El capità de l’any

Sí, sí -que diria en Rajoy- el títol de català de l’any s’hauria de dir el “capità” de l’any. Amb els vostres vots heu demostrat que el personatge interpretat per en Pep Parés continua a la vostra memòria i continua sent la persona que més ha fet per aquest petit país que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. El 66% dels enquestats us heu decantat per una versió del Superman pactada entre Carod Rovira i Joan Herrera.

Destacar que el president Montilla se situa en segona posició amb el 25% dels vots. Això pot fer pensar que l’anomenada bossa socialista de votants que decanta les eleccions espanyoles continua activa.

Només una persona ha cregut que Magdalena Álvarez és qui més ha fet per Catalunya en els últims 12 mesos. Des del CIS volem recordar a la ministra que votar-se a un mateix és fer trampes. I per últim destaquem que ningú creu que Manuel Pizarro hagi fet res. Per tant, el 100% dels enquestats tenen raó.

Fins aquí les Conclusions Inútils del Sanjuan. Us deixo amb el crit de guerra del clar guanyador d’aquests comicis que també podria ser el subtítol de l’Estatut de Catalunya tornant de Madrid: “Els petits canvis són poderosos”.

En campanya decideixo decidir

Com a periodista, no puc estar-me de fer un parell de consideracions de la campanya electoral. Estic fart de dues coses. Primera. De la manipulació dels partits polítics del seu missatge electoral. I segona. Del victimisme dels periodistes. Anem a pams.

Si us hi fixeu, quan als informatius posen imatges de mítings dels partits grans –en el sentit dels vots que recullen– hi ha un rètol sobreimprès on hi posa “Imatges cedides pel PSOE” o “Imatges cedides pel PP”. ¿Per què passa això? Doncs perquè la manipulació que massa sovint s’imputa a la premsa, arriba d’un estadi anterior: la font de la notícia. Cap televisió pot enregistrar un míting. Cap. Són els propis partits qui tenen muntat un canal de televisió intern per realitzar l’acte i servir les imatges que els interessen, està clar, als periodistes. ¿Què fan els partits? Doncs dir sense embuts quines imatges s’han d’emetre i quines declaracions s’han de destacar. ¿Què fan els periodistes? Doncs fan de canal de difusió, no de periodistes.

Ens hem queixat, sí. Però no gaire, no fos cas. Sobretot els periodistes dels mitjans públics que, a més a més, han de complir amb els maleïts blocs electorals que manen el temps que cal dedicar a cada partit. ¿ què hem fet els periodistes? Senzillament dir que no se signaran les notícies. Minúcies. Una rabieta. Res que una Supernanny no solucioni amb dos minuts al racó de pensar. Gairebé ningú se n’adona que al final de les notícies hi manca un “Xavier Sanjuan. TV3. El Vendrell” mentre es continua fent el joc als polítics. Tenim el dret a decidir què és notícia i què no ho és, i quin temps l’hi dediquem. Coi, som professionals d’això! Però ens abaixem els pantalons. La meva solució és: com que sóc periodista i crec que el meu criteri és el que ha de prevaldre, decideixo que la campanya electoral no és notícia. Jo no informaria dels mítings. Què s’ho facin sols! Així, ningú coarta la meva llibertat informativa i ningú qüestiona la meva professionalitat. A més a més, els polítics són cada vegada més avorrits i al món cada dia hi ha milers de notícies més interessants que l’última picabaralla entre dos candidats, ¿oi?

Embarcat

Ja estic embarcat del tot. El maig del 2006 vam crear l’Agrupació de Cultura Popular l’Embarcada del Vendrell i ahir l’assemblea general, inexplicablement, va escollir un nou president.

Visca l’Embarcada!

Comença la campanya

No he estat jo

El primer dia d'Ave tot van ser flos i violes. Avui, ja ha començat a fallar. Atenció a aquesta notícia apareguda al Periódico de Catalunya:

Un AVE Barcelona-Madrid arriba 12 minuts tard

L'AVE s'ha parat a les 7.27 hores, abans de passar pel Vendrell (Baix Penedès), moment en què s'han apagat els llums, els indicadors de velocitat i la pel·lícula que en aquell moment estaven veient els passatgers, fet que ha ocasionat un cert desconcert entre els viatgers.

No he estat jo, crec.

¿Puntualitat britànica o retard històric?

Totes les ràdios, televisions i diaris electrònics han fet servir avui l’expressió “puntualitat britànica” per referir-se als horaris de sortida i arribada dels primers trens d’alta velocitat entre Barcelona i Madrid. Primer comentari: n’estic fart dels clixés periodístics. ¿Per què carai la puntualitat ha de ser sempre britànica? ¿No tenim més recursos? I segon: M’importa un rave la puntualitat de l’Ave –un tren només per classes benestants i privilegiats– mentre, un dia més, els trens de Rodalies i de mitjana distància han patit retards de 25 minuts. L’Ave és nou, però les rodalies són velles.

A més a més, el maleït tren arriba 16 anys després que arribés a Sevilla i 12 anys més tard de l’inici d’obres ha arribat l’Ave a Barcelona. ¿Això és puntualitat britànica o retard històric? Tu mateix.

Kosovo

Potències mundials que no han reconegut la independència de Kosovo: Xina, Rússia i Espanya. I això demostra que hem superat la transició i que vivim en un estat tan democràtic com la Xina o Rússia. Espero ansiós els cara a cara televisius entre Vladimir Zapatero i Rajoy Jintao. Un debat que ja té sintonia. Mola, ¿oi?

El català de l'any

Mentre a El Periódico de Catalunya busquen “El català de l’any”, la Maleni diu que ella és qui més ha fet per Catalunya, i Manuel Pizarro també ha defensat aquest títol com a propi... A banda de pensar que podrien anar al programa del Capdevila a TV3 (per allò de Qui els va parir!), tot plegat m’ha fet plantejar-me la següent pregunta: ¿qui ha fet més per Catalunya? Com que no ho tinc clar organitzo una nova timba... Respon l’enquesta i entre tots en traurem l’entrellat.

Ipso Facto

Val, sí, vaig tard... ¿i què? Els he descobert aquesta setmana i m’agraden. Són Facto Delafé y las Flores azules i he batejat el seu estil musical com hip-pop. Aquí us passo el videoclip de la cançó “El indio” extreta del seu segon disc titulat “La luz de la mañana”. Un plano seqüència collonut. Atenció també a les lletres. Jo em quedo amb la frase final: “es natural y es bueno, y si es bueno yo juego”.

El CIS, l’enquesta i el 4x02

Amb els resultats de l’enquesta sobre Lost el CIS (Conclusions Inútils del Sanjuan) treu com a principal conclusió que els visitants d’aquest bloc que perden el temps votant a l’enquesta són una colla de frikis ja que el 52% confirmen estar enganxats a Lost. Tenint en compte que, a dia d’avui, això suposa descarregar-se capítols setmana d’internet i veure’ls en VOS la cosa encara té més mèrit. A més a més, es dóna la circumstància que ningú ha dit que s’ha perdut veient Lost, la qual cosa és un petit miracle. Un 35% no segueix la sèrie i un 11% només apreciaria la sèrie si hi sortís l’Antònio (bigoti inclòs) de Poblenou.

Si ets fan de Lost però no estàs al dia... no continuïs llegint.

Com que la majoria està penjada de Lost farem un petit comentari del capítol 4x02. Aquesta setmana hem descobert qui són els nous personatges que han arribat a la illa en l’helicòpter.

Charlotte Lewis, arqueòloga. Crec que és a la illa per la Iniciativa Dharma. Miles Straume, un paio estrany que pot parlar amb els morts (ai, que la cosa es complica) ¿Què ha vingut a fer a l’illa? ¿A fer-la petar amb en Jacob? Daniel Faraday “Dan”, físic amb un cognom que pot donar moltes pistes sobre la seva funció a l’illa. Frank Lapidus, pilot. Aquest condueix i prou, ¿no? I Naomi Dorrit era la cap d’expedició però ara ja és a l’altre barri. Què faran, doncs, els que venien amb ella.

El capítol, però, té uns dos minuts final de traca i mocador amb Benjamin Linus com a protagonista total i amb una actuació d’Òscar de Hollywood. A més té una frase final que dóna un gir a la trama com els que he trobat a faltar al 4x01: “I have a man on that boat”. Genial.

I dos comentaris finals. Primer. Si tinguéssiu en Ben a punta de pistola i us digués que té respostes a les vostres preguntes: ¿què és el primer que li preguntaríeu? Segur que el fum negre no seria la vostra primera opció, ¿oi? Locke perd la xaveta durant un moment. I segon. Al capítol 4x03 coneixerem un nou integrant dels “Oceanic six”. ¿Qui serà? S’admeten apostes.

Virus

Ja el tinc. Sí, tota una vida evitant-los però ara ja el tinc dins l’ordinador. El meu PC està infectat per un troià que cap anti-virus aconsegueix eliminar. Per això, aquesta setmana més que mai, agraeixo que l’ordinador de la feina funcioni plenament i que ningú em cridi l’atenció quan miro el correu o actualitzo el bloc (potser perquè no ho saben, clar). Avui faré l’últim intent per eliminar-lo, sinó tocarà fer un “format”.

Si el capità Haddock tingués un PC enlloc de “mal llamp! diria... “malware!”

Jubilat Vs Coixet

Isabel Coixet (la directora de cinema de les ulleres de pasta) dirigirà els tres espots de la campanya del PSOE per les eleccions del 9 de març. Pot semblar una bona notícia; almenys hi ha una mínima esperança que els, normalment, horribles espots electorals potser valdran la pena cinematogràficament. Però tota l’esperança se l’ha carregada, en unt res i no res, un jubilat. Només un. Es fa dir “El jubilado de Moratalaz” i en un magnífic pla seqüència, que ni Orson Welles al principi de “Sed de mal”, ha aconseguit el millor vídeo electoral de la història. ¿Quin sentit té Isabel Coixet després d’aquest vídeo? Si el veus una vegada no podràs deixar de cantar: “Zapatero, yo votaré por ti, yo votaré por ti, yo votaré por ti...”

PC Writter 2008

Quan la informàtica perd la xaveta passen coses com aquesta. Una editorial russa ha creat un programa informàtic capaç “d’escriure” solet una novel·la. El programa en qüestió es diu PC Writer 2008 i ja té enllestida la seva primera “obra” es titula “Amor vertader”. El que fa l’ordinador es basar-se en una novel·la orginal i fer la seva. En aquest cas, diuen, ha fet servir Ana Karenina de Tolstoi com a referència. Així, en tres dies i tres nits ha tingut llest l’orginal.

Com a resposta us deixo l’inici de l’article que Màrius Serra va publicar a La Vanguardia el passat dimarts 5 de febrer. Feia així:

“Este es un artículo dedicado a quienes sienten un temor agudo y punzante ante el extendido rumor de que el libro desaparecerá. También deberían leerlo quienes creen que no morirá jamás porque es maravilloso e insustituible y todas las alternativas de lectura digtial son pamplinas. Si nada de eso le preocupa ni ha leído un libro en los últimos mesos, o tal vez años, no sé por qué narices sigue aún aquí. ¡Fuera del artículo! ¡Ya!”

Doncs això.

Contradiccions

Pepe Blanco vol tancar l’aixeta del finançament de l’estat a l’església catòlica. El que més m’ha agradat és que el número dos del PSOE ho hagi fet aquest anunci sota un faristol on s’hi podia llegir: “Motivos para creer”.

Amb aquest lema els socialistes més que mítings faran sermons i l’església els pot denunciar per intrusisme. Però, ¿en què hem de creure? ¿En les promeses del PSOE o en Déu?

Cada vegada menys perdut

Si no has vist el capítol 4x01 no ho llegeixis.

La primera impressió del capítol 4x01 és que és el pitjor inici de temporada de Lost. Estava acostumat als girs de trama al principi de temporada (l’escotilla a la segona temporada i el poble dels altres a la tercera). Clar que amb el gir que fa la trama a l’últim capítol de la tercera temporada la cosa estava complicada. Amb tot, m’ho he passat teta. El protagonista d’aquest primer capítol titulat “The beginning of the end” (frase que diu en Ben a l’últim capítol de la tercera temporada quan en Jack truca al vaixell que els ha de rescatar) és Hurley.

El principal és que sabem que de l’illa n’han sortit sis persones. Ho diu en Hurley quan el deté la policia: “I am one of the Oceanic six”. Per tant són ell, en Jack, la Kate i tres més... ¿Qui? S’admeten apostes.

A la illa han començat les desconfiances entre els que creuen que Naomi i els seus venen a rescatar-los i els que no ho tenen clar i prefereixen refugiar-se. Locke és el líder dels desconfiats i això fa que Jack li arribi a disparar... per sort la pistola no estava carregada. ¿Què t’està passant Jack?

Per cert que, anant a buscar a Jack i companyia, Hurley es perd per la selva i troba la cabana de Jacob. S’hi acosta. Mira per la finestra i a dins (si fas el friki i poses el pause) s’hi veu clarament en doctor Cristhian Shepard, el pare d’en Jack. També es veu un primer pla d’un ull que sembla del Locke però també podria ser en Mikhail.

Hurley està boig. Suposo que per tot el que ha passat en sortir de l’illa i perquè els que han escapat amaguen un secret. De fet, quan el policia que l’interroga li diu que coneixia l’Ana Lucía, Hurley diu que no en sap res. Mentida! El tornen a ingressar a un centre mental on el visiten tres persones. Un presumpte advocat de la companyia Oceanic que es diu Matthew i que veurem més perquè és un dels fitxatges de la nova temporada. En Charlie (que té pinta d’al·lucinació) però que li diu “They need you”. I en Jack, que cada vegada fa de més dolent ja que només el va a visitar per saber si ha xerrat el secret. Em quedo amb un moment de la conversa. Hurley li diu que han de tornar a la illa. Jack li diu que això no passarà mai i Hurley li contesta: “Never say never, dude”.

Fer cas

La rebel·lió és bona... però no sempre; per això aquest cap de setmana he fet cas. Sí, he fet cas a David Carabén quan deia que “si tens devoció per la música el que has de fer és agafar la guitarra i tocar”.

Dissabte va ser el dia i el “Sweet Jane” de Lou Reed va ser el primer que va sortir de la trobada amb l’Enric, l’Alberto, el David i la meva Telecaster Custom.

Sil·logisme

L’Església diu que no votem cap partit polític que hagi negociat amb ETA. És a dir, votar al PSOE és pecat. Però resulta que l’església ha participat en converses amb la banda terrorista com a intermediari. Per tant, anar a missa és pecat.