Haruki 3

—Sigui com sigui, me n’he d’anar d’aquí. No hi ha volta de full. —Tens raó —admet el noi que es diu Corb, que deixa el petjapapers a l’escriptori i es posa les mans al clatell—. Però no et pensis que fugint ho solucionaràs tot. No et vull aigualir la festa, però anar-te’n molt lluny no et garanteix que surtis d’aquí. La distància no ho soluciona tot.

Haruki 2

—¿Vols que fem el joc de sempre? —em proposa. —D’acord —dic jo, que també tanco els ulls i respiro fondo. —¿Som-hi? Imagina’t una tempesta de sorra molt forta —diu ell—. Oblida’t de tota la resta. Tal com em diu, m’imagino una tempesta de sorra molt forta. M’oblido de tota la resta. Fins i tot m’oblido que jo sóc jo. Estic en blanc. I les coses se’m comencen a aparèixer. Com sempre, compartim aquestes coses asseguts al sofà de pell de l’estudi del pare. —Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció —em diu el noi que es diu Corb. Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l’alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l’únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t’hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. Dins la tempesta no hi ha ni sol, ni lluna, ni direcció, i a vegades ni tan sols existeix el temps tal com l’entenem. L’únic que hi ha és una sorra blanca i fina, com d’ossos polvoritzats, que omple el cel. T’has d’imaginar una tempesta de sorra així.

La setmana d'en Haruki

M’agrada com escriu aquest paio. De fet, tinc l’estranya malaltia d’anar marcant les pàgines dels llibres on hi ha frases o diàlegs que m’agraden. Com que de “Kafka a la platja” n’hi ha uns quants moments que m’han sobtat aquesta setmana us els aniré servint amb comptagotes. De moment, començo amb l’inici de la història de Kafka; el dia que decideix marxar de casa:

El dia que faci quinze anys marxaré de casa, aniré a una ciutat llunyana i desconeguda i viuré en un racó d’alguna biblioteca petita. Evidentment, si hagués d’anar per ordre i explicar tots els detalls m’hi estaria una setmana. Però de moment només diré el més important: el dia que faci quinze anys marxaré de casa, aniré a una ciutat llunyana i desconeguda i viuré en un racó d’alguna biblioteca petita. Pot semblar un conte de fades, però no ho és. De cap manera.

Murakami

La mosca que em va picar al Japó i que ha fet que comenci a pirrar-me per tot el nipó m’ha fet arribar a la literatura d’aquell país. He començat pel més assequible: Haruki Murakami, autor d’èxit mundial amb el seu llibre “Tòquio blues”. Jo, però, he preferit començar pel que va escriure després d’aquest supervendes: un llibre titulat “Kafka a la platja”. Que no us espanti el títol; no és un tractat de filosofia de Kafka però sí que és un tractat de la manera d’entendre la vida dels japonesos en general i de Murakami en concret.

D’entrada, costa. És un llibre estrany i juga a sobreposar dues històries. Allò que ara fan tants autors de fer que els capítols parells segueixin una història i els imparells una altra de totalment diferent fins que s’acaben trobant cap al final del llibre. Doncs és això. La primera història és la d’un nen de 15 anys que s’escapa de casa i que es fa dir Kafka (no és el seu nom real). L’altre protagonista és un avi analfabet (ell s’autodefineix com “totxo”), en Nakata, que té la peculiaritat de poder amb els gats (ja us he dit que el llibre té coses estranyes). Tant l’adolescent com l’avi senten una pulsió dins seu que els fa marxar de Tòquio i emprendre un viatge. ¿Cap a on? Si us llegiu les 478 pàgines del llibre ho descobrireu. De fet, encara que us ho digui tampoc servirà de gaire perquè potser arribem a conclusions diferents. És el que té Murakami.

Peu de foto

"Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer".
(Ovidi Montllor)

Avui

Som la cançó que mai s’acaba,
som el combat contra l’oblit,
som la paraula silenciada,
som la revolta en un sol crit.

Som l’espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.

Som llàgrimes en la mirada,
som el coratge de seguir,
som la ferida mai tancada,
som la història que no han escrit.

Som l’arbre enmig de la tempesta,
som els estels que vam teixir,
som l’esperança i la tristesa,
som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.

Obrint pas

Cap d'Any

Per a mi avui és Cap d’Any. Sí, els guionistes som una espècie estranya. Tant com per tenir prou peculiaritats perquè els del National Geographic ens facin un reportatge en profunditat.

Ja fa dies que, els que ens dediquem a aquest submón, preparem els programes (de ràdio en el meu cas) que comencen aquest 3 de setembre. Però cada vegada que parlàvem del que faríem a partir d’avui en dèiem: “l’any que ve” i avui portem tot el dia fent comparacions i afirmant, sense embuts, que: “l’any passat vam fer...”. Per això no hi ha dubte que, per als guionistes, avui és el primer dia de l’any. Però la nostra celebració és diferent. Ahir no vam menjar raïm ni vam anar a dormir tard, tot el contrari. Menjar lleugeret i a dormir aviat que s’ha d’estar a tope pel primer dia de l’any (o de programa segons es miri). I si avui és Cap d’Any la setmana passada va ser Nadal. I Sant Esteve... i els Sants Innocents (aquesta em sembla que sí que la vam celebrar).

Total, que avui només em resta dir-vos una cosa: “guionistes de Catalunya: bon any nou!”

wa yeah!

Antònia Font en concert:

Tots es mecanismes...!

Tots es mecanismes...!!

Tots es mecanismes...!!!

Tots es mecanismes...!!!!

Tots es mecansimes...!!!!!

I avui toca cita

No, no he quedat amb ningú em referia a citar a una altra persona. Hi ha dies que vull expressar alguna cosa però no me'n surto perquè sóc massa barroer. Així que el millor és apropiar-te (a modus d'homenatge, està clar) de les frases d'altres. La d'avui és aquesta:

"La paciència és amarga, però els seus fruits són dolços"

Ho va dir Jean Jacques Rousseau, filòsof francès del segle XVIII. I jo li dic a ell: "ja t'ho diré, Jean Jacques, ja t'ho dire..."

Toca vídeo

Aquest vídeo resumeix dos dels últims escrits d’aquest bloc. Si sumem “300 anys després” i “Com anar al cel... i tornar” el resultat és aquest vídeo: “No n’hi ha prou amb ser català”. S’entén, oi?

Com anar al cel... i tornar.

Sí, m'agraden Els Pets i no em fa vergonya confessar-ho. Per una estranya raó sembla que dir que t'agrada un grup de música en català fa queco; mola més assegurar que t'agrada qualsevol grup del Sónar o del FIB. Doncs, no. Que t'agradin Els Pets hauria de ser tan normal i/o habitual com que t'agradin els Beasty Boys. Sí, què passa? I qui digui el contrari és que mai ha escoltat els discos que es fan a casa nostra amb carinyo. Apa, ja ho he dit.

Pel que fa al concert he de dir que en Gavaldà i companyia cada vegada em sorprenen més (positivament). El Lluís és un monstre escènic i un compositor de collons. El nou disc és espectacular i el concert fa honor al seu nom: "com anar al cel i tornar".

De fet, van aconseguir que acabés ballant una de les cançons que menys m'agraden d'Els Pets: "Pantalons curts i els genolls pelats". En directe en fan una versió disco-funky espectacular. Destacar també que recuperin vells temes com "Massa jove per fer-me gran" i les noves: "Parla", "Valset", "L'amant que no et toca" (l'himne dels lletjos segons ells) i "XL" que ja és un nou hit de la banda.

http://www.elspets.cat/



La foto no és meva. Ooops! L'he manllevat del bloc de la Trillo... http://www.fotolog.com/qtrilla. Mil gràcies!

Tòquio no m'és igual

Joan Miquel Oliver afirma en una de les cançons que ha composat per Antònia Font que "Tòquio m'és igual". M'agrada molt la música del Joan Miquel i, fins i tot, m'apassiona aquesta cançó però no comparteixo l'afirmació. Tòquio, com Girona, m'enamora. Perquè us en feu una idea de com és aquesta mega-ciutat he trobat aquest vídeo al Youtube. Així és Tòquio i els seus més de 12 milions d'habitants.

300 anys després

Josep Lluís Carod-Rovira diu que ja ho té clar i que l'any 2014 el país estarà preparat per afrontar amb garanties un referèndum per a la independència. Per què el 2014 i no abans? Per què just l'any que farà 300 anys del fatídic 1714? No m'agradaria haver de commemorar una altra derrota però per fi Esquerra demostra que, a banda de manar, també l'interessa el futur d'aquest país que per a l'estat al que pertany no és ni Nació. Alguna cosa es belluga i això, per poc que sigui, és bo (serà que l'esperit d'en Xirinacs comença a moure consciències). A més a CDC ja han creat un corrent per l'autodeterminació. Doncs sincronitzem els rellotges. Queden 7 anys per a la independència.

Potser sóc massa optimista, però tal com està el pati m'agafo a un ferro roent.

Simpsonitza't

Alguns m'heu preguntat per la foto que tinc al bloc. Sí, és una caricatura de com sóc a l'estil Simpsons. No és que ara tingui traça en això de fer caricatures, no (dibuixant sempre he estat un zero a l'esquerra) però resulta que el merxandatge de la pel·lícula dels Simpson et dóna la oportunitat d'esbrinar com series tu si fossis un personatge de la sèrie. Només has d'entrar al web: http://www.simpsonizeme.com/ i començar a jugar.

Jo hi he jugat força. De fet, us presento els meus nebots al més pur estil Lisa i Bart Simpson:

Ja sóc aquí!

Japó val la pena... sí senyor!

He portar desenes de souvenirs, milers d'imatges i milions d'impressions que algun dia espero poder reunir en un llibre. De moment, us serveixo una de les primeres vistes que vaig tenir de la capital actual: Tòquio. Així veia el barri modern de la ciutat des de l'habitació de l'hotel. Només per això ja va valer la pena el viatge.

Avui les alegries, un altre dia us explicaré les penes: em van perdre les maletes en el transfer entre l'aeroport de BCN i el CDG de París. Un motiu més per reclamar un aeroport de primera. Avui, però, toca gaudir d'aquestes imatges.

Konichiuà, Japó!

Ja vinc...!

Ha arribat el moment.
Demà me'n vaig a visitar un dels punts del planeta
que fa anys que vull conèixer.


Japó.

Festa Major

És Festa Major

i per això estic content.

Encara que no parin de cagar-la

els del "nostro" ajuntament.

Així començava un dels versos del Ball de les Gitanes del Vendrell per aquesta Festa Major. Després de 4 dies de festa i disbauxa la festa s'ha acabat i a mi em fa mal tot el cos (l'edat comença a fer estralls). En tot cas us deixo dues de les imatges d'aquest any. La que va servir de tret de sortida de la festa, és a dir, la portada de l'especial Festa Major 2007 del Diari del Baix Penedès. I la que va cloure tots els actes: el concert de Celtas Cortos i Baetúria (la foto és de Baetúria per dos motius: perquè són vendrellencs i perquè hi toca el meu germà). Apa, l'any que ve més... i millor!

.

On vas?

Aquesta és la pregunta d’avui: on vas? Molta gent comença vacances i els seus amics i/o familiars els pregunten per on aniran a petar aquests dies de festa. Però si enlloc d’un signe d’interrogació al final de la frase hi posem un signe d’admiració ens trobem amb el que ha fet avui el President.

On vas!

Montilla ha anat avui a reclamar a Endesa i REE més inversió per Catalunya. On vas!

Tot el que ha passat a la gran, universal, avantguardista i cosmopolita ciutat de Barcelona és un nyap històric. On vas President a reclamar quan fa quatre dies eres tu el ministre d’Indústria, Turisme i Comerç i no vas fotre res per arreglar-ho. On vas també, Joan Clos, actual ministre d’Indústria, Turisme i Comerç i exalcalde d’aquesta ciutat que viu amb una espelma a la mà i una pinça al nas per no sentir l’olor a cremat de les estacions de Fecsa ni, sobretot, la pudor de menjar podrit de la nevera. On va l’oposició criticant el que ha passat quan tots han estat partícips de la situació. Recordeu als ministres dels governs del PP d’Aznar (que va governar 4 anys amb el suport de CiU?). Doncs hi havia una gironina de nom Ana Birulés que era Ministra de Ciència i Tecnologia. I, un ara defenestrat pel seu propi partit, Josep Piqué (Vilanova i la Geltrú) que ocupava la cartera d’Indústria i Energia.

Ni els ministres catalans ho han arreglat, així que... On vas, Catalunya!

Ho haveu vist!

La votació-farsa de les noves set meravelles del món ha escollit Chichén-Itzá. Potser la votació no ha tingut el rigor suficient per considerar-la vàlida però certament visitar aquest monument de la península del Yucatán val molt la pena. Jo sóc el de la gorra, la piràmide-temple de la civilització Maya és el que queda just darrere meu.

Senzillament: impressionant!

Vacances

Bé, he estat uns dies de vacances i per això el blog ha estat més aturat que mai. No us diré on he estat exacatament. Tant sols us ofereixo una de les 1.498 fotografies que he fet i us explico que ha estat un vol transoceànic.

Més endavant hi haurà més fotos i més informació sobre el viatge.