classe política. Tota. Ancorada al passat. En les relacions del passat. En la transició del passat. En una constitució del passat. El milió de catalans que vam sortir al carrer no miràvem al passat: miràvem al futur.

Que no juguin amb el meu sentiment. Que no usin la meva presència a la manifestació del 10J en benefici propi. No vaig anar-hi sota les sigles de cap partit polític. CAP. Perquè a dia d’avui no me’n crec cap. Hi vaig anar per demanar poder exercir la meva condició de català en total llibertat.

Ho volem TOT

Som aquí

Ben bé no sé on és El Vendrell en aquesta foto de tot l’espai però aviat el senyor Google traurà l’aplicació “Google Universe” i podrem jugar amb l’scroll i anar de la foto de tot l’univers a la del carrer de casa.