Treu-t'ho del cap

Avui, per fi, ens podrem treure els Jocs Olímpics del cap.

Com dirien els Quicos: "Oco! que això s'acaba".

Escrit en un "vidra"

T'ho imagines?

Jo vaig treballar el 15 d'agost

Complir escrupulosament

Diferències entre ser escrupulós i no tenir escrúpols.

Què passa a la tarda?

Un quadre elèctric situat davant de Catalunya Ràdio. Fotografia feta a mitjan agost de 2008.

Gitanes power!

Gitanes on the air, arrassant a la Festa Major del 2008.

Foto publicada a: http://www.festa.cat/

Diu la llei que avui...

Ah, però si les lleis no s’han de complir llavors avui tanqueu-vos a casa perquè a partir d’ara això serà un campi qui pugui.

El fúmbol

Han inaugurat els Jocs Olímpics, però la competició de futbol va començar ahir. Ai, el futbol... quin esport més estrany. Diuen que és l’esport rei però quan se celebra la competició esportiva mundial per excel·lència és un esport descafeïnat. Valenta merda és el futbol a les olimpíades! On és vist un esport que als JJOO no hi enviï els millors!” I amb quina excusa? El calendari, diuen. Au a cagar, home! Més partits que els jugadors de la NBA no els fa ningú i allà els tens.

Si no hi han d’anar els millors que es quedin a casa, fem olímpic el twirling a cagar a la via, tu!

Si no ho fas tu... ¿qui ho farà?

Aquest matí he esmorzat a un Pans&Co sense que això serveixi de precedent ni pugui ser usat en contra meu. La noia que servia els esmorzars (1,95€ entrepà amb cafè amb llet i 2,60€ si vols el suc de taronja) tenia pinta d’immigrant i el nom –escrit amb retolador– que duia a la solapa de l’uniforme brut ho reafirmava. Per cert, ¿per què la majoria dels uniformes dels P&C brutegen? Anem al tema. Davant meu una dona ha demanat “un zumo de naranja” i la noia li ha contestat en un castellà perfecte. Després em tocava a mi i li he demanat si tenia entrepans de pernil salat. Ella m’ha dit: “Només me’n queden de fuet o de pernil dolç i formatge”, un català que ja voldrien alguns locutors de ràdio. Doncs de pernil dolç i formatge, li he dit. I per beure? Un cafè amb llet, si us plau.

Al meu darrere una mare discutia amb el seu fill. Vols un entrepà (us prometo que deia “entrepà” i no “bocadillo”) o un cruasàn? I el nen demanava cruasàn. Segur que no vols un bretó?, li deia la mare referint-se a un entrepà de llom adobat, bacó i formatge que a aquesta cadena anomenen amb el simple nom de “bretó”.

Mentre la noia ha preparat el cafè amb llet i m’ha servit l’entrepà. Serà un èuru amb noranta-cinc cèntims. Li he pagat i m’ha donat les gràcies vocalitzant més que jo. Mentre anava cap a un d’aquells sofàs tan còmodes i tan bruts que hi ha als Pans he sentit la mare de família fent la seva comanda: “Mira, me pondrás un cruasán y un bretón”.

Mind the gap

A banda d’una excel·lent cançó de Marlango, Mind the gap és aquella inscripció que trobem als metros de tot el món. El que en llenguatge d’Ángel Garó seria, “Cuidado con el escalón, abuela”. Tot plegat és l’excusa perfecta per parlar-vos d’allà on era ara fa un any: Japó. Allà als metros hi posen anuncis com aquests:

Si voleu la col·lecció completa visiteu el web del metro de Tòquio.

¿T'agrada el peix?

Si Quico Pi de la Serra passés a ser crític gastronòmic i tingués programa propi a la ràdio segur que l'espai començaria amb aquesta pregunta: ¿t'agrada el peix?

Sí, sobretot si és fresc.

Avui no em truquis

El telèfon ha sonat massa vegades avui. ¿Qui està més content: jo o el senyor Vodafone? Penseu que només un dels dos hi sortirà guanyant calés.

¿Per què hi ha dies que ningú et truca i dies que tothom es conxorxa per fer-te passar un dia al més pur estil: “sócguayivaigtantestressatquetothomemtruca”?

Tal dia farà un any

Avui fa un any que vaig viatjar al Japó. Aquesta és l’efemèride positiva. També n’hi ha una de negativa: avui fa un any que em van perdre les maletes. Però, el viatge va anar tant bé que d’això ja ni me’n recordo. Em va agradar tant el país que si mai em fan la típica enquesta de:“¿se sent més català que espanyol?”, hauré de contestar que em sento més japonès que espanyol.

Fer el gitano

El millor de la Festa Major del Vendrell és fer el gitano. I no em refereixo al sentit despectiu, pejoratiu i, fins i tot, racista que pot tenir la paraula. Parlo de ser un més del Ball de les Gitanes del Vendrell. Sortir a ballar amb aquesta gent és collonut i fer el ball sencer (amb els parlaments que li pertoquen com a ball parlat que és) és una experiència inoblidable. De fet, això em permet recomanar-vos que, si mai en teniu l’oportunitat, feu el gitano.


Gitanes mola: passa-ho.

Calor

Començo a estar-ne fart de tu. Fa massa dies que no em deixes de banda. Em segueixes allà on vaig i te m'aferres com una paparra. Vés a pastar fang. T'odio.

I els senyors del Servei Meteorològic de Catalunya diuen que no tens intenció de deixar-me en pau.

Campus party

versió egípcia.

Joies

Ja he estrenat programa de ràdio! Per a mi han estat dues petites joies que, per sort, no vaig comprar aquí:

It's the end of the world as we know it

... and i feel fine!

El compte enrere...

Tic-tac, tic-tac, tic-tac...!

Portants d’Honor

Avui és el dia. Avui quatre vendrellencs assumiran el repte de ser els primers Portants d’Honor de Santa Anna; la figura creada aquest any per algunes ments lúcides de la Comissió de Cercavila. És l’acte previ a l’inici de la Festa Major. Els seus noms són: Xavier Inglès, Quim Tomàs, Ció Pallarès i Jaume Vallès. Quatre vendrellencs que han fet moltes coses per la vila i que es mereixen un homenatge com aquest. Ells portaran Santa Anna el dia de la patrona mentre tots els grups de cultura ballaran a l’hora. Serà fantàstic, n’estic segur. De moment, avui, els investiran com a Portants d’Honor i fins el dia 28 (dia del gos) tindran el rang d’autoritat de la Vila.

Com ens hem tornat?

Una foto per a la reflexió:

I un moment de publicitat. Aquest dissabte al "Tres60" de Catalunya Ràdio parlarem de com ens transformem a l'estiu. A partir de 2/4 d'onze.

360

Cap de setmana de silenci i reflexió. Dissabte tranquil i diumenge amb en Bruce... Així engego setmana amb el cap més despert però amb les orelles a punt d’esclatar per una otitis incipient. I amb aquest plan he d’afrontar nous reptes. És inútil amagar-ho més (vaig sortir “hasta” per TV3): aquest estiu tinc programa propi. Serà a Catalunya Ràdio i durant els caps de setmana. Així, dissabtes i diumenges de 10 a 13h heu d’estar pendents del “tres60”; el programa de nom estrany que he creat per a l’ocasió. Espero que us agradi... si l’escolteu.

18 de juliol

Són les 12.00h. i s'ha acabat el dia de l'alçament nacional.

Tot es transforma

Tot es transforma, sí. Fins i tot el que alguns espanyols pensaven que era insolidaritat. La publicació de les maleïdes balaqnces fiscals ho ha transformat. Balacnes i fiscals, són és paraules de moda; entre les balances que marquen el pes real amb que ens enfrontem a l’estiu i les fiscals, ara que als autònoms els toca passar comptes trimestrals. De fet, penso que ahir enlloc del secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, hauria d’haver comparegut Jorge Drexler i fer la roda de premsa cantant: “Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da. Nada es más simple, no hay otra norma: nada se pierde, todo se transforma.”

Uo-oo ooh!

Ahir a la nit gran concert de Gossos al festival Calima (VFP). Van tocar al pati d’un institut; un lloc petit i acollidor en forma de grada que permetia que tots veiéssim l’escenari sense el típic problema del paio de metre noranta que se’t posa al davant. Alguna cosa va passar ahir.

En Coral

Per si durant la temporada no havia quedat clar, l'estiu és una bona època per acabar de demostrar que a Catalunya no anem sobrats de bons presentadors, sobretot de Telenotícies. Per a mi, el millor que tenim ara mateix és en Xavier Coral. De tots, el que més he trobat a faltar durant els meus dies de vacances. Volia un TN amb el Coral explicant-m'ho tot fil per randa, vocalitzant, sense equivocar-se, sense escoltar-se quan parla i sense caiguda d'ulls. De fet, l'he enyorat tant que a tots els televisors egipcis premia el número 3 per veure si hi tenien sintonitzada la televisió catalana i hi sortia en Coral. Però no. Aquesta és la decepció que em vaig endur al Hilton del Caire quan vaig posar la "teletrès" egípcia:

/Jalem/

Ja no "jalo" com abans, diuen que estic a dieta (que no a règim, eh?). Així que, mentre penso en hidrats de carboni, greixos, sucres, verdures, carns magres i tota la pesca us deixo una altra imatge egípcia. Només entenc la meitat de sota del cartell però imagino que a dalt hi posa "aquí". Així, fonèticament, el cartell del restaurant és: /aquí jalem/

Bon profit.

Fumar, fumar, fumar

Deia el tango que hi ha tres coses a la vida per ser feliç. Jo he trobat un lloc on amb una de sola ja fan:

Cartell fotografiat al port de Ciutadella on vaig demanar una Coca-Cola mentre a la taula del costat algú fumava.

Rumore!

M'encanta aquesta època. Allà on vas hi ha un rumor. Al passadís, a la màquina del cafè, a les escales, tot dinant, en un sms, al correu electrònic... tot són rumors! Si voleu us explico l'últim que m'han dit. Es veu que a aquell, també se'l carreguen i hi posen aquell altre. Carai!

El sol es pon

Massa coses es ponen aquests dies... entre d'altres alguna de banal com els meus dies de vacances.



Vista del sol amagant-se -vermell de vergonya- vista des d'un vaixell que navega pel Nil.

Saber callar

Marxo uns dies de vacances. Així que durant una setmana la imatge del meu bloc serà aquesta:

L'he trobada!

Una vegada més els nord-americans van errats. Fa anys que canten: "There is a house in New Orleans; they call the rising sun". Doncs resulta que no, la casa no està a New Orelans, la vaig trobar a Binibeca. Apa!

¿De qui és la barca?

Pomada 2

He decidit fer un recull d'estampes menorquines difícils de trobar als catàlegs de viatges. Començo amb un dels milers de mini-gots que fan servir per veure el gin amb llimonada. El lema ho diu tot.

Pomada

Menorca'08

Pont

Me’n vaig a un lloc que té una extensió de 702 quilòmetres quadrats i 216 quilòmetres de costa. La distància màxima entre dos punts és de 47 quilòmetres. Geològicament, es divideix en dues meitats simètriques però diferents: el nord, amb una costa agresta i desigual, d'escassa vegetació i molt accidentada; i el sud, format per roca calcària i que és pla.

Per si em voleu localitzar aquests dies, us en dono les coordenades: 39° 57′ 0″ N, 4° 3′ 0″ E. Val no tinc ni puta idea de què volen dir però ho he trobat a la wikipèdia.

Apa, bona revetlla!

Avui la casa gran fa 25 anys

Una imatge del 1983...

... i 25 anys més tard és l'amo del "cotarro".

Verbívor

Avui he fet un capmàs amb un amic. Crec que aquest estiu ens veurem força sovint. Com deia el coronel John Aníbal Smith: “m’encanta que els plans surtin bé”.

S'ha acabat

Matinar. Patir. Vibrar. Viatges. Cafès. Coca-Cola. Ascensor. Festucs. Criticar. Dirigir. Saltar. Analitzar. Esperances. Samarretes vintage. Màgic. Bird. O’neal. Guanyar. Perdre. Agonia... ridícul.

Tràfec

m 1 Acció de trafegar.

2 Afer que causa un enrenou o trasbals, en què cal esmerçar una activitat diligent, que dóna maldecaps i neguits. Passar un tràfec. No poder sortir de tràfecs.

3 Dit de la persona inquieta que vol intervenir en tot, que no sap estar-se sense fer una cosa o altra. Aquest home és un tràfec: ni reposa ni deixa reposar.

Versiona, però versiona bé

Em cago en els Guns’n’roses! Per culpa seva molta gent canta els “Knocking on Heaven's Door” amb el “ai, ai, ai-ai-ai”… Per sort, de tant en tant, hi ha algú que dignifica les versions. Fins i tot l’agüel•lo-Dylan deu haver trempat en sentir com interpreta Antony Hegarty, dels Antony & the Johnsons, la seva cançó. Genial. Bon cap de setmana!

quatre-cents quaranta dos

¿Em pots passar el llibre? Tot va començar així. De forma innocent. Com qui no vol la cosa. Era la primera vegada que s’interessava per un llibre tot i que, quan el va tenir a les mans, tot just en va llegir la portada i la solapa. La noia és maca, va reblar segur de si mateix gairebé posicionant-se com a tertulià de l’Hora del lector creient-se capaç de mantenir un cara a cara amb l’Emili Manzano. I se’l va quedar. Mai va llegir res més. Però li agradava tenir llibres. Va dedicar la resta de la seva vida a rapinyar-los. Mai en va comprar cap; per a ell era llançar els calés. Però els acumulava. Gairebé els col·leccionava –dic gairebé perquè l’importaven un rave–. Ni tant sols els ordenava. Els posava un al costat de l’altre amb el simple criteri d’entrada a casa. Morí amb tres habitacions del seu luxós àtic al centre de la ciutat plenes de llibres pels que mai havia tingut ni la més mínima curiositat. El dia del seu enterrament, ningú va llegir res. DEP.

Que tinguem sort!

Ni pepe Gáfez podrà contrarestar aquesta imatge. Un trèbol de 21 fulles! Una imatge que engega directament a la merda els buscadíssims trèbols de quatre fulles. La planteta l’ha cultivada un japonès de nom Shigeo Obara i és el nou Rècord Guiness de trèbols amb més fulles. La propera vegada que viatgi el Japó l’aniré a veure per demanar-li un trèbol com aquest que seria el complement ideal pel meu Sant Pancraç amb la moneda de cinc duros al dit índex. Mentre no arribi el dia vaig cantant: “asserrín, asserrán...”.

Sí... però no.

Totalment a favor de la vaga de transportistes i dels motius que l’han provocada.... però totalment en contra amb les formes en que l’estan duent a terme.

Mayra Gómez Kemp

Ja ho deia la Mayra Gómez Kemp amb la taula plena de targetetes:

Unas veces se gana...

... y otras se pierde.

5,8,10,12,15,17,19.

No, no són els números de Lost... són els dies de juny on viurem “The NBA Finals”. Avui primer assalt. Go Lakers, go!

En un lugar de la Mancha...

Aquest és el principi de novel·la més famós de la història. Tothom coneix la primera frase del Quixot. Jo us deixo amb el primer paràgraf del conte "Ideals" pel qual he guanyat un accèssit. Mai serà tant popular com el text de Cervantes però tampoc vull córrer la mateixa sort que ell que era conegut amb el sobrenom de "el manco de Lepanto". Apa.

Diu així:

Un jove sense ideals és com una nevera buida; fa més servei desendollada. Per sort en Marc i en Pau tenen clar quins són els objectius pels quals val la pena fer-se sentir. Fa dies que parlen de com deixar d’estar a la banqueta i passar a l’acció. Volen fer alguna cosa i lluitar, com cal, pel seus ideals. Ja està decidit: faran un grafiti.

Més dubtes

Porto molts anys intentant esbrinar si sóc periodista, guionista o, simplement, vendrellenc. Doncs ara m’he entestat en afegir un altre epígraf al meu mar de dubtes: escriptor. Potser és agosarat, però al primer concurs que m’he presentat m’han donat un accèssit. Per a mi una victòria ja que mai havia deixat sortir els meus contes del disc dur de l’ordinador... però aquest se’m va escapar. Si algú el veu que l’atrapi i el faci tornar a casa.

Lie to them, Jack.

Si no segueixes Lost o no estàs al dia no ho llegeixis. Demà ja escriuré un post per a tothom.
Nit de cinefòrum al voltant de la season finale de la 4a temporada de Lost. Josep, Anna, Mireia, Gerard, Núria i jo a casa amb la boca oberta durant 1 hora i 23 minuts en un capítol que des del tercer minut ja va valer la pena. Quan tornem al final de la 3a temporada i veiem que Kate frena i fa marxa enrere amb el seu cotxe. Aplaudiments! El final era esperat i no hi va haver sorpresa: el mort és el meu estimat Locke (excel·lent actor quan fa de viu i que sobreactua –que ja és difícil– quan fa de mort). Però, això ja ens ho esperàvem. La sorpresa va ser la presència de Ben al velatori dient-li al Jack que han de tornar a l’illa. Uau!

A banda d’això el capítol ens deixa: la mort de Keamy i les conseqüències al vaixell, el pare de Jack apareixent abans de l’explosió (“you can go, now”... ¿què vols dir amb això?), el sacrifici de Sawyer saltant de l’helicòpter, el retrobament de Penny i Desmond ohhhh, en Ben movent l’illa, els traspàs de poders entre Benjamin i Locke i la gran conversa entre Locke i Jack: “Lie to them, Jack. If you do it half as well as you lie to yourself, they’ll belive you”. Premonitori i genial. Uff...!

Torna la travessia del desert. Fins l’any que ve no hi haurà nous capítols.

Una de titelles

M'agraden les titelles, sí. N'he vist, n'he fet i n'he escrit obres. Pel meu aniversari me'n van regalar una d'un dimoni certament espectacular. Així que per passar el cap de setmana us deixo amb un vídeo de titelles. Humor corrosiu.

Independència a l'americana

No és que sigui independentista català. Sóc independentista de tothom que vulgui la independència. Si un marcià vingués a la terra i ens preguntés com ens organitzem, li explicaríem que votem els que manen, votem els pressupostos de l’Estat, votem les lleis, votem els regidors, votem els alcaldes, votem els representants al parlament, votem els senadors i que en alguns països, fins i tot, votem el cap de la policia, el tresorer i el jutge. Si, un cop fetes aquestes explicacions, el marcià, tot mirant el nostre mapa mundi, ens preguntés: “¿I aquestes ratlles que divideixen el mapa què són?”. “Fronteres”, li respondríem. Ell preguntaria: “Per determinar per on passen les fronteres, també voteu, ¿no?”. ¿Què li hauríem de respondre nosaltres?, “No, això ho decidim a bufetades! Només acceptem canvis de fronteres si hi ha una guerra. Abans també s’acceptava el sexe reial: si un rei es casava amb una reina, els països s’unien, però ara això ja està superat. Ara només acceptem les hòsties!”.

Xavier Sala i Martín. (pàg.160 del llibre: “Converses amb Xavier Sala i Martín” de Jordi Graupera. Ed. Dau.

Atenció al bateria!

És un dels vídeos que més m'ha agradat dels darrers mesos. La cançó és nefasta però el bateria coreà que la interpreta és genial. Dedicat a tots els bateries que viuen la música amb passió:

Renegociar

No hi ha cosa més estúpida que renegociar. ¿Si no ho tenies clar per què coi acceptaves quan vam negociar? Si hem quedat en una cosa, ¿per què collons em canvies ara les condicions? Algú hauria d’agafar la paraula "renegociar" i aixafar-la. Cagar-s’hi a sobre. Fotre-li foc i eliminar-la de la capa de la Terra. Hauríem de passar tots per l’hospital i que ens trepanessin el cap just en el punt del cervell on hi ha el llenguatge i que la incisió penetrés fins al lloc que ocupa la paraula “renegociar” i succionar la massa encefàlica justa perquè l’oblidéssim per complert.

Vam estar dos anys negociat el puto-estatut perquè ara haguem de tornar a seure a renegociar sobre allò que ja havíem pactat. I aquest és només un exemple. Llegeixo a la pàgina 12 de l’Avui: “Anem cap a la mediocritat si no aturem aquest instint destructiu“. Doncs això.

Dia màgic

2 anys embarcats

Avui celebrem el segon aniversari de l'Embarcada, l'Agrupació de Cultura Popular del Vendrell que vam engegar quatre txitxarel·los ara fa 24 mesos i que ha agafat una dimensió que no imaginàvem. I continuem creixent. Aquest any serem tres balls nous i ja tenim el local remodelat. Aquesta tarda l'inaugurem a partir de dos quarts de set. Hi sou tots convidats.

Pep Huguet, un gran de la ràdio

La primera persona que vaig veure quan vaig entrar a una ràdio a demanar un programa va ser ell. Era a Ràdio El Vendrell (quan encara estava al carrer Sant Magí) i la persona que em va rebre era el director de l’emissora: el senyor Josep Huguet a qui més endavant passaria a dir, senzillament, Pep. Avui en Pep es jubila i no li digueu però crec que tindrà alguna sorpresa. Com a vendrellenc trobaré a faltar els seus programes, les seves lectures del calendari del pagès, la sarsuela, les retransmissions de castells i els passejos per la seva Rambla. Però si una cosa li dec és que va ser el primer en escoltar-me i donar-me un espai a la ràdio. D’aleshores ençà ha plogut molt (aquest any no tant) però no me n’oblido. Gràcies, Pep.

Museus

Diumenge va ser el Dia Internacional dels Museus. Jo ho vaig aprofitar per visitar-ne (per la cara) un parell. I em vaig recordar d'una de les frases que tinc apuntada en algun racó d'una llibreta. L'he trobada. És de Manuel Borja-Villel, ara director del CARS i diu així: "La majoria de museus estan plantejats com a passadissos de consum, on no hi ha coneixement sinó reconeixement, i al final et compres la postal a la botiga".

Com tu

Em miro al mirall i et veig...

I no sé si és per la panxeta o perquè tots dos piquem pedra.

Una feina menys

Jo els havia enviat el currículum i estava esperançat... però crec que al final han desestimat la meva oferta. Si vols saber de què parlo, fes clic aquí.

Un anunci que és un lema

Aquesta és la campanya d'IBM al The New York Times. La frase m'encanta i a partir d'avui me l'apunto com a lema de vida.

L’eniCCMArius

Cada matí entre les 7.40h i les 7:45h l’amic Màrius Serra planteja els seus enigmes al programa d’en Bassas per començar a despertar les neurones. Avui ha preguntat: “Són la fruita seca de les bicicletes, de 7 lletres”. Aneu-hi pensant.

Fa dies però que l’eniCCMArius és per saber qui seran els nous responsables de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Ni el mateix Màrius Serra hauria estat capaç d’encertar tots els noms abans del seu nomenament oficial. Doncs bé, ja tenim “nous” jefes (ho poso entre cometes perquè alguns repeteixen en el càrrec). Finalment hem resolt l’eniCCMArius. Aquest és dels que més ha costat. Massa i tot.

El d’avui era fàcil, Màrius: “pinyons”.

Excuses per no actualitzar durant 41 dies

És que havia oblidat la contrasenya...

No tinc res a dir.

Bloc? Quin bloc?

Estava escrivint un llibre mediàtic però ningú n’ha parlat.

Em vaig adormir mirant la tele... i fins avui.

He fet servir totes les paraules que conec, així que continuar escrivint seria repetir-me.

Tenia ressaca.

Ho he deixat per dedicar-me al partit.

Vaig prometre fer un bloc en un míting al Sant Jordi i ara me n’he de desdir.

L’endocrí em va recomanar no “picar” entre hores.

Se m’han esborrat les lletres del teclat i no recordava on és la “ç”.

Estava de vaga perquè el senyor Blogger no em paga.

Vaig jurar a la Moreneta que no tornaria a escriure fins que plogués.

Sóc el doble de Ruiz Zafón i se’m va girar feina per Sant Jordi.

He estat detingut per apagar la flama olímpica.

No he estat jo, ha estat ell.

Si avui és la segona Pasqua...

Truqueu al vostre padrí i si avui fa festa reclameu-li la mona!

El futur comença avui

Han començat les obres al bloc! I mica a mica anirà trobant la seva nova imatge... perquè el bloc, com jo, és un tant cagadubtes.

Gràcies a tots pels missatges... i per la paciència!

Seré lampedusià

Primer acabaré les obres de casa i després començaré a fer obres al bloc.

Reciclar-se o morir

Fa temps que hi dono voltes però com que sóc cagadubtes no em decidia...
aquest bloc necessita reciclar-se o morir.

En sis paraules

¿Es pot descriure tota una vida en només sis paraules? Difícil, ¿oi? ¿Amb quines t'identificaries? Ernest Hemingway va escriure un conte minúscul que deia: "Rebaixa: sabates de nadó, sense estrenar." No és que aquesta frase pogués descriure la vida de Hemnigway, però sí que va inspirar Larry Smith –editor de la revista Smith– per iniciar una aventura que s’ha convertit en llibre. Aquest:



La idea ha corregut per internet i ara hi ha centenars de vides explicades en només... sis paraules. ¿Com seria la teva?

Genial Batllori

Ninots de Toni Batllori a La Vanguardia d'avui.

Seny electoral

Aquesta és la coneguda postura del seny català:



Sis catalans fotografiats ahir durant la jornada electoral mentre executen a la perfecció la postura que adopten habitualment els ciutadans d’aquest punt del planeta coneguda popularment com “la postura del seny català”. Fins i tot, el segon per la dreta, fa servir la barretina –barret típic de la zona– que aquest català fa servir de calçotets per rebaixar encara més la seva actitud nacional.

Reflexionant

(...)

Feta la democràcia, feta la trampa

El sistema electoral fa aigües. Fa temps que ho penso però cada vegada és més evident i avui algú ha posat el dit a la nafra. Ha estat El Periódico de Catalunya que ha trobat l’escletxa legal que necessitava. Des de dilluns que està prohibit per llei publicar enquestes electorals. Aquí sí, però a Andorra no. Doncs publiquem-ho a Andorra però fem-ho per internet perquè ho puguis consultar des d’aquí. La web és aquesta: www.elperiodicdandorra.net/eleccions i s’hi poden trobar informacions com aquesta:



La premsa ja ha reaccionat. A les vuit del matí a RAC1 en Jordi Basté ha dit això:

El sistema és molt fràgil i la voluntat de canvi és inexistent o molt escassa. Nomes cal gratar una mica per demostrar que la casa de ciment de la democràcia espanyola està feta de xocolata desfeta.

Primer ahir al junta electoral que decideix donar la raó als partits minoritaris i avançar un debat a set a TVE programat per la televisió pública en horari de “late night”, de Buenafuente, de Crónicas Marcianas, d’hora golfa. La decisió d’aquesta junta electoral que no té cara ni veu és donar la raó als que opinem que és molt més democràtic pensar que qualsevol partit amb representació té dret a expressar-se en un debat que polaritzar fastigosament una campanya que comença amb el PSOE i s’acaba amb el PP. O Zapatero o Rajoy sembla que et diguin; la resta són rampoines.

El sistema democràtic no funciona. I no funciona perquè avui El Periódico fa un pols a la democràcia i el que aconsegueix és que surti pols. Proposa en portada una web del Periódico d’Andorra on hi ha una enquesta electoral que legalment no puc donar per antena (…) En l’època d’internet negar una enquesta és ridícul i el sistema mereix una seriosa reflexió. No es pot tocar la Constitució. No es poden publicar enquestes. No es pot dir res a la jornada de reflexió. No es pot creure sentimentalment en un país sense que et diguin separatista. Segle XXI, potser que ens hi acabem adaptant tots plegats perquè la pudor de formol que fa és insuportable.

Jo no ho hauria dit millor.

Ràdio-enquesta

Jo treballo aquí dins:



Aquesta setmana l'enquesta no serà de votar sinó d'opinar. ¿Què escoltes a la "arradio" i per què? Responeu, si voleu, amb un comentari.

PS. Es tracta de respondre amb sinceritat no de fer la rosca. Ho dic per si decàs.

El capità de l’any

Sí, sí -que diria en Rajoy- el títol de català de l’any s’hauria de dir el “capità” de l’any. Amb els vostres vots heu demostrat que el personatge interpretat per en Pep Parés continua a la vostra memòria i continua sent la persona que més ha fet per aquest petit país que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. El 66% dels enquestats us heu decantat per una versió del Superman pactada entre Carod Rovira i Joan Herrera.

Destacar que el president Montilla se situa en segona posició amb el 25% dels vots. Això pot fer pensar que l’anomenada bossa socialista de votants que decanta les eleccions espanyoles continua activa.

Només una persona ha cregut que Magdalena Álvarez és qui més ha fet per Catalunya en els últims 12 mesos. Des del CIS volem recordar a la ministra que votar-se a un mateix és fer trampes. I per últim destaquem que ningú creu que Manuel Pizarro hagi fet res. Per tant, el 100% dels enquestats tenen raó.

Fins aquí les Conclusions Inútils del Sanjuan. Us deixo amb el crit de guerra del clar guanyador d’aquests comicis que també podria ser el subtítol de l’Estatut de Catalunya tornant de Madrid: “Els petits canvis són poderosos”.

En campanya decideixo decidir

Com a periodista, no puc estar-me de fer un parell de consideracions de la campanya electoral. Estic fart de dues coses. Primera. De la manipulació dels partits polítics del seu missatge electoral. I segona. Del victimisme dels periodistes. Anem a pams.

Si us hi fixeu, quan als informatius posen imatges de mítings dels partits grans –en el sentit dels vots que recullen– hi ha un rètol sobreimprès on hi posa “Imatges cedides pel PSOE” o “Imatges cedides pel PP”. ¿Per què passa això? Doncs perquè la manipulació que massa sovint s’imputa a la premsa, arriba d’un estadi anterior: la font de la notícia. Cap televisió pot enregistrar un míting. Cap. Són els propis partits qui tenen muntat un canal de televisió intern per realitzar l’acte i servir les imatges que els interessen, està clar, als periodistes. ¿Què fan els partits? Doncs dir sense embuts quines imatges s’han d’emetre i quines declaracions s’han de destacar. ¿Què fan els periodistes? Doncs fan de canal de difusió, no de periodistes.

Ens hem queixat, sí. Però no gaire, no fos cas. Sobretot els periodistes dels mitjans públics que, a més a més, han de complir amb els maleïts blocs electorals que manen el temps que cal dedicar a cada partit. ¿ què hem fet els periodistes? Senzillament dir que no se signaran les notícies. Minúcies. Una rabieta. Res que una Supernanny no solucioni amb dos minuts al racó de pensar. Gairebé ningú se n’adona que al final de les notícies hi manca un “Xavier Sanjuan. TV3. El Vendrell” mentre es continua fent el joc als polítics. Tenim el dret a decidir què és notícia i què no ho és, i quin temps l’hi dediquem. Coi, som professionals d’això! Però ens abaixem els pantalons. La meva solució és: com que sóc periodista i crec que el meu criteri és el que ha de prevaldre, decideixo que la campanya electoral no és notícia. Jo no informaria dels mítings. Què s’ho facin sols! Així, ningú coarta la meva llibertat informativa i ningú qüestiona la meva professionalitat. A més a més, els polítics són cada vegada més avorrits i al món cada dia hi ha milers de notícies més interessants que l’última picabaralla entre dos candidats, ¿oi?

Embarcat

Ja estic embarcat del tot. El maig del 2006 vam crear l’Agrupació de Cultura Popular l’Embarcada del Vendrell i ahir l’assemblea general, inexplicablement, va escollir un nou president.

Visca l’Embarcada!

Comença la campanya

No he estat jo

El primer dia d'Ave tot van ser flos i violes. Avui, ja ha començat a fallar. Atenció a aquesta notícia apareguda al Periódico de Catalunya:

Un AVE Barcelona-Madrid arriba 12 minuts tard

L'AVE s'ha parat a les 7.27 hores, abans de passar pel Vendrell (Baix Penedès), moment en què s'han apagat els llums, els indicadors de velocitat i la pel·lícula que en aquell moment estaven veient els passatgers, fet que ha ocasionat un cert desconcert entre els viatgers.

No he estat jo, crec.

¿Puntualitat britànica o retard històric?

Totes les ràdios, televisions i diaris electrònics han fet servir avui l’expressió “puntualitat britànica” per referir-se als horaris de sortida i arribada dels primers trens d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. Primer comentari: n’estic fart dels clixés periodístics. ¿Per què carai la puntualitat ha de ser sempre britànica? ¿No tenim més recursos? I segon: M’importa un rave la puntualitat de l’Ave –un tren només per classes benestants i privilegiats– mentre, un dia més, els trens de Rodalies i de mitjana distància han patit retards de 25 minuts. L’Ave és nou, però les rodalies són velles.

A més a més, el maleït tren arriba 16 anys després que arribés a Sevilla i 12 anys més tard de l’inici d’obres ha arribat l’Ave a Barcelona. ¿Això és puntualitat britànica o retard històric? Tu mateix.

Kosovo

Potències mundials que no han reconegut la independència de Kosovo: Xina, Rússia i Espanya. I això demostra que hem superat la transició i que vivim en un estat tan democràtic com la Xina o Rússia. Espero ansiós els cara a cara televisius entre Vladimir Zapatero i Rajoy Jintao. Un debat que ja té sintonia. Mola, ¿oi?

El català de l'any

Mentre a El Periódico de Catalunya busquen “El català de l’any”, la Maleni diu que ella és qui més ha fet per Catalunya, i Manuel Pizarro també ha defensat aquest títol com a propi... A banda de pensar que podrien anar al programa del Capdevila a TV3 (per allò de Qui els va parir!), tot plegat m’ha fet plantejar-me la següent pregunta: ¿qui ha fet més per Catalunya? Com que no ho tinc clar organitzo una nova timba... Respon l’enquesta i entre tots en traurem l’entrellat.

Ipso Facto

Val, sí, vaig tard... ¿i què? Els he descobert aquesta setmana i m’agraden. Són Facto Delafé y las Flores azules i he batejat el seu estil musical com hip-pop. Aquí us passo el videoclip de la cançó “El indio” extreta del seu segon disc titulat “La luz de la mañana”. Un plano seqüència collonut. Atenció també a les lletres. Jo em quedo amb la frase final: “es natural y es bueno, y si es bueno yo juego”.

El CIS, l’enquesta i el 4x02

Amb els resultats de l’enquesta sobre Lost el CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) treu com a principal conclusió que els visitants d’aquest bloc que perden el temps votant a l’enquesta són una colla de frikis ja que el 52% confirmen estar enganxats a Lost. Tenint en compte que, a dia d’avui, això suposa descarregar-se capítols setmana d’internet i veure’ls en VOS la cosa encara té més mèrit. A més a més, es dóna la circumstància que ningú ha dit que s’ha perdut veient Lost, la qual cosa és un petit miracle. Un 35% no segueix la sèrie i un 11% només apreciaria la sèrie si hi sortís l’Antònio (bigoti inclòs) de Poblenou.

Si ets fan de Lost però no estàs al dia... no continuïs llegint.

Com que la majoria està penjada de Lost farem un petit comentari del capítol 4x02. Aquesta setmana hem descobert qui són els nous personatges que han arribat a la illa en l’helicòpter.

Charlotte Lewis, arqueòloga. Crec que és a la illa per la Iniciativa Dharma. Miles Straume, un paio estrany que pot parlar amb els morts (ai, que la cosa es complica) ¿Què ha vingut a fer a l’illa? ¿A fer-la petar amb en Jacob? Daniel Faraday “Dan”, físic amb un cognom que pot donar moltes pistes sobre la seva funció a l’illa. Frank Lapidus, pilot. Aquest condueix i prou, ¿no? I Naomi Dorrit era la cap d’expedició però ara ja és a l’altre barri. Què faran, doncs, els que venien amb ella.

El capítol, però, té uns dos minuts final de traca i mocador amb Benjamin Linus com a protagonista total i amb una actuació d’Òscar de Hollywood. A més té una frase final que dóna un gir a la trama com els que he trobat a faltar al 4x01: “I have a man on that boat”. Genial.

I dos comentaris finals. Primer. Si tinguéssiu en Ben a punta de pistola i us digués que té respostes a les vostres preguntes: ¿què és el primer que li preguntaríeu? Segur que el fum negre no seria la vostra primera opció, ¿oi? Locke perd la xaveta durant un moment. I segon. Al capítol 4x03 coneixerem un nou integrant dels “Oceanic six”. ¿Qui serà? S’admeten apostes.

Virus

Ja el tinc. Sí, tota una vida evitant-los però ara ja el tinc dins l’ordinador. El meu PC està infectat per un troià que cap anti-virus aconsegueix eliminar. Per això, aquesta setmana més que mai, agraeixo que l’ordinador de la feina funcioni plenament i que ningú em cridi l’atenció quan miro el correu o actualitzo el bloc (potser perquè no ho saben, clar). Avui faré l’últim intent per eliminar-lo, sinó tocarà fer un “format”.

Si el capità Haddock tingués un PC enlloc de “mal llamp! diria... “malware!”

Jubilat Vs Coixet

Isabel Coixet (la directora de cinema de les ulleres de pasta) dirigirà els tres espots de la campanya del PSOE per les eleccions del 9 de març. Pot semblar una bona notícia; almenys hi ha una mínima esperança que els, normalment, horribles espots electorals potser valdran la pena cinematogràficament. Però tota l’esperança se l’ha carregada, en unt res i no res, un jubilat. Només un. Es fa dir “El jubilado de Moratalaz” i en un magnífic pla seqüència, que ni Orson Welles al principi de “Sed de mal”, ha aconseguit el millor vídeo electoral de la història. ¿Quin sentit té Isabel Coixet després d’aquest vídeo? Si el veus una vegada no podràs deixar de cantar: “Zapatero, yo votaré por ti, yo votaré por ti, yo votaré por ti...”

PC Writter 2008

Quan la informàtica perd la xaveta passen coses com aquesta. Una editorial russa ha creat un programa informàtic capaç “d’escriure” solet una novel·la. El programa en qüestió es diu PC Writer 2008 i ja té enllestida la seva primera “obra” es titula “Amor vertader”. El que fa l’ordinador es basar-se en una novel·la orginal i fer la seva. En aquest cas, diuen, ha fet servir Ana Karenina de Tolstoi com a referència. Així, en tres dies i tres nits ha tingut llest l’orginal.

Com a resposta us deixo l’inici de l’article que Màrius Serra va publicar a La Vanguardia el passat dimarts 5 de febrer. Feia així:

“Este es un artículo dedicado a quienes sienten un temor agudo y punzante ante el extendido rumor de que el libro desaparecerá. También deberían leerlo quienes creen que no morirá jamás porque es maravilloso e insustituible y todas las alternativas de lectura digtial son pamplinas. Si nada de eso le preocupa ni ha leído un libro en los últimos mesos, o tal vez años, no sé por qué narices sigue aún aquí. ¡Fuera del artículo! ¡Ya!”

Doncs això.

Contradiccions

Pepe Blanco vol tancar l’aixeta del finançament de l’estat a l’església catòlica. El que més m’ha agradat és que el número dos del PSOE ho hagi fet aquest anunci sota un faristol on s’hi podia llegir: “Motivos para creer”.

Amb aquest lema els socialistes més que mítings faran sermons i l’església els pot denunciar per intrusisme. Però, ¿en què hem de creure? ¿En les promeses del PSOE o en Déu?