Entrena-ment

“Aquesta frasse conté tres herrors”

¿Ets capaç de trobar-los?

PS. El quart error és no veure programes com el Quèquicom del Canal 33; un dels millors programes de divulgació que es fan actualment.

Tele a 100

Avui en dia fer 100 programes de televisió és gairebé un miracle. Aquesta setmana, però, dues sèries han arribat al seu centenari. Diumenge Aída emetia el seu capítol número 100 amb especial musical que, sincerament, era bastant fluix (només se salvava en Mauricio Colmenero cantant “soy un cabrón”: sublim!). D’altra banda, dimarts qui feia el centenari era el doctor House que durant 100 capítols ha arrossegat la seva cama i la seva mala llet. Per cert, el capítol-aniversari de House és un dels pitjors que he vist últimament. Es veu que els aniversaris no proven. Qui no podrà demostrar com es fa un programa 100 serà (almenys de moment) Berto Romero. El seu programa ha caigut de la graella i és que, com deia al principi, a la televisió, fer-ne 100 és gairebé un miracle.

Bloc de viatges

El millor bloc de viatges és “La volta dels 25”. No ho dic només jo, també ho sostenen els experts de Lonely Planet que l’hi han atorgat el premi Travel Blogger, considerats els Òscar dels blocs. Els responsable del bloc és en l’amic Marc Serena, periodista que vaig conèixer a Catalunya Ràdio. Ara està donant la volta al món amb el propòsit de d’entrevistar vint-i-cinc joves, de vint-i-cinc països diferents i que tinguin vint-i-cinc anys. Així és “La volta dels 25”, un bloc recomanable on, a més a més, aquest bloc on estàs ara mateix hi surt citat. Enhorabona i gràcies Marc.

Els polítics canten

Això i algun que altre vídeo més aquesta nit a l'APM? de TV3 (21.45h).

El nou periodisme

La professió fa por. El circ de la tele està absorbint el periodisme i ens estem convertint en mones d’aquesta fira ambulant. Així, per exemple, hem intentat mesclar la telerealiat (dels reality) amb el reporterisme. I el resultats són productes com “21 días” o “Callejeros”; del que s’ha dit que és el “30 minuts” del segle XXI: puaj! Una cosa és un reportatge de mitja hora ben fet i documentat i una altra passejar-se per barris de barraques amb una càmera a la mà.

El més “nou” es diu “21 días” on la presentadora es creu en el dret de parlar d’anorèxia en primera persona per haver estat 21 dies sense menjar. Jo crec que això és més un reality show que un exercici professional d’una carrera universitària de grau. Estar 21 sense menjar és una burrada i, en tot cas, una operació biquini en plan dràstic. Però no ho considero ni anorèxia ni periodisme; en tot cas seria una mena de periodisme anorèxic, és a dir, malalt i malaltís. Tampoc ho és passar-se 21 dies fumant porros encara que això sembli “guai” i a més a et reporti audiència (la noia que fumava porros va aconseguir un 18,3% de share amb el seu “experiment”). Què serà el següent? S’admeten propostes. Jo la voldria veure 21 dies bevent només pippermint.

Què és un spoiler?

Spoiler és dir que Sayid Jarrah mata a Benjamin Linus al final del capítol 10 de la cinquena temporada de Lost a algú que segueix la sèrie i no ha arribat a aquest punt.

Final de setmana feliç

N'Oliver ja torna a ser aquí amb el seu "Bombón mallorquín"; un refrescant gelat a ses illes i ara, també, un nou llibre/disc d'aquest personatge que a alguns ens agrada tant i que altres detesten. Tant se val. Escoltar el nou senzill del Juanmi (així em va dir que li deien els coneguts) és sempre un final feliç per una setmana dura.

A més a més, el vídeo és collonut.

Horari

Si surto de casa quan el sol treu el nas i quan torno ja es pon, és evident, que faig horari solar.

En Monty és aquí

Aquí va l’anunci en primícia de l’èxit de vendes d’aquest Sant Jordi: “On és Monty?”. Un vídeo que podreu veure dins l’APM? d’aquesta nit (TV3 – 21:45h).

On és Monty?

Ja deveu haver notat que el president no és una persona que es prodigui gaire. Li costa fer-se veure. Per això aquest Sant Jordi sortirà a la venda el llibre: “On és Monty?”. De moment n’he aconseguit la portada. Demà al matí, en primícia, l’anunci.

Budistes de la informació.

Els que escoltem Catalunya Informació de matinada som budistes de la informació perquè la repetició constant, cada mitja hora, dels mateixos textos es converteixen, a altes hores de la matinada, en un mantra informatiu.

Atacant el dret d'informació

Així ni ens faran callar...


...ni perdre el somriure.

Club de fans de John Boy

Bones notícies en l’àmbit musicals pels que ens agrada la música que fan en Santi Balmes i companyia, és a dir, Love of lesbian. Els LOL tenen nou disc titulat: “1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)”. El primer senzill porta per títol “Club de fans de John Boy” i el videoclip és així. De moment he tingut poc temps per escoltar-lo amb deteniment. El single m’agrada i, a més a més, han penjat totes les cançons al myspace. Així que ja ho sabeu. Salut i bona música!

Somiant despert

“Escriure ficció és com somiar despert.
Amb l’avantatge que pots reprendre el somni dia rere dia”.
Haruki Murakami, aquesta setmana a Barcelona.

Sing Star

Vídeo en primícia pels blocaires que passeu per aquí.
Això es veurà aquesta nit a l'APM? de TV3 (21:45h).



Reconeixeu la veu del cantant?

Españoles, Fichados ha muerto

Ja sé que ningú no el troba a faltar perquè pocs eren els que el veien (eus ací el problema). Però un dimarts qualsevol un directiu de televisió es va posar el trajo d’Arias Navarro i va pronunciar la frase que encapçala aquest post. Avui celebrem l’efemèride: fa un mes que el programa va morir. Els mateixos que el van decapitar pel camí ja han deixat més víctimes. I els mateixos decapitats ja estem en projectes nous. That’s entertaintment. Així és el circ de la tele.

The daily show

Interssant article d'Enric González a El País d'aquest dilluns. Us en faig un estracte:

ENTREVISTA

Señoras y señores, buenas noticias: el periodismo televisivo está muy vivo. La semana pasada, sin ir más lejos, alcanzó una de sus cumbres. Ahora, las malas noticias: ese periodismo del que hablamos no lo hizo un periodista, sino un cómico; el tema era, precisamente, el pésimo nivel del periodismo televisivo; y, para rematar, va a ser difícil que ustedes puedan contemplar la cumbre profesional a la que me refiero, porque Viacom ha prohibido que el programa en cuestión se reproduzca en YouTube. A falta de evidencias, tendrán que creerme.

Algunos de ustedes estarán familiarizados con The Daily Show, el programa informativo-humorístico que presenta Jon Stewart en Comedy Channel. Habrá quien sepa que Stewart, cómico de profesión, es considerado uno de los informadores más fiables por los estadounidenses menores de 35 años. La semana pasada, Stewart dedicó The Daily Show a repasar los desmanes de CNBC, mítico canal de información bursátil, emblema de todos los delirios de Wall Street, y acabó centrándose en Jim Cramer, el más popular analista de CNBC. Cramer fue uno de los muchos economistas reconvertidos al periodismo que proclamaron que Wall Street seguiría subiendo eternamente, y lo mantuvieron hasta el momento mismo del colapso. De lunes a miércoles, Stewart destrozó metódicamente a Cramer y CNBC. Y el jueves, en un gesto valiente, el periodista-analista Jim Cramer compareció en The Daily Show para ser entrevistado. Jon Stewart hizo la entrevista que los periodistas sueñan toda su vida. Fue algo terrible, una carnicería. A Cramer se le escaparon las lágrimas. Y, sin embargo, la conversación mantuvo un tono de respeto mutuo. Ni un grito, ni una mala palabra, ni una descalificación. Fue algo duro de ver, pero fue edificante, digno, informativo. En España, tenemos La Noria. El sábado apareció, por cuarta vez, creo, Violeta Santander. Si lo vieron, ánimo: con el tiempo lograrán olvidarlo.

Només dues observacions. El vídeo sí que es pot veure. Potser no al tòtem dels vídeos d’avui en dia que és Youtube però només cal posar-hi dos dits de front i entrar al web oficial de The Daily Show per trobar-lo. I segona apreciació: el periodisme està en crisi, sí, però no ens hem de lamentar perquè qui faci periodisme sigui un còmic. L’humor també serveix per explicar coses... com el periodisme, oi?

'Al cafè de l'amic Joan'

Només s'encomana la musiqueta.

Arigató i bon profit.

M'han portat una remesa de menjar arribat directament de Tòquio (visca la gent que em coneix!). La majoria de coses no sé ni què son i, és clar, la llista d'ingredients escrita en idioma autòcton no ajuda gaire. El que tinc més clar és la segona fotografia. És el que sembla: una mena de galetes de gamba. Arigató i bon profit!

Perdut sense Lost

Aquesta setmana Lost descansa. No hi ha capítol nou. Ens quedem amb les ganes de saber més coses de l’illa més intrigant de la història de la televisió. Amb tot, la setmana que Lost reposa no deixo de trobar-ne referències a la televisió. La més inquietant és aquesta cortineta de Cuatro copiada/inspirada en els crèdits inicials de la sèrie.



La segona referència –aquesta vegada divertida– l’he trobada a Telecinco. Concretament a Aída on han fet que al personatge de Mauricio li toqui la loteria. ¿Us imagineu a quins números jugava?



Namaste.

Parint

Estic parint uns guionets per a un pilot de televisió i el part està sent difícil però molt divertit. De vegades em trobo amb gent que em pregunta: d’on treus les idees? O una altra versió de la pregunta que és: com se t’acut tot això? Si llegíssiu el que escric amb els meus ulls no ho trobaríeu tan bo. De fet, sovint penso que el que faig ho podria fer qualsevol persona que hagués parat atenció el dia que a pàrvuls li van ensenyar a escriure i no li fes res aplicar les normes d’ortografia i puntuació que li van ensenyar a l’escola. La resta és fàcil.

Una altra manera de respondre és buscar l’origen d’algunes sèries que estan triomfant. Així, dins la secció “articles robats” avui li ha tocat a l’Hernán Casciari i el seu bloc Espoiler dins del diari El País.

He copiat i traduït alguns fragments d’un dels seus últims posts.

En televisió, com en molts àmbits, l’origen d’una idea és moltes vegades arbitrari, fortuït i, en qualsevol cas, un gran misteri. De vegades no entenem com una determinada idea es va convertir en un pilot, amb tot l’esforç que això implica.

Alguns exemples exitosos com Lost pertanyen al gènere de la proveta fabricada en un laboratori perdut de la cadena ABC. El seu orgien és a la pel·lícula Cast Away (El nàufrag), protagonitzada per Tom Hanks.

Al guió del primer pilot els personatges estaven més perduts que ara: cuinaven cocos, prenien el sol i no anaven enlloc. Fins que J.J.Abrams es va sumar al projecte i va aportar-hi un grapat de preguntes clau: ¿I si la illa fos un personatge més de la història? Etc.

En un altre extrem hi ha les muses. És el cas d’Anthony E. Zuiker, a qui se li va acudir la història de CSI després d’una llarga i esgotadora jornada de treball a l’Hotel Mirage de Las Vegads on era conductor d’un trenet per a turistes. Assegut al sofà de casa, amb una cervesa a la mà, Anthony mirava amb la seva dona un documental del Discovery Channel sobre les noves tècniques d’investigació científica que feia servir la policia. “Quina bona idea per una sèrie”, va dir. Avui CSI és una franquícia d’èxit mundial.

Un dels exemples més atractius és el de l’origen de Seinfeld. La idea d’aquesta sitcom va sorgir de les xerrades que Jerry Seinfeld i Larry David mantenien cada dia. En un moment de la conversa es van adonar que d’aquestes converses sobre “no res” podien ser l’origen d’una comèdia. I així va ser com del no res absolt i de l’absurd quotidià en va sortir la millor sitcom que –per a molts– ha produït la televisió nord-americana en tota la seva història.

Inspirades per les muses o dissenyades per experts, ningú dubta que les idees són els producte més preuat a la televisió. Ara, que una idea arribi a convertir-se en una sèrie i que, a més a més, funcioni, això ja és una altra cosa.

Tornem en 2 minuts

Ah, les pauses publicitàries! De vegades curtes, de vegades eternament llargues. Què feu durant la publicitat? Simplement feu zàping? Aprofiteu per anar al lavabo? Teniu temps de preparar el sopar? Heu arribat a escriure les vostres memòries en una pausa de CSI?

Hi ha moltes maneres d’aprofitar la pausa per a la publicitat per distreure’ns. Però no només nosaltres. Els presentadors també ho fan. Atenció a aquest vídeo d’un canal de Chicago on els presentadors han creat una coreografia durant la pausa. I tant formals que semblen quan estan en directe!



Us imagineu que, mentre nosaltres veiem l’anunci d’encomana el català (que s’enganxa com una mala cosa), en Pellicer i la Raquel Sans fan manetes?

Reformes de gorra

El bloc està de reformes. Els que fa temps que aneu traient el nas per aquí (deixant rastre a través dels comentaris o no) ja sabeu que de tant en tant li faig una rentada de cara al bloc. És un estímul per continuar escrivint ja que massa temps amb el mateix format m’avorreix i em provoca desídia. Aquesta vegada, a més, coincideix amb una notícia terrible: he perdut la gorra que era el símbol que fins ara apareixia a la capçalera del bloc. La vaig comprar a Madrid i l’he perduda al metro de Barcelona, per tant, no us estranyi la meva tristesa ja que era una gorra “capital” en la meva col•lecció. Bromes a banda –i havent quedat clar també que el títol del post porta a engany– continuaré treballant en els “retocs” del bloc.

Preguntes perverses 01

¿Celebrant la diferència s'arriba a la igualtat?

Infiltrat

A l’APM? quan algú apareix per darrere d’un reporter en directe i saluda a càmera, crida o simplement molesta en diem un “infiltrat”. Gairebé cada dia hi ha algun infiltrat entre les imatges que ens serveixen els visionadors del programa; però feia temps que no n’hi havia un de tan bo (i quan dic bo no em refereixo a l’energumen que es cola a la connexió de la reportera de ETB sinó a les imatges en sí mateixes). Aquest és el regal pel cap de setmana:

micro-relat 02

Allò que el vent s’endugué
Ahir feia tant vent que vaig dir “fill de puta” a la Diagonal i es va emprenyar un home de Canet de Mar.

I want to ride my bicycle

Li roben la bicicleta, la recupera a través d'internet i el lladre el felicita



Iván Yarza, un traductor de 34 anys, ha recuperat la bicicleta que li van robar al barri del Raval de Barcelona al setembre. Yarza la va trobar a la venda per internet. «La venia a 30 euros, i només les peces de la bicicleta ja costen, almenys, 800 euros», explica el propietari.

Quan Yarza ja es pensava que no recuperaria mai més la bicicleta, una amiga seva el va alertar a mitjan febrer que algú pretenia vendre a través d'un portal d'internet una bicicleta que semblava la seva. I, efectivament, era aquella. Yarza va prendre nota del nom i del telèfon del venedor i es va posar en contacte amb ell per concretar un dia per veure's. Amb la denúncia a la bossa, va acudir a la cita i s'hi va trobar un noi d'uns 18 anys d'origen àrab. Quan el noi va ensenyar-li la bicicleta per tancar el negoci, Yarza li va dir que aquella bicicleta era la seva i li va mostrar la denúncia. «Li va canviar la cara, però en comptes d'espantar-se, em va donar l'enhorabona, com si no tingués res a veure amb el robatori», explica el propietari. «Et felicito per haver-la trobat», li va dir el noi, que va fer mitja volta i va desaparèixer.
Notícia extreta d'El Punt.

L'última lliçó

No, no és el títol d'un dels llibres de moda. L'última lliçó és la que ens va donar ahir Pepe Rubianes a TV3. L’emissió del seu espectacle “Rubianes solamente” va aconseguir reunir 985.000 catalans davant el televisor amb una quota de pantalla del 30%. I això, a dia d’avui, és una barbaritat.

I en aquesta última lliçó ens va mostrar que un bon text resisteix el pas del temps (em va fer riure tant com quan l’anava a veure al Club Capitol de Barcelona). I, sobretot, que fer televisió és més senzill del que molts pensen. Només cal una bona història i un bon narrador. Un bon guió i algú que l’interpreti. Punt. I així, a pèl, amb un paio sol en un escenari en una cosa tan poc televisiva com retransmetre una obra de teatre, TV3 va fer ahir un 30% de share.

Gràcies, Pepe!

Lapsus

El turisme entre Rússia i Espanya deu ser turisme sexual.

I+D

Algú sap què vol dir això? S’admeten suggerències, però fa 48 hores que vaig de bòlit per culpa d’aquestes dues lletres.

Coño, Pepe!

Gràcies per fer-me riure!

20...14

"El que penso és això: Catalunya no és Espanya, és una altra cosa i això cal sentir-ho. El Barça és una altra història. Quan arribes aquí de l'Arsenal et sorprèn veure a tanta gent, és un shock. Cal viure-ho per a entendre-ho. A Anglaterra és una altra mentalitat. Quan vaig sortir d'allà després de vuit anys, estava sorprès, però després de vuit mesos, quan ja no em feia mal l'esquena, havia de tornar a guanyar confiança i guanyar-me a la gent". Thierry Henry, a La Vanguardia

Desconnectat

/granà/

Hi tornarem

quan sortim d’aquesta tempesta.

Exigim eufòria

Aprofiteu-ho. Mazoni treu nou disc: “Eufòria 5-Esperança 0” i la promoció de llançament inclou poder-te descarregar, de forma gratuïta, el seu primer senzill: “eufòria” de la web de l’emissora iCatFM. Si ho feu, tindreu 4’16’’ de bona música on sentireu en Jaume Pla cridant la tornada de la cançó: No n’hi ha prou amb la felicitat: exigim eufòria.

No és alopècia... ens prenen el pèl

El PSC va omplir a vessar el Palau Sant Jordi el 7 de març del 2008, dos dies abans de les eleccions espanyoles, i uns dies abans que el PSOE s’atorgués la propietat intel.lectual dels 25 diputats dels socialistes catalans. Potser no es recorda, però Zapatero va fer un “apoyaré”. “En un any, l’Estatut s’haurà desplegat en tota la seva potencialitat”, va dir. Busquin el tall.

Bé, doncs la Generalitat ha obtingut la meitat dels traspassos que volia i Renfe és en via morta. 10 traspassos en dos anys de 235 previstos… Quan s’acabi el desplegament tindré uns 80 anys. Prometo caminar com l’Espinàs per poder-ho arribar a veure.

El problema és que potser d’aquí a uns mesos l’Estatut no el coneix ni la mare que el va parir, que diria Alfonso Guerra. Bé, ni la mare ni el pare ni els soferts ciutadans que van ajudar en el part d’un nadó que va quedar a la incubadora i que 30 mesos després no ens volen tornar encara que ja camini. Potser algú hauria d’exigir d’una vegada que ens el tornin cap a casa, vist que la famosa gallina i els seus ous es quedaran a Madrid.

Tian Riba, periodista (per a El Món a RAC1)

El meu candidat

Mala cara

Si dilluns tinc ulleres darrere les habituals ulleres serà pel que passarà a Arizona. L’All Star Weekend ja és aquí amb el Pau a l’equip de l’Oest i en Rudy al concurs d’esmaixades. El donen en obert per Cuatro i tinc prou dosis de Nespresso com per aguantar despert. En fi, ja ho deien els Pet Shop Boys als 80: Go west!

micro-relat 01

feina absorbent
l'informàtic va entrar a la xarcuteria i va demanar 100 gigues de pernil dolç.

El circ de la tele

...i bon cap de setmana!

STFU

...i Christian Bale va fotre una bronca, el van gravar i ja tenim el remix:

Segona residència

Hi ha individus que, per fortuna (econòmica, està clar), es poden permetre una segona residència. Em sembla fantàstic. Alguns escullen la platja i d'altres la muntanya. Per a aquest segon grup que últimament té els fums pujadets va el següent missatge: "Les vaques porten esquella i la merda fa pudor". O com sempre s'ha dit a Catalunya: qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Calfred

Aquest matí he posat la ràdio i he sentit que algú deia: “La portaveu d’Esquerra Republicana al Parlament, Anna Simó, ha explicat que la Generalitat dóna suport a la candidatura olímpica de Madrid 2016 perquè Barcelona pugui ser subseu dels Jocs Olímpics”. Immediatament m’ha vingut un calfred que, segons el diccionari, és una “sensació de calor i de fred alhora, amb estremiment o tremolor, característica d’algunes indisposicions i algunes malalties. També dit de l’esgarrifança que se sent cada vegada que es constata que el país s’abaixa els pantalons de nou”.

La millor manera de començar un dilluns

La millor manera de començar un dilluns és haver d’anar a treballar en tren. Que sigui principi de mes i hagis de comprar bitllet. Que no tinguis prou calés i hagis de passar abans pel caixer automàtic. Que a l’estació es faci cua perquè, tot i que hi ha dues finestretes, mai les tenen obertes en dies com avui.
La millor manera de començar un dilluns és que coincideixi amb un canvi d’horaris i de recorreguts dels trens que et porten a la feina. Que el tren surti amb cert retard i que, a més, un incendi trunqui les teves opcions d’arribar a l’hora a Barcelona.
La millor manera de començar un dilluns és que cremi un tren de Renfe i que et tinguin parat una hora sense llum i que un trajecte que es fa en 50 minuts s’acabi convertint en una odissea de més de dues hores. Bon dilluns a tothom.

Ses coses no són fàcils per ningú

Es meu desert, sempre es meu desert, ses flors són margalides. Un sol en blanc, cases, oceans,ses algues són marines. Tancam es ulls, imaginam, fosca i silenci totals. Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites. Els aliments més primordials, falta i defecte brutals. Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu. Es meu desert, sempre es meu desert, són cactus, són espines. Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen. Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals...

I'm lost

Because you left i The lie són els dos primers capítols de la 5a temporada de Lost. Per fi, ja són aquí! M'encanta Lost i, de fet, potser planejo anar-me'n a la illa una temporada. No estaria malament, oi? Però abans algú m'ha de dir on ha anat a petar perquè el final de la 4a temporada va ser espatarrant.

Les primeres imatges

Ja han arribat les primeres imatges de la presa de possessió de Barack Obama com a president dels Estats Units. Són una exclusiva ja que l'esdeveniment no el transmetrà la CNN fins les sis de la tarda. Les envia l'agència Lego i l'únic inconvenient es que estan un tant pixelades. Aquí van:

Obama jurant el càrrec i el capitoli ple a vessar.

gARTfunkel

Personatges

Ahir llegia a El Periódioco aquesta entrevista a Joan Ferran, l’home de la “crosta”. No tinc paraules. Vosaltres mateixos:

Joan Ferran: "¿Crosta nacionalista? Encara queden tics. Qui té, reté"

"S'ha d'arrencar la crosta nacionalista de Catalunya Ràdio i TV-3". Amb aquesta declaració a EL PERIÓDICO, el portaveu adjunt del Grup Socialista al Parlament, Joan Ferran, va fer tremolar fa poc més d'un any el tauler català. Avui, 13 mesos després, Ferran publica la novel.la Maleïda crosta (Columna), una ficció molt real ambientada als despatxos del Parlament.

--¿Segueix percebent una crosta nacionalista en els mitjans de comunicació de la Generalitat?
--Hi ha un intent seriós de despartitzar els mitjans per part dels nous gestors de la ràdio i la televisió públiques.

--Un intent, diu. ¿Fracassat?
--S'està fent un esforç notable per usar un llenguatge i uns conceptes assumibles i entenedors per part de la majoria dels catalans.

--¿Persisteix o no persisteix la crosta?
--Encara queden alguns tics d'èpoques passades. Qui té, reté.

--La Iolanda, la jove radical de la seva novel.la, expressa dubtes sobre la voluntat o la capacitat real del tripartit de lluitar contra aquesta crosta. ¿Això trasllueix la seva opinió?
--És l'opinió d'un personatge de l'obra que segurament voldria que la despartització dels mitjans fos més ràpida. Els personatges sempre projecten alguna cosa del pensament de l'autor, però no de manera precisa ni total.

--A Maleïda crosta realitat i ficció s'entrellacen fins a confondre's...
--És una novel.la superrealista: bona part de la trama ha passat, i la resta podria haver passat.

--A l'obra, Oriol Puigdueta (Pujol) és un personatge colèric, rabiós. ¿Ficció o realitat?
--És més aviat vehement.

--Antoni Bassas, un predicador nacionalcatòlic a la catalana que cola opinió per informació...
--Això ho diu un personatge de la novel.la.

--Josep Cuní, un vanitós...
--La de Cuní és una vanitat virtuosa, molt positiva.

--Montserrat Nebrera és protagonista de les fantasies sexuals d'alguns diputats socialistes...
--Això és molt probable.

--I vostè, és clar, es reserva el millor paper de la funció. El portaveu del Grup Socialista de Maleïda crosta, Manuel Serrats, àlter ego de l'autor, és un madur lúcid, culte, tolerant, brillant i sexualment exitós. D'això se'n diu jugar amb avantatge...
--Serrats no sóc jo, és un personatge fictici. No és el meu àlter ego, és evident. Això sí, és un portaveu parlamentari madur i interessant.

(...)

L’entrevista continua però jo ja en vaig tenir prou.

Oh, sí!

Aquest post està patrocinat per José Luís Perales i la frase que ha marcat la seva carrera musical: "¿A qué dedica el tiempo libre?". Segur que aquest Nadal heu tingut algun dia extra de vacances i heu pogut gaudir del que popularment s'anomena "temps d'oci". Avui m'ha arribat a les mans l'enquesta anual d'oci dels japonesos. A l'altra punta del món passen la majoria de temps d'oci navegant per internet. En segon lloc aposten per escoltar música. La tercera posició és fer exercici. La quarta preferència és estudiar. I la cinquena, tocar un instrument.

I tu? com gaudeixes (oh, sí!) del teu temps d'oci?

Low batt

L’onada de fred ha portat moltes conseqüències més enllà del col·lapse a Barajas i de la Maleni demanant disculpes a la primera de canvi per quatre volves de neu mentre fa un any deia que el desgavell de Renfe a Catalunya no anava amb ella. Que aquesta dona continuï tenint un càrrec públic és increïble. Total, que el fred m’ha congelat la bateria. No la interna, que també està tocada per les baixes temperatures, sinó la del cotxe. Ha dit prou. Caput. Finito. Racc, bona tarda (...) en mitja hora li enviem un mecànic. Gràcies. I el mecànic arriba i diu que és la bateria i que s’ha de canviar. Estupendu.

Una anècdota xorra que demostra dues coses: que la nevada té altres conseqüències més enllà de Madrid. I que els mecànics es passen la crisi pel forro perquè per mitja hora de feina i una bateria nova em van cobrar 150 euros. Això sí, el concessionari era oficial.

Fitxa’t

Avui a les 22.00h a Antena 3 torna la versió 2.0 de l’APM? televisiu. Es diu “Fichados” i és feina de la mateixa gentussa que fem l’Alguna pregunta més. És la segona tongada de programes que ens encarreguen. I, com sempre, la mare audiència en decretarà la seva durabilitat.

SS.MM.

Només ells, Ses Majestats els Reis Mags de l'Orient, fan que sigui monàrquic almenys una nit l'any.

El Cap de la Casa Reial a la Cavalcada del Vendrell; quin paio més trempat!

Tercer balanç, sms

El resum és fàcil: menys quantitat i menys originalitat. Aquest any he rebut/enviat menys missatgets SMS per Cap d'Any i, a més a més, els textos eren menys originals/graciosos que altres 31 de desembre. Jo ho resumiria amb un clar: "la gent no està per hòsties". Les poques bromes virtuals han estat al voltant de la paraula crisi i excepte la d'un amic de Badalona -que hi va trobar el desllorigador- la resta no tenien aquell punt d'originalitat que acostumen a tenir els sms d'aquests dies.

Així, la majoria de missatges eren escuets i anaven al gra. I els que s'aventuraven a la literatura amb teclat telefònic apostaven clarament per una d'aquelles paraules-clixé que fan tanta ràbia: "desig". Tothom desitjava que es complissin els deitjos d'altri.

A banda del missatge arribat de Badalona, m'han agradat un parell de missatges personalitats: un de la República Independent de l'Eixample Esquerre de Barcelona i un altre d'un pare novell que viu a tocar de la Sagrada Família. I si pensàveu que us posaria els missatges aneu pel mal camí: ja us he dit que eren personalitzats.

Destacable també són els problemes d'idiomes del Sergi que em desitjava un "bon cul" per acabar reblant el text amb un italià macarrònic: "bon anno". I el més soprenent: el que arribava des de Vila-seca amb un poema: "vuits i nous i cartes que no lliguen". Fantàstic.

Per cert, odio la gent que s'estavia lletres fins i tot per dir-te "bn añ".

Segon balanç, després de la festa

C.E.Vendrell: 01.01.2009 - 18:00h.

Primer balanç

Miro enrere i no em segueixen. Torno a mirar i faig un resum del que ha estat aquest bloc durant el 2008. En total he penjat 165 escrits; el que suposa un post gairebé cada dos dies. Si continuo mirant enrere m'adono que continuen sense seguir-me i si miro més enllà encara estic més satisfet ja que l'any 2007 vaig publicar 90 escrits. Això són 75 menys que l'any que hem acomiadat aquesta setmana. A més a més, he afegit un comptador de visities i els que habitualment passeu per aquí heu registrat més de 5.000 entrades. Buff! Giro el cap i ningú em segueix però si el torno a dirigir cap a la pantalla... en fi, gràcies.

Benvinguts

Sigueu tots benvinguts al 2009.
Bon any 9!

Fum, fum, fum...

A casa

Ens tornen a pujar el preu del peatge. I a sobre tenen la barra de tornar-ho a fer per sobre de l’IPC. ¿Què pretenen? A banda fotre’ns els calés, està clar. Crec que el que volen és que ens quedem a casa. Que no anem a treballar. I és que si això continua així la reacció lògica serà dir: “miri, pel que em paguen jo em quedo a casa. Em surt més a compte”.

Falta un mes

Només falta un mes per la 5a. temporada de LOST.

Se m'ha "penjat" el PC

Últimament el PC se'm penja massa sovint. Sempre em cago en la puta tecnologia i penso que els humans som perfectes al costat d'aquestes caixes de ferro amb disc dur. Aquest vídeo, però, m'ha fet tocar de peus a terra; els humans també ens pengem.

Sabatot!

Deuen ser les imatges més vistes del que portem de setmana després dels dos gols del Barça amb la hòstia del Cannavaro inclosa. A mi em susciten una pregunta: a qui li fotrieu un sabatot? I dos?

Contrastos

Actualitzar

Actualitzar és entrar al blogger, posar-hi la constrassenya i penjar qualsevol escrit per imbècil que sigui.

Una batalla

Ahir vaig llegir aquesta notícia:

La pel•lícula Salvador, sobre l’assassinat de Salvador Puig Antich a mans del règim franquista, va superar l’entrevista de Julián Muñoz a Telecinco. La pel•lícula es va emetre el passat divendres en horari de prime time i va assolir una quota del 17’6%, superant l’entrevista protagonitzada per l’ex alcalde de Marbella i Jordi González, que s’apuntava un 16’5% en segona posició.

Atenció, preguntes: ¿hi ha fet diferencial català? ¿s’està acabant la tele-merda? ¿hi ha llum al final del túnel? Potser aquesta notícia és l’anunci que hem guanyat una batalla..., i la frase ja sabeu com acaba.

The way to Kyoto

Planeta Rett

De vegades es fa difícil parlar de segons quines coses. Una és parlar d'un mateix. L'altra és parlar de malalties com la síndrome de Rett. Demà al Vendrell es presenta el llibre "Criatures d'un altre planeta" de l'Elisabet Pedrosa on explica la història de la Gina, la seva filla amb síndrome de Rett. L'acte serà a les 19:30h. al Centre Cívic L'Estació i m'han demanat de fer-ne la presentació. Tot un honor.

http://planetarett.blogspot.com/

Planta 12 (I)

I demà al matí tornaré a la feina. Amb cara de son pitjaré el número 12 de l'ascensor. Allà m'hi espera un grapat de feina i també això:

Articles Robats 1

Per favor, demano

No desinflaré les rodes de les bicicletes del Bicing. No diré mentides. Quan els coneguts es convidin a casa no trauré alcohol de garrafa fent veure que és del bo, mentre que nosaltres ens servim les copes de l’ampolla bona que tenim amagada. Escoltaré el disc de La Marató de TV3, en especial la cançó que canten els artistes tots junts. Engoliré cuina creativa. No faré comentaris feridors quan algú em digui que li agrada Il Divo. No torçaré la boca quan torni a sentir algú que diu la paraula birriqui per designar la cervesa. No marxaré del país quan torni a sentir una entrevista a Revolver, que va viure en un barri molt marginal. No arrencaré la primera pàgina –dedicada per l’autor–dels llibres que m’envien, com feia fins ara, per tal de poder-me’ls vendre al Mercat de Sant Antoni sense despertar sospites. No deixaré notes falses i eròtiques firmades pels escriptors que em cauen malament entre les pàgines dels llibres de les biblioteques. No criticaré els amants del bookcrossing. No em posaré nerviosa quan tothom digui que celebra “els Nadals” i no “el Nadal”. No em compraré els partits del Madrid per disfrutar si perd. Suportaré estoica tots els e-mails plens d’emoticons que m’enviïn.

Prometo fer tot això, perquè vull ser una persona millor. Però, sisplau, a canvi només demano una cosa. No dic que sigui ara, ni demà, ni d’aquí un més. No demano que sigui d’un dia per l’altre, ni que sigui de cop. Si jo faig tot això, per favor, demano, per favor, que els locutors i locutores del país no ens parlin cada dia, a cada moment, entremig de notícies d’etarres detinguts i Estatuts retallats, entre receptes de pollastre i imitacions de Zapatero, del Facebook del programa.

Empar Moliner – 19.11.2008 (publicat al diari AVUI)

Jo no la veuré... i tu?

Entrevistes amb Julian Muñoz? Aquesta i prou.

Dijous, el català i el CIS

El CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) torna a treure l’entrellat de l’enquesta del bloc aquesta vegada sobre el dijous, un dia de la setmana que, antigament, es deia que era al mig. De fet, hi ha una expressió catalana que versa de la següent manera: “ser al mig com els dijous”. Amb tot, ningú ha contestat que els dijous són al mig i això permet al CIS afirmar que el català s’està perdent i que no es fa prou per imposar-lo a la societat. Una conclusió esparverant en una setmana polèmico-lingüístico-mediàtica. El passotisme total de la societat del segle XXI queda palès en la resposta majoritària: “Dijous... em toco els ou” agrupa un 44% de respostes afirmatives. A aquest percentatge potser caldria sumar-hi el 33% que assegura que “Dijous... ja estic cansat” i, per tant, podria ser imaginable que acabessin tocant-se els ous. Finalment, un 33% més associa els dijous amb cruspir-se una paella. Davant d’aquests resultats potser el millor és optar per anar a dinar. Salut!

Pregunta: ¿Dijous...?
.- ...paella (33%)
.- ...em toco els ous (44%)
.- ...són al mig (-)
.-...ja estic cansat (33%)

Cúpula Sixtina

No, la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra no és la “Capella Sixtina”. Ens hem entossudit a repetir-ho a tort i a dret i l’expressió va ser el clixé periodístic d’ahir. Diguem-ho clar: no ho és. Per sort, el propi Miquel Barceló ho desmenteix. Ara bé, una cosa no treu l’altra. La trobo genial. L’altre gran punt de debat són les xifres: els quilos de pintura i els d’euros que han fet falta per tirar-la endavant. Ningú, però, parla de l’obra d’art. Només la comparen i la valoren. A mi m’agrada i si algun dia puc posar-me sota de la cúpula i contemplar-la no m’importarà ni quant ha costat ni quants pots de pintura ha fet servir.

Tot per no dur ulleres

Ja sé que estem en crisi i que la cosa no està per demanar (i menys des de Catalunya), però m'agradaria que els pressupostos de l'estat contempléssin una partida extraordinària per comprar unes ulleres a l'agent 8381 de l'Ajuntament de Valladolid. És una obra caritativa que pot ajudar a paliar la crisi. Aquest personatge (home o dona, no ho sé) m'ha posat una multa. Concretament m'ha clavat 150 euros i 4 punts del carnet per saltar-me un semàfor a la cruïlla de l'Avinguda Salamanca amb José Acosta. Va apuntar la matrícula i la multa ja és a casa. Però resulta que JO MAI HE ESTAT A VALLADOLID. Ni hi penso anar si tots els polis són tant sagaços.

Aquest agent policial ha perdut temps del seu treball, ha gastat un paper del seu bloc de multes, algun funcionari l'ha transcrit a l'ordinador i ha cercat les meves dades, han imprès la multa, l'han enviada per correu certificat, ha viatjat de Valladolid al Vendrell, un senyor de correus l'ha portada a casa, no hi era, ha gastat un paper de notificació, he hagut de perdre temps anant a correus, un funcionari ha estat 5 minuts buscant la carta que, segons ell, "me se debe haber traspapelao", he llegit la carta hi he hagut d'anar a l'asseguradora, una senyora (que tenia la taula plena d'expedients per fer) ha perdut 4 minuts de temps per atendre'm i començar a tramitar la reclamació, ha fet una fotocòpia i ha iniciat els tràmits. Segurament m'haurà de trucar, hauré de demanar a una altra persona que s'impliqui en el procés i em faci un justificant conforme aquell dia jo era a Catalunya. Aquesta persona haurà de demanar que li signin un responsalbe i jo l'hauré d'anar a buscar. Ho hauré de portar a la corredoria d'assegurances i aquests reenviar-ho a Valladolid i etcètera.

Senyors, és més fàcil comprar-li unes ulleres al subjecte inicial de tot plegat i estalviar-nos temps, diners i mals de cap. Si us plau: unes ulleres per l'agent 8381!

Dijous

Avui que és diumenge parlem dels dijous. Nova enquesta. ¿Com és un dijous per a vosaltres? Voteu. Teniu temps fins dijous, evidentment.

L’N’B

Us deixo dos vídeos pel cap de setmana. Són els dos primers vídeos del nou disc dels Lax’n’Busto: “Objectiu la lluna”. D’entrada sembla un objectiu pretensiós però hi poden arribar. Enhorabona, amics! D’acord que parlar malament d’algú que coneixes és fotut però podria haver-me estalviat el comentari i passar de puntetes davant la novetat discogràfica. M’agrada. I cada vegada que el torno escoltar m’agrada més.

El primer senzill és aquest: “Que boig el món”



Els Lax més roquers són a Fish in the water:



I tot plegat té molt bona pinta. M’agraden: Intuïció, Començar, Presoner, Sense sentit, Començar, Tornarem... cançons que de vegades sonen a himnes. Només una crítica: algunes lletres punxen... però, ¿què passaria si traduíssim les cançons dels grans grups mundials?

http://www.laxnbusto.com/objectiulalluna.htm

Fa un any no estàvem gaire millor

Avui he llegit aquesta notícia:

Un descuit podria ser l'explicació de les peripècies que van viure els passatgers d'un comboi de Renfe. Segons publica el diari "El Punt", els viatgers d'un tren de rodalies van accionar el fre d'emergència després de veure com el conductor del comboi es passava les parades de Gavà i Castelldefels. El rotatiu explica que hi ha diverses versions sobre els fets i que els passatgers denuncien desinformació i sospiten algun tipus de negligència. Renfe atribueix els fets a un descuit del maquinista, a qui han obert un expedient informatiu, però assegura que no hi va haver cap perill.

Sou insubornables

El CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) continua sorprenent-se de l'estupidesa humana. Segons la darrera enquesta més de la meitat de la població es creu capaç de subornar Barack Obama amb un milió de dòlars però, en canvi, si l'Obama es negués a acceptar el xantatge econòmic no se'l quedarien ells. Ningú ha triat aquesta opció. Els valors de la societat s'estan perdent i no només per aquesta conclusió sinó perquè només un 16% creu en la integritat d'Obama i un altre pírric 16% creu en l'esperit intrínsec de les nacions. Una vegada més, però, qui hi surt perdent és el senyor Blogger i la seva eina d'enquestes que, t'hi posis com t'hi posis, no quadra els percentatges al 100%.

Pregunta: ¿Podries subornar Barack Obama amb 1.000.000$?

.- No, és un home íntegre (16%)
.- L’esperit d’una nació no es compra amb calés (16%)
.- Si ell diu que no que m'ho diguin a mi (0%)
.- Yes, you can (66%)

No t'ho agafis al peu de la lletra

Anyway, I love this game

Estic emprenyat com una mona. He vist (com de costum) el partit del Barça de bàsquet i aquestes toies s’han deixat remuntar com si res. A més a més, tot i que no sigui jo el seu màxim valedor, Navarro no ha jugat els tres últims minuts del partit (llavors, ¿per què collons l’hem recuperat?). En fi, estic emprenyat, tu. I no només com a culé sinó com a afeccionat al bàsquet, perquè el que fa el Canal 33 amb les retransmissions d’enguany és de jutjat de guàrdia. Això voler ser equànimes amb els dos equips catalans em treu de polleguera. Retransmeten el partit de la Penya i el del Barça alhora i van fen connexions a una i altra pista. Total: no veus ni un partit ni l’altre. Aneu a parir panteres, tu! Si volíeu fer el DKV-Fenerbahce, feu-lo (jo el veuré igual). Si volíeu retransmetre el Montepaschi-Barça, per mi collonut. Però l’olla barrejada és un nyap. A veure si tenen pebrots de fer-ho amb un partit del Barça de futbol i anar-lo solapant amb un de l’Espanyol. ¿Oi que no? Doncs, al loro!

http://www.euroleague.net/

Tinc tanta feina que vaig de cul

Unplugged

He estat uns dies desconnectat, no per voluntat pròpia, sinó perquè la connexió a internet a comarques va com va. Estar uns dies "out" fa que t'adonis de la importància que té aquest invent avui en dia. ¿Què farieu si avui no tinguéssiu internet? Jo una paella. ¿I vosaltres? S'accepten propostes.

Panellets

Miedo, musho miedo... diu l'anunci. Tinc por de Halloween. Jo sóc de castanyes i panellets. Aquests són els de l'any passat:

Ctrl+C i Ctrl+V

Estic tan cansat que no tinc ganes ni d'actualitzar el bloc. Així que recorro a dos vells trucs que sempre funcionen. Primer. Explicar què et passa a través de la idea d'una altra persona. I segon. Furtar aquesta mateixa idea d'algú que ja l'ha tingut i l'ha publicat al seu bloc. Això és un Ctrl+C i un Ctrl+V del bloc d'un amic.

Ho haveu vist?

París

Cap de setmana en un dels països que sí forma part del G-20. No hi vaig a negociar amb en Sarkozy; hi vaig a conèixer l'Alba... i els seus pares.

Bon voyage.

Agüel·los

Aviat els concerts de rock no es faran ni als estadis, ni als camps de futbol, ni a pavellons, ni a les places dels pobles. Aviat s’hauran de fer als geriàtrics. Atenció a la llista d’agüel·los que no pleguen mai. Comencem per AC/DC que després de vuit anys de pausa tenen nou disc: “Black ice”. Encara que tothom els vulgui anar a veure, ja no són el que eren. Pitjor és Tina Turner que ha tornat a treure un recopilatori! Dos temes nous i la resta un refregit més. Quines penques! Està a punt de fer 70 anys i treu disc i comença gira. Tina, plega o aviat seràs només “the rest”. I el que faltava pel duro: Boy George que, per acabar de fer llàstima, va i ens proposa una cançó que ha titulat: “yes, we can”. No, you can’t.

Final Cut

Algú em pot fer un curset accelerat? ;)

Doncs a partir d'avui que et bombin

La crisi, rient, passa millor

Joe, the plumber

Ja són aquí les millors imatges del debat Obama-McCain d'aquesta matinada:

La manera de fer dels polítics

Públicament em cago en el 99% dels polítics que es dediquen a fer partidisme i no política (em reservo un 1% perquè sempre hi ha romàntics). Per si no ho havíeu descobert al vostre alcalde l’importa més el partit que el poble; al president del consell comarcal l’importa més el partit que la comarca; al president de la diputació l’importa més el partit que la província i al president del govern l’importa més el seu partit –el de veritat, el de Madrid– que el país. I així anem fent.

Aquest cap de setmana n’he tingut dos exemples ben diferents i aclaridors. Començo amb un de vendrellenc. Diumenge, 12 d’octubre. 12 del migdia. Als carrers de la vila es feia la cercavila de cultura popular de la Fira (la segona festa en importància del calendari local). On era l’alcalde? Al lloc on li correspon, és a dir, al balcó de l’Ajuntament per rebre els balls a la plaça de la vila? No. Era al “cuartelillo” de la Guàrdia Civil presidint la missa (en un estat laic) en honor a la patrona de la benemèrita el dia de la Hispanitat mentre el poble que l’ha votat celebrava una de les seves festes locals. Bravo.

El segon exemple és encara més greu. Bellvei, petit poble de la comarca del Baix Penedès. Tenen emissora de ràdio local. Fantàstic! I hi ha periodistes llicenciats que hi col·laboren de forma altruista. Bé. Doncs resulta que a l’Ajuntament han retrocedit més de tres dècades per coartar la llibertat d’expressió d’una periodista i prohibir-li que tractés un tema al seu programa de ràdio local. El tema en qüestió és el projecte de construcció de 16 dúplex al nucli antic del municipi que molts veïns no volen. Des d’aquí el meu suport a la Gemma. Més informació aquí: www.viniesfera.blogspot.com

Auguri

Riding with the King

Ni ells el volen

És Fira

Cap de setmana de Fira al Vendrell. Ahir concert de RespectMark & the Incoherent Band i demà tot el poder del Ball de les Gitanes i dels Nens del Vendrell a plaça Vella. I la resta de coses a mi: ni fu ni fa.

Sempre hi ha una altra perspectiva

Crisi. Sí, crisi. Crisi per aquí i crisi per allà. I tot el punyetero dia parlant de la punyetera crisi. I sí, n’hi ha. Ja ho sé. Ja ho noto. I tot el que diem de la crisi és negatiu. Però sempre hi ha algú que ho veu diferent: els japonesos. Val, potser sí que estic obsessionat amb el Japó però atenció a la paraula crisi en japonès:

Així d’entrada dius: val, i què? Doncs que els dos caràcters que formen la ditxosa paraula són: 危 que vol dir perill i 機 que significa oportunitat. Hi ha moltes maneres d’afrontar una crisi. I una és aquesta. Sayonara.

Per als malalts del Japó com jo: www.kirainet.com

No calia rectificar...

... va quedar claríssim, Jesús.

BCN

Com seria...?

Sempre hi ha algú que té menys feina que tu i temps per "invertir-lo" en collonades diverses. Hi ha un lloc web on fan mapes del món segons diferents temàtiques. Posem un exemple. Com seria el món segons els països que han patit més desastres naturals? Doncs seria així:



I ara una de més gremial. Com seria el món segons el nombre de ràdios que hi ha a cada país? Doncs tal qual:



Més exemples: aquí.

Big City Life