Els catalans hem vist Barça, Barça i més Barça. Les audiències de tot el relacionat amb la triple corona blaugrana han estat d'escàndol. Ahir, sense anar més lluny, els gladiadors del Pep van convèncer el 42% dels catalans. Increïble. Així, no és estrany, que els de l'APM? tinguem clar quin és el paisatge favorit de Catalunya.
Aquest vídeo i molts més a partir de les 21:50h. a TV3.
Dimarts a la nit TV3 emet dos especials previs a la final de la Lliga de Campions titulats: “Paraula de Pep” i “Londres, París, Roma” i això farà que l’APM? no hi càpiga. Per tant, tota l’artilleria pre-triplet anirà condensada a l’APM? Extra de diumenge (TV3 – 16:45h). Entre d’altres coses descobrirem qui fa revenda d'entrades per la final:
La terrassa de casa pren vida. Arriba la calor i això fa que les plantes surtin de la letàrgia i cridin als quatre vents que són aquí. A més a més, enguany, he posat un hort urbà a casa. Fa una setmana vaig plantar tomàquets, albergínies, maduixes, enciams i pebrots (a la fotografia). Amb només set dies ja comencen a donar senyals de vida. Ja hi ha maduixetes diminutes que auguren unes excel·lents postres d'estiu. Els enciams creixen a una velocitat sorprenent i aviat passaran a ser part d'una amanida. Els pebrots i les albergínies treuen noves fulles a cada instant i, aquest matí, la tomaquera m'ha sorprès amb dues petites flors que anuncien que tot va bé. Ja us aniré informant de com prosprera el meu hortet i dels resultats finals de la feina feta.
Avui a partir de les 21:50h. a TV3 una nova edició de l'APM? amb especial atenció a l'anàlisi catòdic del que va passar dissabte al Bernavéu. Un partit que tractarem des del total respecte al rival. Com a mostra, aquest vídeo-botó:
No us el perdeu o no sabreu què dir quan demà algú us pregunti si "ho haveu vist?".
La història interessa poc i la ràdio encara menys així que la majoria de gent que llegeixi el títol del post no arribarà aquí. En fi, ahir va ser un dia històric, radiofònicament parlant. Van sortir els EGM (com passa cada any tres vegades) però ahir van confirmar una cosa: Catalunya Ràdio ha perdut l’hegemonia. Ara la ràdio més escoltada a Catalunya és RAC1 i això és un fet històric ja que en els últims 14 anys la líder, indiscutible, ha estat sempre l’emissora pública catalana. Són molts els factors que han fet que una emissora amb 26 anys d’experiència cedeixi davant d’una amb només 9 anys de vida i menys recursos. T’atreveixes a apuntar-ne algun? Què ha passat? D’entrada, tot sembla indicar que els catalans prefereixen la ràdio amb crosta.
El títol del post és d'una evidència total, d'acord. Però aquest vídeo del "Britains got talent" n'és un clar exemple. El programa és la versió O.T. britànica tot i que basat en el format "Tienes talento". Tant se val, la concursant és Susan Boyle. Té 47 anys i sembla un personatge de Little Britain. Així la va jutjar tothom fins que va començar a cantar.
La professió fa por. El circ de la tele està absorbint el periodisme i ens estem convertint en mones d’aquesta fira ambulant. Així, per exemple, hem intentat mesclar la telerealiat (dels reality) amb el reporterisme. I el resultats són productes com “21 días” o “Callejeros”; del que s’ha dit que és el “30 minuts” del segle XXI: puaj! Una cosa és un reportatge de mitja hora ben fet i documentat i una altra passejar-se per barris de barraques amb una càmera a la mà.
Algunos de ustedes estarán familiarizados con The Daily Show, el programa informativo-humorístico que presenta Jon Stewart en Comedy Channel. Habrá quien sepa que Stewart, cómico de profesión, es considerado uno de los informadores más fiables por los estadounidenses menores de 35 años. La semana pasada, Stewart dedicó The Daily Show a repasar los desmanes de CNBC, mítico canal de información bursátil, emblema de todos los delirios de Wall Street, y acabó centrándose en Jim Cramer, el más popular analista de CNBC. Cramer fue uno de los muchos economistas reconvertidos al periodismo que proclamaron que Wall Street seguiría subiendo eternamente, y lo mantuvieron hasta el momento mismo del colapso. De lunes a miércoles, Stewart destrozó metódicamente a Cramer y CNBC. Y el jueves, en un gesto valiente, el periodista-analista Jim Cramer compareció en The Daily Show para ser entrevistado. Jon Stewart hizo la entrevista que los periodistas sueñan toda su vida. Fue algo terrible, una carnicería. A Cramer se le escaparon las lágrimas. Y, sin embargo, la conversación mantuvo un tono de respeto mutuo. Ni un grito, ni una mala palabra, ni una descalificación. Fue algo duro de ver, pero fue edificante, digno, informativo. En España, tenemos La Noria. El sábado apareció, por cuarta vez, creo, Violeta Santander. Si lo vieron, ánimo: con el tiempo lograrán olvidarlo.
No, no és el títol d'un dels llibres de moda. L'última lliçó és la que ens va donar ahir Pepe Rubianes a TV3. L’emissió del seu espectacle “Rubianes solamente” va aconseguir reunir 985.000 catalans davant el televisor amb una quota de pantalla del 30%. I això, a dia d’avui, és una barbaritat.
"El que penso és això: Catalunya no és Espanya, és una altra cosa i això cal sentir-ho. El Barça és una altra història. Quan arribes aquí de l'Arsenal et sorprèn veure a tanta gent, és un shock. Cal viure-ho per a entendre-ho. A Anglaterra és una altra mentalitat. Quan vaig sortir d'allà després de vuit anys, estava sorprès, però després de vuit mesos, quan ja no em feia mal l'esquena, havia de tornar a guanyar confiança i guanyar-me a la gent". Thierry Henry, a La Vanguardia
Si dilluns tinc ulleres darrere les habituals ulleres serà pel que passarà a Arizona. L’All Star Weekend ja és aquí amb el Pau a l’equip de l’Oest i en Rudy al concurs d’esmaixades. El donen en obert per Cuatro i tinc prou dosis de Nespresso com per aguantar despert. En fi, ja ho deien els Pet Shop Boys als 80: Go west!
Hi ha individus que, per fortuna (econòmica, està clar), es poden permetre una segona residència. Em sembla fantàstic. Alguns escullen la platja i d'altres la muntanya. Per a aquest segon grup que últimament té els fums pujadets va el següent missatge: "Les vaques porten esquella i la merda fa pudor". O com sempre s'ha dit a Catalunya: qui no vulgui pols que no vagi a l'era.
