Mayra Gómez Kemp

Ja ho deia la Mayra Gómez Kemp amb la taula plena de targetetes:

Unas veces se gana...

... y otras se pierde.

5,8,10,12,15,17,19.

No, no són els números de Lost... són els dies de juny on viurem “The NBA Finals”. Avui primer assalt. Go Lakers, go!

En un lugar de la Mancha...

Aquest és el principi de novel·la més famós de la història. Tothom coneix la primera frase del Quixot. Jo us deixo amb el primer paràgraf del conte "Ideals" pel qual he guanyat un accèssit. Mai serà tant popular com el text de Cervantes però tampoc vull córrer la mateixa sort que ell que era conegut amb el sobrenom de "el manco de Lepanto". Apa.

Diu així:

Un jove sense ideals és com una nevera buida; fa més servei desendollada. Per sort en Marc i en Pau tenen clar quins són els objectius pels quals val la pena fer-se sentir. Fa dies que parlen de com deixar d’estar a la banqueta i passar a l’acció. Volen fer alguna cosa i lluitar, com cal, pel seus ideals. Ja està decidit: faran un grafiti.

Més dubtes

Porto molts anys intentant esbrinar si sóc periodista, guionista o, simplement, vendrellenc. Doncs ara m’he entestat en afegir un altre epígraf al meu mar de dubtes: escriptor. Potser és agosarat, però al primer concurs que m’he presentat m’han donat un accèssit. Per a mi una victòria ja que mai havia deixat sortir els meus contes del disc dur de l’ordinador... però aquest se’m va escapar. Si algú el veu que l’atrapi i el faci tornar a casa.

Lie to them, Jack.

Si no segueixes Lost o no estàs al dia no ho llegeixis. Demà ja escriuré un post per a tothom.
Nit de cinefòrum al voltant de la season finale de la 4a temporada de Lost. Josep, Anna, Mireia, Gerard, Núria i jo a casa amb la boca oberta durant 1 hora i 23 minuts en un capítol que des del tercer minut ja va valer la pena. Quan tornem al final de la 3a temporada i veiem que Kate frena i fa marxa enrere amb el seu cotxe. Aplaudiments! El final era esperat i no hi va haver sorpresa: el mort és el meu estimat Locke (excel·lent actor quan fa de viu i que sobreactua –que ja és difícil– quan fa de mort). Però, això ja ens ho esperàvem. La sorpresa va ser la presència de Ben al velatori dient-li al Jack que han de tornar a l’illa. Uau!

A banda d’això el capítol ens deixa: la mort de Keamy i les conseqüències al vaixell, el pare de Jack apareixent abans de l’explosió (“you can go, now”... ¿què vols dir amb això?), el sacrifici de Sawyer saltant de l’helicòpter, el retrobament de Penny i Desmond ohhhh, en Ben movent l’illa, els traspàs de poders entre Benjamin i Locke i la gran conversa entre Locke i Jack: “Lie to them, Jack. If you do it half as well as you lie to yourself, they’ll belive you”. Premonitori i genial. Uff...!

Torna la travessia del desert. Fins l’any que ve no hi haurà nous capítols.

Una de titelles

M'agraden les titelles, sí. N'he vist, n'he fet i n'he escrit obres. Pel meu aniversari me'n van regalar una d'un dimoni certament espectacular. Així que per passar el cap de setmana us deixo amb un vídeo de titelles. Humor corrosiu.

Independència a l'americana

No és que sigui independentista català. Sóc independentista de tothom que vulgui la independència. Si un marcià vingués a la terra i ens preguntés com ens organitzem, li explicaríem que votem els que manen, votem els pressupostos de l’Estat, votem les lleis, votem els regidors, votem els alcaldes, votem els representants al parlament, votem els senadors i que en alguns països, fins i tot, votem el cap de la policia, el tresorer i el jutge. Si, un cop fetes aquestes explicacions, el marcià, tot mirant el nostre mapa mundi, ens preguntés: “¿I aquestes ratlles que divideixen el mapa què són?”. “Fronteres”, li respondríem. Ell preguntaria: “Per determinar per on passen les fronteres, també voteu, ¿no?”. ¿Què li hauríem de respondre nosaltres?, “No, això ho decidim a bufetades! Només acceptem canvis de fronteres si hi ha una guerra. Abans també s’acceptava el sexe reial: si un rei es casava amb una reina, els països s’unien, però ara això ja està superat. Ara només acceptem les hòsties!”.

Xavier Sala i Martín. (pàg.160 del llibre: “Converses amb Xavier Sala i Martín” de Jordi Graupera. Ed. Dau.

Atenció al bateria!

És un dels vídeos que més m'ha agradat dels darrers mesos. La cançó és nefasta però el bateria coreà que la interpreta és genial. Dedicat a tots els bateries que viuen la música amb passió:

Renegociar

No hi ha cosa més estúpida que renegociar. ¿Si no ho tenies clar per què coi acceptaves quan vam negociar? Si hem quedat en una cosa, ¿per què collons em canvies ara les condicions? Algú hauria d’agafar la paraula "renegociar" i aixafar-la. Cagar-s’hi a sobre. Fotre-li foc i eliminar-la de la capa de la Terra. Hauríem de passar tots per l’hospital i que ens trepanessin el cap just en el punt del cervell on hi ha el llenguatge i que la incisió penetrés fins al lloc que ocupa la paraula “renegociar” i succionar la massa encefàlica justa perquè l’oblidéssim per complert.

Vam estar dos anys negociat el puto-estatut perquè ara haguem de tornar a seure a renegociar sobre allò que ja havíem pactat. I aquest és només un exemple. Llegeixo a la pàgina 12 de l’Avui: “Anem cap a la mediocritat si no aturem aquest instint destructiu“. Doncs això.

Dia màgic

2 anys embarcats

Avui celebrem el segon aniversari de l'Embarcada, l'Agrupació de Cultura Popular del Vendrell que vam engegar quatre txitxarel·los ara fa 24 mesos i que ha agafat una dimensió que no imaginàvem. I continuem creixent. Aquest any serem tres balls nous i ja tenim el local remodelat. Aquesta tarda l'inaugurem a partir de dos quarts de set. Hi sou tots convidats.

Pep Huguet, un gran de la ràdio

La primera persona que vaig veure quan vaig entrar a una ràdio a demanar un programa va ser ell. Era a Ràdio El Vendrell (quan encara estava al carrer Sant Magí) i la persona que em va rebre era el director de l’emissora: el senyor Josep Huguet a qui més endavant passaria a dir, senzillament, Pep. Avui en Pep es jubila i no li digueu però crec que tindrà alguna sorpresa. Com a vendrellenc trobaré a faltar els seus programes, les seves lectures del calendari del pagès, la sarsuela, les retransmissions de castells i els passejos per la seva Rambla. Però si una cosa li dec és que va ser el primer en escoltar-me i donar-me un espai a la ràdio. D’aleshores ençà ha plogut molt (aquest any no tant) però no me n’oblido. Gràcies, Pep.

Museus

Diumenge va ser el Dia Internacional dels Museus. Jo ho vaig aprofitar per visitar-ne (per la cara) un parell. I em vaig recordar d'una de les frases que tinc apuntada en algun racó d'una llibreta. L'he trobada. És de Manuel Borja-Villel, ara director del CARS i diu així: "La majoria de museus estan plantejats com a passadissos de consum, on no hi ha coneixement sinó reconeixement, i al final et compres la postal a la botiga".

Com tu

Em miro al mirall i et veig...

I no sé si és per la panxeta o perquè tots dos piquem pedra.

Una feina menys

Jo els havia enviat el currículum i estava esperançat... però crec que al final han desestimat la meva oferta. Si vols saber de què parlo, fes clic aquí.

Un anunci que és un lema

Aquesta és la campanya d'IBM al The New York Times. La frase m'encanta i a partir d'avui me l'apunto com a lema de vida.

L’eniCCMArius

Cada matí entre les 7.40h i les 7:45h l’amic Màrius Serra planteja els seus enigmes al programa d’en Bassas per començar a despertar les neurones. Avui ha preguntat: “Són la fruita seca de les bicicletes, de 7 lletres”. Aneu-hi pensant.

Fa dies però que l’eniCCMArius és per saber qui seran els nous responsables de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Ni el mateix Màrius Serra hauria estat capaç d’encertar tots els noms abans del seu nomenament oficial. Doncs bé, ja tenim “nous” jefes (ho poso entre cometes perquè alguns repeteixen en el càrrec). Finalment hem resolt l’eniCCMArius. Aquest és dels que més ha costat. Massa i tot.

El d’avui era fàcil, Màrius: “pinyons”.

Excuses per no actualitzar durant 41 dies

És que havia oblidat la contrasenya...

No tinc res a dir.

Bloc? Quin bloc?

Estava escrivint un llibre mediàtic però ningú n’ha parlat.

Em vaig adormir mirant la tele... i fins avui.

He fet servir totes les paraules que conec, així que continuar escrivint seria repetir-me.

Tenia ressaca.

Ho he deixat per dedicar-me al partit.

Vaig prometre fer un bloc en un míting al Sant Jordi i ara me n’he de desdir.

L’endocrí em va recomanar no “picar” entre hores.

Se m’han esborrat les lletres del teclat i no recordava on és la “ç”.

Estava de vaga perquè el senyor Blogger no em paga.

Vaig jurar a la Moreneta que no tornaria a escriure fins que plogués.

Sóc el doble de Ruiz Zafón i se’m va girar feina per Sant Jordi.

He estat detingut per apagar la flama olímpica.

No he estat jo, ha estat ell.

Si avui és la segona Pasqua...

Truqueu al vostre padrí i si avui fa festa reclameu-li la mona!

El futur comença avui

Han començat les obres al bloc! I mica a mica anirà trobant la seva nova imatge... perquè el bloc, com jo, és un tant cagadubtes.

Gràcies a tots pels missatges... i per la paciència!